[Article publicat a EL 9 NOU el 31.05.13]
L’article d’avui no és meu. Només l’he traduït. És de Miguel de Unamuno, del 14 de maig de 1931, publicat al diari El Sol. Me’l va fer descobrir el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera en una conferència del Fòrum de Debats de Vic. Explica Moreno Cabrera, professor a la Universitat Autònoma de Madrid, que l’espanyolisme lingüístic no ve d’ara, sinó que ha estat una constant. I que està en l’ideari d’aquest espanyolisme denunciar la situació del castellà a Catalunya no pas per cap retrocés real, sinó simplement perquè no ha aconseguit fer-se hegemònic, que és molt diferent. Res més. D’aquí la llei Wert, últim intent de tornar-ho a provar. I que és pura ideologia. Ja ho deia Unamuno:
“... I encara que el català sigui una llengua de cultura, amb una rica literatura i ús cancelleresc fins al segle XV, i que va emmudir els segles XVI, XVII i XVIII, per renéixer, una mica artificialment, al XIX, seria mantenir una espècie d’esclavitud mental mantenir el pagès pirinenc català en el desconeixement de l’espanyol –llengua internacional–, i seria una pretensió absurda que tot espanyol no català que anés a exercir càrrec públic a Catalunya s’hagués de servir del català. (...)
Això que Catalunya, Bascònia, Galícia hagin estat oprimides per l’Estat espanyol no és més que un disbarat. ... És d’esperar que, un cop desapareguda d’Espanya la dinastia borbònico-habsburgiana i, amb ella, els procediments de centralització burocràtica, tots els espanyols, els de totes les regions, arribarem a comprendre que l’anomenada personalitat de les regions –que en gran part no és més que un mite sentimental– es compleix i perfecciona millor en la unitat política d’una gran nació, com l’espanyola, dotada d’una llengua internacional”.
No és Wert el 2013. És Unamuno el 1931. Però un i altre, 82 anys més tard, són exactament el mateix. Aquest és el drama.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada