Ja els he trobat el llautó

[Article publicat a EL 9 NOU el 31.05.13]

L’article d’avui no és meu. Només l’he traduït. És de Miguel de Unamuno, del 14 de maig de 1931, publicat al diari El Sol. Me’l va fer descobrir el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera en una conferència del Fòrum de Debats de Vic. Explica Moreno Cabrera, professor a la Universitat Autònoma de Madrid, que l’espanyolisme lingüístic no ve d’ara, sinó que ha estat una constant. I que està en l’ideari d’aquest espanyolisme denunciar la situació del castellà a Catalunya no pas per cap retrocés real, sinó simplement perquè no ha aconseguit fer-se hegemònic, que és molt diferent. Res més. D’aquí la llei Wert, últim intent de tornar-ho a provar. I que és pura ideologia. Ja ho deia Unamuno:

“... I encara que el català sigui una llengua de cultura, amb una rica literatura i ús cancelleresc fins al segle XV, i que va emmudir els segles XVI, XVII i XVIII, per renéixer, una mica artificialment, al XIX, seria mantenir una espècie d’esclavitud mental mantenir el pagès pirinenc català en el desconeixement de l’espanyol –llengua internacional–, i seria una pretensió absurda que tot espanyol no català que anés a exercir càrrec públic a Catalunya s’hagués de servir del català. (...)

Això que Catalunya, Bascònia, Galícia hagin estat oprimides per l’Estat espanyol no és més que un disbarat. ... És d’esperar que, un cop desapareguda d’Espanya la dinastia borbònico-habsburgiana i, amb ella, els procediments de centralització burocràtica, tots els espanyols, els de totes les regions, arribarem a comprendre que l’anomenada personalitat de les regions –que en gran part no és més que un mite sentimental– es compleix i perfecciona millor en la unitat política d’una gran nació, com l’espanyola, dotada d’una llengua internacional”.

No és Wert el 2013. És Unamuno el 1931. Però un i altre, 82 anys més tard, són exactament el mateix. Aquest és el drama.

Afecte 'vintage'

[Article publicat a EL 9 NOU el 24.05.13]

El retorn d’Aznar aquesta setmana ha deixat massa en segon terme, trobo, una efemèride que per la part que ens toca hauríem hagut de celebrar per un doble motiu. D’una banda, perquè ens connecta amb la història. I de l’altra, perquè per pocs calés hauríem pogut recrear l’escenari de fa 191 anys, quan van començar a construir el primer ferrocarril del món i van haver de lluitar contra quatre pegues que avui encara se’ns mantenen: era lent, car, poc fiable i la majoria no ho veia una alternativa a la tracció animal.

El mèrit és de l’enginyer britànic George Stepherson, a qui s’atribueix la construcció de la primera xarxa ferroviària per on van passar locomotores de vapor, inaugurada el 1825 per unir els 40 quilòmetres entre Darlington i Stockton, al nord d’Anglaterra. Es veu que uns anys abans ja s’havia fet una prova que va fracassar, perquè els rails eren de ferro colat i la locomotora, com que pesava una mica, els abonyegava. [Per qui consideri ridícul aquest imprevist, només recordar que 191 anys després, i malgrat l’extensió universal dels estudis universitaris, una naviliera espanyola ha inventat sense voler el primer submarí del món que baixa però no puja, perquè li sobren 75 tones i no es mou ni per sota l’aigua].

El model Stepherson va anar millor, però no del tot. Diuen les cròniques que l’endemà de la inauguració, amb un tren de 38 vagons i 600 passatgers a bord, van assegurar la velocitat punta amb un quants vagons menys i uns quants cavalls més, dels de veritat, per acabar-ho de remolcar. I la solució híbrida va durar uns quants anys. Com passa ara amb els cotxes elèctrics, que quan vols córrer ho has de fer amb gasolina.

Llàstima, deia, perquè el tren de Puigcerdà i la seva velocitat punta haurien pogut anar de pistons per recrear l’Europa ferroviària de principis del XIX en un documental vintage, que es diu ara. Però al final ens va enganxar més l’Aznar. Deu ser perquè, com deia un tuit, ara ja no porta bigoti; porta Velcro. 

No es quedi el canvi

[Article publicat a EL 9 NOU el 17.05.13]

Aquesta setmana m’he sentit més europeu que mai. I mira que és trist, perquè s’acaba de saber que ja som una minoria. Responc perfectament al perfil tipus de qui no paga amb monedes d’un i dos cèntims i, per contra, no para d’acumular-ne al calaix amb les que li donen de canvi. De tant en tant, quan no ho veu ningú, faig allò tan típic d’abocar-ne cinquanta de cop al pot de la cafetera del segon pis. Però per mi que ja sospiten. I mentrestant, la immensa majoria de les que em sobren acaben fent nosa per tot arreu, canvien de color i fan borró.

Després d’estudiar el meu cas i altres, la Comissió Europea es planteja retirar de la circulació les monedes d’un i dos cèntims. S’hauran acabat les ofertes de 99,99 i les de 99,98, que mira que eren idiotes però nosaltres més, que picàvem cada vegada. Per dir-ho ràpid, des que van començar a circular l’1 de gener de 2002 han generat 1.400 milions en pèrdues al conjunt d’Europa. És més car fer-les que el valor que tenen. I això que representen pràcticament la meitat de les que circulen i se n’han fet 46.000 milions d’unitats, fins ara. També són les que més es perden. De fet, una opció que es planteja la Unió Europea, més que retirar-les de la circulació, és deixar de fabricar-ne. Tenen estudiat que d’aquí a quatre o cinc anys ja no en quedaria ni una. Trobo que perdre 46.000 milions de coses, per petites que siguin, també té mèrit.

Però per altra banda fa ràbia. De sobte m’he recordat dels centenars de vegades que des del 2002 he estalviat el canvi a dependents i dependentes per no haver de carregar amb cèntims tan petits. Al cap d’11 anys són molts calés, això. I si ho multipliquem per tota la gent que deu haver fet com jo a tot Europa, vés a saber si la crisi no ens hauria sortit més barata.

A partir de la setmana que ve no regalaré ni un cèntim a ningú. Trucaré a El Celler d’en Roca per guardar taula per al 2025, i arribat el dia no pagaré amb targeta. Ho faré amb el canvi.

Menyspreu al LAPAO-LAPAPYP

[Article publicat a EL 9 NOU el 10.05.13]

Porto tota la setmana esperant una reacció de l’Instituto Cervantes a la irrupció de dues noves llengües oficials a l’Estat espanyol. No sé gaire com va, però el govern d’Aragó suposo que tampoc, perquè ho ha votat aquest dijous –via Corts– i s’ha quedat tan ample. Tenint en compte que el Cervantes té com a objectiu promocionar la llengua espanyola i les cooficials d’Espanya, alguna cosa haurà de dir: si les reconeix les haurà de protegir, i si opta per no protegir-les voldrà dir, s’entén, que tampoc les reconeix.

També porto tota la setmana esperant una reacció de l’Instituto Cervantes a l’estupidesa perpetrada pel govern d’Aragó d’anul·lar per llei una realitat i normalitat històrica que diu que a la Franja, simplement, es parla, a més de castellà, català. Tenint en compte que el Cervantes té com a objectiu promocionar també les llengües cooficials d’Espanya, i el català n’és una, no sé què espera a defensar-la davant l’atemptat a la intel·ligència que suposa que, d’un dia per l’altre, els seus parlants ho siguin d’un tal lapao. Sigui dit de passada que cada cop que ho sento em vénen al cap lapons i esquimals i un parell de vietnamites anant en trineu a veure el Saragossa. És un trauma que ja miraré de superar.

Aquesta llei d’Uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón és divertidíssima, perquè diu que “ningú no podrà ser discriminat per raó de llengua”. Un cop descomptats, clar, els més de 40.000 catalanoparlants a qui se’ls desposseeix de la seva per donar-los la nova llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental (LAPAO), i els més de 20.000 de l’aragonès, que ara ho seran de la llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca (LAPAPYP). El que no sé és per què no hi posen els LAPAO-LAPAPYP, també. Mirant al mapa te’n surten uns quants, a dalt a mà dreta.

Ja li demanarem a la consellera de Cultura, Dolors Serrat, que és de Ripoll. I lapava, ella. De tota la vida. Marededéu.

Territori català lliure

[Article publicat a EL 9 NOU el 03.05.13]

Seria interessant que en el viatge que s’està muntant per anar a Mart i no tornar hi tinguéssim algun català, que fos el primer de baixar del coet i aprofités el moment per conquerir-lo. Posats a ser territori català lliure i tal com tenim el pati, ara mateix veig més fàcil aquesta opció que qualsevol altra. Perquè si finalment tira endavant la missió, que porten des d’Holanda, el tema de la sobirania de Mart acabarà sortint en un moment o altre, segur. Les nacions sense estat haurien de tenir preferència, i suposo que a Espanya no hi tindrien inconvenient. La jurisdicció se’ls acaba a la lluna de València, ara mateix.

Ho dic perquè fins ara ja han aparegut un miler de voluntaris i no en tenim cap de per aquí, tot i que n’hi ha de 30 països. També és veritat que la convocatòria continua oberta perquè el primer vol el preveuen per al 2023 i costarà uns 6.000 milions de dòlars. A partir del segon, com que ja sabran per on s’hi va, només en valdrà 4.000. Però això vol dir que només hi cabrà gent molt rica o molt subvencionada, com proposo que podria ser el nostre cas.

Si ens hi va la sobirania nacional i el reconeixement internacional, hauríem de mirar d’arraconar una mica de pot per a la causa. La resta diu que es pagarà amb els drets televisius de la transmissió del dia a dia de la vida de Mart. Si els que hi han d’anar s’hi han de quedar per sempre, almenys que puguin explicar una mica com va. 

Corre una mica de pressa, perquè el projecte Mars One, que és així com es diu, vol tenir triats els primers 24 membres de l’expedició el 2015. A partir d’aquell moment hi anirà enviant més gent, de mica en mica, cada dos anys. En el millor dels casos, si finalment hi ha referèndum el 2014 i ja ens donen l’estat propi, l’astronauta català sempre serà a temps de renunciar i donar pas al primer reserva, que ben content que estaria. També sabria greu, clar, que just quan t’acaben de donar la independència hagis de deixar el país per no tornar mai més.

La premsa nacional de Catalunya

L'article que aquest divendres em publiquen al Torelló coincidint amb el seu número 2.000. Moltes felicitats a tothom qui ho ha fet i ho continua fent possible!

Quan es va saber que TV3 es desprenia de productores i que cobriria les corresponsalies fent més estreta la col·laboració amb els mitjans locals, a un desafortunat portaveu del comitè d’empresa se li va escapar que això aniria en detriment de la qualitat. “Les televisions locals no estan acostumades a fer informació de territori”, va dir literalment. I que ningú, afegia, podria fer tan bé la feina com les delegacions de TV3.

Des d’aquesta setmana, Catalunya Ràdio s’ha quedat sense corresponsals a comarques. Suposo que a aquest desafortunat portaveu ja li ha semblat bé que se’n faci càrrec gent de la casa, enviada des de Barcelona, perquè compta que en deuen saber més. Afortunadament no pensa el mateix la immensa majoria dels seus treballadors, rebotats contra la mesura que desmantella una pota important de la seva raó de ser, que és ser ràdio nacional de Catalunya. I per tant, feta i pensada, també, des de cada territori concret d’aquest país.

En un moment de crisi és legítim lluitar per tots i cadascun dels llocs de treball en perill. També en els mitjans de comunicació públics i privats, petits i grans. Però haver-ho de fer a costa de desacreditar la xarxa humana del periodisme que hi ha a comarques no fa cap favor a la causa dels que es creuen que són els únics que en saben, i que per això haurien de ser els únics que compten.

TV3 i Catalunya Ràdio són una estructura d’estat, sí, això de què ara tant es parla. Però ho és tant o més la xarxa comunicativa que representa la premsa local i comarcal, que en el cas de Catalunya continua essent un referent europeu per la riquesa, pluralitat i consistència de tantes i tantes capçaleres farcides de continguts exclusius. I uns continguts, a més, que ningú com la gent del territori pot explicar perquè ningú com els informadors del territori coneix tan bé com ells.

Aquesta setmana, el Torelló fa 2.000 números que ho demostra. És una de les experiències de comunicació local més reeixides que es coneixen, i així ha quedat reflectit en els estudis del Baròmetre de la Comunicació a Catalunya, que situa el setmanari en un nombre de lectors igual o superior que publicacions comarcals o fins i tot d’àmbit superior.

Perquè més enllà del valor que per si mateix ja és la informació local, moltes vegades és el primer esglaó d’una cadena de projecció que acaba arribant a la resta de mitjans i que, d’altra manera, seria impossible de conèixer. Com més s’apropa la lupa a tocar del nostre entorn immediat, més informació i més diversa en surt. I això, els mitjans de casa ho fan com ningú.

O sigui que moltes felicitats per aquests 2.000 Torelló i pels milers de lectors més que teniu cada setmana. A continuar fent país i a continuar posant el granet de sorra a això tan important que és la premsa nacional de Catalunya!