27.7.13

Vuitanta tragèdies



[Article publicat a EL 9 NOU el 26.07.13]

El drama dels 80 morts de l’accident de tren de Galícia de dimecres és, per sobre de tot, un únic drama que es repeteix 80 vegades. Tantes com són cadascuna de les famílies de les víctimes, com també ho és pels ferits i els seus familiars. A tots ells els tocarà viure-ho en la doble dimensió de la tragèdia personal i de l’impacte colossal que va tenir el sinistre, un dels més greus –si no el que més– de la història ferroviària de l’Estat espanyol.

Però és que, per a qui la pateix, la tragèdia ja és tan sols un sol mort d’accident. Ara a nosaltres ens impactaran les xifres, les imatges, la mobilització. Ens emocionaran les històries de qui va pujar al tren i de qui, aquell dia, el va evitar a última hora. Admirarem la resposta solidària del personal d’emergència, dels operatius de rescat i de tanta i tanta gent anònima, des de qui va portar mantes fins a qui va col·lapsar els acaptes de sang dels hospitals. Algú valorarà la tasca dels mitjans de comunicació i fins i tot de periodistes que ja no tenen feina però que hi van tornar, com aquell infermer o aquella metgessa que ja havia acabat al torn i no va dubtar un segon a obrir-ne un altre. Actors en un escenari dantesc que defineix la seva pròpia estètica i que ens atrapa en la seva macabra plasticitat.

Seran, però, 80 tragèdies concretes –més, al final– que ens haurien passat desapercebudes si les haguéssim viscut en 80 accidents diferents. Com passen desapercebudes la majoria d’estadístiques del cap de setmana quan ens fan el còmput de víctimes mortals a la carretera. Morts tan tràgiques i irreversibles com les 80 del tren de Galícia, i que destrossen cada vegada una família, o dues, o quatre, tant se val.

Consternats com estem per l’accident de Santiago, aquests dies tenim molt presents les víctimes d’aquesta tragèdia. Però pot ser un bon moment per recordar-nos també de tantes altres, soles i anònimes, a qui la fatalitat, la pròpia imprudència o la dels altres els ha tret de la vida quan encara no tocava.

19.7.13

I a sobre, per a res



[Article publicat a EL 9 NOU el 19.07.13]

Si hagués pogut, el febrer del 2007 hauria dedicat un tuit a l’Eto’o. En un acte benèfic a Vilafranca del Penedès va engegar a dida en Rijkaard i en Ronaldinho. Del primer va dir que era mala persona, i del segon, que si algú havia de pensar més en el grup era ell (Ronaldinho) i no ell (Eto’o). Es va generar un pollastre impressionant i jo vaig arribar a una conclusió que des de llavors he repetit sempre que s’ha donat l’ocasió: la gent que cobra tants i tants calés hauria de mirar d’entendre que, almenys una part del que cobra, també és perquè a vegades calli.

En el cas de Guardiola, que també cobra molts calés, s’hi afegeix una doble decepció. D’una banda, que les declaracions de l’altre dia trenquen definitivament amb la imatge d’elegància a què el teníem associat, deixant a part l’episodi de la roda de premsa contra Mourinho, estudiada excepció que confirmava la regla. I de l’altra, que l’aire sibil·lí que va utilitzar per insinuar determinades coses el van fer ser especialment desafortunat.

La resposta de Tito, molt més concreta i emotiva en allò que el va afectar personalment, em va saber greu. També perquè a tothom li ha quedat clar que l’amistat entre tots dos està ferida. I que malgrat el mal moment que han passat per haver-ho de reconèixer en públic, el més greu és que a hores d’ara continuem sense saber per què. O sigui que, per a tots dos, desgast emocional inútil. I per a nosaltres, morbo insatisfet.

Llavors tindrem les guerres d’interessos, les batalles mediàtiques i ressentiments per coses viscudes de les quals no n’hem de fer res, perquè són el pa de cada dia a tot arreu. Amb l’única diferència que al Barça es projecten exponencialment, com els diners que mou. Per això és tan important saber administrar l’entorn i tenir la capacitat de prescindir-ne si, voluntàriament i entre altres raons, has decidit deixar de formar-ne part precisament per evitar-lo.

Sobretot si cobres tants i tants calés.



P.D. Al vespre del dia que s'ha publicat aquest article, el Barça ha anunciat que Tito Vilanova n'ha de deixar de ser entrenador per motius de salut. Evidentment, ni en el moment de fer-lo ni de publicar-lo jo no en tenia ni idea. Tot el suport del món per a ell i la seva família, i que es recuperi!



12.7.13

Obriu els ulls (a l'aigua)


[Article publicat a EL 9 NOU el 12.07.13]

Des que les centraletes identifiquen els números de telèfon de la gent que truca han baixat en picat les amenaces de bomba als instituts els dies d’examen. Jo en vaig viure unes quantes, fins que es va fer fins i tot avorrit. Però d’aquella experiència m’ha quedat que crear alarma i infondre cert pànic a la gent està a l’abast de qualsevol.

Si fos un regidor de Turisme a qui falten clients m’estudiaria a fons, com a estratègia de captació de nous fluxos, el que va passar dimarts a cinc platges de l’Escala. Les van tenir tancades més de quatre hores perquè un banyista va fer córrer que l’havia mossegat un peix no identificat. Com que a la platja hi havia molta gent i la cadena de transmissió era llarga, a l’últim ja li va arribar que hi havia un tauró rondant per la costa. O sigui que l’encarregat va activar el protocol que toca i va fer desallotjar tothom de l’aigua.

Com en el cas de l’amenaça de bomba a l’institut, desconec a partir de quin moment l’encarregat té dret a dir que el tauró ja no hi és i que tothom es pot tornar a banyar. Entre altres coses perquè, si hi era, el tauró també es banya i se li reconeix certa capacitat per moure’s fins i tot per sota l’aigua i a una velocitat raonable. O sigui que pot anar i tornar de l’Escala a Roses, que és un passeig ben maco, un parell de cops cada hora. 

Els taurons tenen un altre problema, i és que a sobre cauen bastant malament. Per una altra vegada, posats a escampar un rumor millor que sigui per atreure turistes més que no pas per espantar-los. Per exemple, anunciar la presència de dofins o fins i tot d’una balena blanca, que està estudiat que no s’acosta perquè embarrancaria i vista de lluny és molt maca.

De tota manera, no hi ha res més eficient per desallotjar una platja que comenci a ploure. La diàspora és immediata, fins i tot còmica. Ni un tauró caminant per la sorra faria córrer tant. Només es tracta de dir “m’ha caigut una gota” i en poca estona t’acabes fent l’amo del tros. A vegades moll, també. Però feliç.  



5.7.13

Pagant, Sant Pere existiria




És perfectament lògic que als vuit municipis que formen actualment el Consorci de la Vall del Ges, Orís i Bisaura no els agradés la decisió de Sant Pere de marxar-ne. Fins llavors eren tots nou. Sant Pere va adduir motius econòmics. La resposta immediata podia ser que de problemes en tenen tots i que en la decisió s’hi sumava, en realitat, falta de generositat i una bona dosi d’egoisme. Discrepàncies entre municipis, raons i justificacions per a totes dues bandes… Política. Res a dir.


Però quan dimarts el Consorci va presentar al Castell de Montesquiu la marca Gesbisaura de promoció turística de la Vall del Ges, Orís i Bisaura, que ven amb el subtítol “Boscos del Prepirineu”, es va obviar una cosa que saltava a la vista només obrir la guia, i és que Sant Pere no hi és. Una absència rellevant si tenim en compte que el seu terme municipal inclou, tot sol, la tercera part dels boscos de tot aquest territori: pràcticament 5.000 hectàrees de 15.600. I que inclou, evidentment, un patrimoni natural de gran bellesa i interès turístic. Només cal citar Bellmunt, Serragrenyada, Forat Micó –compartits amb Besora i Vidrà–, la Riera, Bracons o la fageda de la Grevolosa, com a exemples més tòpics.

Sant Pere no és del Consorci, d’acord, però continua formant part de la Vall del Ges. I queda molt lleig que quan es presenta la marca Gesbisaura, Manel Romans, tinent d’alcalde de Torelló, posi èmfasi en la frondositat dels boscos del Bisaura per admetre, com a contrast, que en patrimoni natural la Vall del Ges no té pràcticament res. Literalment. Només va trobar l’exemple de l’església romànica de Sant Vicenç i els jardins de Torelló, com a exponent de patrimoni arquitectònic. I això, quan la realitat és que tot Torelló i Sant Vicenç junts cabrien sencers en un bosc de Sant Pere i no ocuparien ni la meitat del seu terme municipal. I tothom tindria a l’abast excursions fantàstiques dins d’una zona PEIN; o sigui que algun interès natural deu tenir.

Llavors preguntes pel tema de Sant Pere a la presidenta del Consorci, Rosa Vestit, i contesta que no se n’ha de fer cap problema mentre t’està dient amb el to i amb la cara que no li ha agradat la pregunta i t’admet, sense admetre-ho, que sí, que ho és. Si l’equívoc s’hagués aclarit d’entrada dient que Sant Pere no es promociona perquè voluntàriament s’ha volgut donar de baixa del Consorci pot saber greu, però es pot entendre. Però intentar obviar-ho i construir un discurs –a la roda de premsa i al díptic– donant a entendre que a partir d’ara la Vall del Ges acaba al pont de l’Aníjol perquè Sant Pere no paga, és patètic.

I abans que se m’acusi de hooliganisme santperenc, diré que visc a Torelló, que és on vaig néixer, i que m’estimo tant un poble com l’altre. El que sap greu és que, massa vegades, el ressentiment faci aflorar política de tan poca categoria. 

Caça al 'traïdor'



[Article publicat a EL 9 NOU el 05.07.13]

T’has de sentir molt idiota, com a periodista, agafant un avió entre Moscou i l’Havana convençut que compartiràs viatge amb l’espia –o més aviat xivato– més buscat del món i assabentar-te, al minut dos, que ell no hi és i que a sobre t’esperen 9.600 quilòmetres i 12 hores de viatge i fins a l’altra punta de món abans de poder girar. I t’has de sentir molt idiota, a més, sabent que la majoria de gent pensarà que ho ets per creure que els espies donen pistes de tots els moviments abans de fer-los. L’únic que se t’acut és fer una foto a una butaca buida per intentar convèncer el món que allà hi hauria de seure l’espia. I el món et pren fins i tot per més idiota que abans. 

El cas d’Edward Snowden, l’excol·laborador de la CIA que va denunciar l’espionatge a gran escala de l’administració nord-americana filtrant-ne informació i que –sembla– està amagat en un aeroport de Moscou a l’espera d’asil polític, comença a fer fins i tot riure. Tindrà un final a l’alçada de la història si qui l’acaba localitzant és un cotxe de Google Maps tirant fotos qualsevol dia per actualitzar el carrerer. No sembla que hagi de ser el cas, de moment, perquè Moscou tampoc vol que surti a passejar. Però no deixa de ser curiós que la colossal maquinària d’espionatge dels americans intervenint telèfons, comunicacions, xarxes, sales i reunions del més alt nivell –allò que precisament Snowden va desemmascarar– hagi estat incapaç de donar una sola pista d’on pot ser ara el traïdor.

Dins del cúmul de despropòsits d’aquests dies hi ha hagut l’incident amb l’avió del president de Bolívia, Evo Morales, que va haver d’aterrar a Viena perquè Itàlia, França, Espanya i Portugal no li van deixar sobrevolar l’espai aeri tornant de Moscou perquè els Estats Units sospitaven que amb ell viatjava Snowden. Ja veus tu si ho van tenir fàcil, els americans, de trobar socis per muntar un cinturó de seguretat a la seva mida. Si en deuen saber, de coses, amb el que han arribat a espiar... 



Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat