Exercici per demà

[Article publicat a EL 9 NOU el 25.11.11]

Pendents com estem des de fa dies de primes úniques, interessos de deute i retallades salarials, ens ha passat una mica per alt que la nova legislatura espanyola s’estrenarà un dimarts 13 coincidint amb Santa Llúcia, patrona dels invidents i de les modistes, per allò que han d’actuar amb molta vista. Em refereixo que tot plegat passarà el 13 de desembre. Vist fredament –perquè compta que en farà, de fred– no és una mala metàfora per un país que fa temps que avança a cegues i que tempta la sort cada dia que passa.

S’ha de dir que santa Llúcia va perdre la vista perquè l’hi van treure, literalment. Explica la llegenda que als volts de l’any 300 va ser jutjada per no voler renegar de la seva condició de cristiana i li van fer buidar els ulls; però ella hi va continuar veient. Salvant les distàncies –i el sentit figurat–, més d’un càrrec electe potser ara agrairia no tenir ulls, per no haver de veure el paper galdós que li ha tocat fer últimament estant de campanya. Des dels que han acabat fracassant a les eleccions de diumenge fins als que, des de llavors, només han calgut un parell dies per deixar-nos clar que se l’havien passat mentint. Són els que fa temps ja van aprendre que no tenir ulls no vol  dir necessàriament no tenir vista; que d’això els en sobra. I si va ser per aquesta via que Llúcia de Siracusa va arribar a santa, deu ser que tampoc van tan malament.

Per vista, per exemple, la que té el nou president del govern espanyol, que des de fa una setmana no ha obert la boca amb l’excusa, segurament, que encara no és president. Després compta que farà el mateix amb l’excusa que ja ho és, per evitar que res del que pugui dir afecti els mercats, les primes úniques i els interessos del deute. Quins temps, aquells, quan el poder i la confiança d’un govern podien ser tan absoluts com la majoria que te’ls donava. Ara, en canvi, ja només ens queda confiar que santa Llúcia ens conservi la vista per poder llegir de prop els deures de cada dia de Fitch i Goldman Sachs.

Societat limitada

[Article publicat a EL 9 NOU el 18.11.11]

Quan ara fa 15 dies va començar la campanya electoral, Papandreu era primer ministre de Grècia i Berlusconi, d’Itàlia. Zapatero compta que ho era d’Espanya, però porta tant temps amagat que a ningú ja no li deu importar el més mínim que no exerceixi. Aquest divendres se’ns acaba la campanya electoral amb dos governs europeus potes enlaire –i espera’t– i un discurs creixent que diu que el futur no és dels polítics, sinó dels gerents. I que potser ja és hora que els estats es converteixin en societats anònimes –o limitades–, i que canviïn els governs per consells d’administració i els ministres de partit per tecnòcrates de carrera, que és el que compta.

A Grècia, primer, i sobretot a Itàlia, després, sembla que s’imposa aquesta via per configurar un nou “ordre” europeu. Fins i tot he sentit a dir a Niño Becerra, al que si ara s’escrivís La Bíblia li encarregarien el Llibre de l’Apocalipsi, que més hauria valgut no fer eleccions i muntar directament un govern de concentració format per tècnics. És una manera de dir que quan mana l’economia, com és el cas, els discursos polítics no tenen  ni sentit, ni lloc, ni gaire res a fer.

En realitat, potser no calen ni tecnòcrates. La millor reflexió de la campanya la va fer un ninot d’en Batllori a La Vanguardia, just el dia que començava: “La que ens ve a sobre, intentant-nos convèncer de votar un president quan, en realitat, el que triarem és un cap de planta”. I el que sap més greu, davant d’una realitat que ja no s’escapa a ningú, és que les consignes dels partits hagin estat aparentment alienes a aquesta evidència per tornar a caure en la retòrica de sempre: l’intercanvi de retrets i d’il·luses veritats absolutes. Quan en realitat, i ara que ja saben tots què és passar per un govern, el que haurien d’haver dit és que, en endavant i per molts anys, l’única cosa possible serà mirar de fer el que bonament es pugui fins allà on bonament et deixin, i amb el marge que bonament et donin. Guanyar-se una mica de credibilitat començaria per admetre-ho d’una vegada.

Per penúltima vegada

[Article publicat a EL 9 NOU l'11.11.11]

No sé si la nostra generació som prou conscients de l’honor que hem tingut de poder celebrar 11 anys seguits la coincidència de dia, mes i any en una mateixa data, com passa aquest 11 de l’11 de l’11. La sèrie va començar l’1 de gener de 2001 i ha arribat fins ara, passant pel 3 de març de 2003 o el 9 de setembre de 2009, per posar un parell d’exemples. I si tot va bé, d’aquí a un any, un mes i un dia podrem celebrar per última vegada una nova coincidència en el que ens queda de segle i, segurament, de vida. Els que s’acaben d’incorporar difícilment podran ser conscients del que passarà tant avui com el 12 de desembre de 2012, de manera que no compta. I difícilment tindran l’oportunitat de passar-hi dotze vegades més a partir del 2101; o sigui que això nostre té molt mèrit.

Llàstima que la història recent ens hagi portat a associar el número 11 a les males notícies, que determinats tractats de numerologia desmentirien però que altres, en canvi, ratifiquen. Com un que m’he repassat de sant Agustí, que aquest diumenge hauria fet 1.657 anys i ja ens havia advertit, a la seva època, que l’11 era un número lleig, perquè fins al 10 hi ha equilibri i l’11 ja és excés, descontrol i pecat.

Tot plegat és molt relatiu. El número 11 pot voler dir sort i desgràcia alhora. Aquest divendres, per exemple, falten 11 dies perquè els diaris publiquin la foto del guanyador de les eleccions de la setmana que ve. Serà maco per a qui les guanyi i bastant lleig per a qui les perdi, tot i que quan una i altra cosa es veuen a venir de lluny ja no tenen cap mena de gràcia.

En canvi, l’11 també m’agrada perquè surt del 29, que és 2+9. I va ser un dia 29 d’ara fa exactament 29 setmanes que s’estrenava en aquesta contraportada la veïna de columna que ara es traslladarà al centre, on trobarà més espai per escriure. I aquí al costat tornarà la veïna que ja hi vivia, ara que ja hem conegut el roc a la faixa que duia amagat l’última vegada, vet-ho aquí.

Doncs felicitats, sort i que vagi molt bé. I a l’ONCE, també.

Només som una mil·lèsima

[Article publicat a EL 9 NOU el 04.11.11]

En principi tots tenim la BBC per un mitjà de referència, de rectitud i ponderació informatives i un control extern que en garanteix la seriositat i la independència. Com que m’ho creia vaig entrar en una web que han activat ara que hem estat tan pendents de saber on naixia l’habitant número 7.000 milions del planeta. És divertit perquè hi entres les teves dades de naixement i et diu a l’instant el lloc que ocupaves al món el dia que vas néixer tu. I jo, per exemple, vaig ser el 3.712.372 779, que no està gens malament.

El problema és que tot d’una, la setmana passada, va començar a córrer que l’ONU havia proclamat oficialment que ja havia nascut l’habitant 7.000 milions. Va ser el 31 d’octubre. Vaig voler-ho contrastar directament amb la BBC, però quan hi vaig entrar la data per comprovar-ho em va dir que tot just passàvem a l’habitant 6.997.287.200. I una cosa encara més fulminant: vaig descobrir que podies entrar dates de naixement fins al 31 de desembre d’aquest any, quan segons la BBC al món hi haurà 7.010.105.800 habitants. El número 7.000 milions naixerà, segons aquesta web, el proper 13 de novembre. Ho dic per si hi ha alguna mare pendent d’entrar a quiròfan per aquelles dates. Podrà trucar a l’ONU, o almenys a la BBC, per dir quin fill més ben parit que li ha sortit, i per si volen la foto.

He de reconèixer que d’aquesta gran fal·làcia que s’ha muntat per l’habitant 7.000 milions del planeta, em fascina que la disputa només hagi existit entre tres criatures de les Filipines, Rússia i l’Índia. Té mèrit, tenint en compte que a vegades ens hem trobat amb més candidats barallant-se pel títol de primer català de l’any. I per la part que ens toca, haurà anat bé per assumir que malgrat que ens passem el dia sentint-nos el centre del món, en realitat només en som una mil·lèsima part.

El que sí és veritat és que, amb tanta gent, el planeta pesa més que abans. L’altre dia me’l mirava de lluny i vaig veure que la bola està una mica més avall que temps enrere.