27.2.15

Quina (in)justícia!


[Article publicat a EL 9 NOU el 27.02.15]

Sóc un gran admirador de Juan Tamariz, a qui considero un dels millors mags del món. Quan era petit, els divendres m’empassava l’1, 2, 3 de Mayra Gómez Kemp pendent del moment que ell apareixia, i em frustrava comprovar que no era cada setmana. També he estat i sóc admirador de Joaquim Maria Puyal i de programes com el Vostè jutja i La vida en un xip, que van tenir un recorregut relativament curt a televisió no pas per falta d’èxit, sinó per la voluntat de no cremar-se ni ell ni programa. És com anar al Camp Nou un parell de cops l’any o un parell de cops per setmana: la diferència entre la rutina i una experiència extraordinària.

A l’altre cantó també hi ha personatges a qui la seva sobreexposició mediàtica ha acabat convertint en pesats i directament contraproduents. I no pas per culpa seva, sinó per incapacitat de qui havia d’adonar-se –directors i programadors, per exemple– del risc d’esprémer fins a l’última gota determinades propostes que, controlant la dosi, haurien pogut arribar molt més enllà i continuar sorprenent i agradant.

M’ha passat una mica, ho admeto, amb el jutge Santiago Vidal. Vaig trobar fascinant sentir-lo per primera vegada en una tertúlia. Em semblava extraordinari. Primera per jutge, segona per català, tercera per catalanista i quarta per independentista. Se’ns ha fet cada vegada més familiar i ha acabat convertint-se en icona del procés i podem estar segurs que en serà, amb ple mereixement, una figura clau en el futur. Però darrere aquesta popularitat s’ha construït i saturat un personatge que ha acabat generant recels al seu propi entorn i un protagonisme que, buscat o no, no ha convençut a tothom.

La gran paradoxa és que mentre, aquí, a algú la seva proposta de Constitució catalana li ha semblat una frivolitat, al Consell General del Poder Judicial li ha semblat motiu suficient per expulsar-lo tres anys de jutge. Un despropòsit colossal. Davant d’això, només faltaria, tot el suport al jutge Vidal.  


20.2.15

Un cop d'escombra



[Article publicat a EL 9 NOU el 20.02.15]

El nivell de previsibilitat dels partits d’oposició a l’hora d’afrontar els debats i les rutines parlamentàries és una de les coses que més avorreixen. Va passar amb la compareixença del president Mas a la comissió del cas Pujol, quan en el torn de preguntes li van demanar per coses que acabava d’explicar i que els interessava fer veure que no havien sentit per no esguerrar el guió que duien. El mateix guió on ja portaven escrit que la compareixença havia estat una presa de pèl i que les explicacions no els havien convençut en absolut. Fins i tot polítics des de Madrid, ho deien. Segur que havien seguit en directe les quatre hores llargues de sessió, i segur que escolten català en la intimitat.

Mas va tornar a parlar dimarts per anunciar un punt d’inflexió del govern fins al 27S, nomenant dos comissionats –transició nacional i impuls a la transparència– i prioritzant el discurs social. L’oposició, sense guió ni falta que feia, en va tenir prou activant el botó “el president ja està fent campanya”.

El nivell de previsibilitat dels governs a l’hora d’afrontar la proximitat d’unes eleccions és de les coses que més avorreixen, també. Abaixen impostos o anuncien que ho faran. O bé desencallen obres pendents o diuen que ho faran per donar una alegria a qui més les espera i demostrar que, malgrat tot, són bona gent i complidors en la mesura que poden i que les circumstàncies els ho permeten. Com això de Rodalies 3, ara.

Em va afectar, dimecres, sentir el conseller Santi Vila admetent en una entrevista a RAC1 que el manteniment de la línia L9 del metro amb més de la meitat de les estacions per obrir costa, en conjunt, 200 milions d’euros l’any. Jordi Basté li va recordar que és tant com l’aportació del govern a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Jo li hauria recordat que deixant de passar l’escombra una de cada tres vegades a la L9, ja hauríem pagat i acabat fa temps les obres de la R3.

Ara al final he fet una mica d’oposició, per entendre’ns.  


13.2.15

Se n'ha anat contenta


Per deferència a tots els que heu tingut la gentilesa d’acostar-vos fins aquí, us confessaré que, respecte a la primera versió, aquest article ha passat per més operacions que la cara d’Uma Thurman.

[Article publicat a EL 9 NOU el 13.02.15]

Coses de la vida. Per qüestions de feina, encara que no ho sembli, el dia abans de quedar estupefacte per l’espectre d’Uma Thurman –ara diu que només era una sobrecàrrega de maquillatge– havia llegit que finalment estava a punt de quedar resolt un dels misteris més extravagants que havia donat fins ara la història de la humanitat: per què Michael Jackson havia volgut deixar de ser negre. Havien circulat tota mena de teories, que pesaven tant com les tones de sarcasme que es van arribar a abocar sobre el cas. Però ens vam creure, finalment, que era un problema de pigmentació de la pell que li feia passar molt malament i que s’havia de tractar. Com de tantes altres coses, semblaria.

Doncs ara es veu que no. Mark Lamica, un amic de qui va ser mànager seu durant molts anys, Frank Di Leo, mort el 2011, explica en un llibre que està a punt de sortir el que aquest li va confessar: Michael Jackson no podia suportar que cada cop que passava per davant d’un mirall hi reconegués el rostre del seu pare. En tenia un record traumàtic perquè, deia, li havia amargat la infantesa i li havia provocat crisis d’ansietat quan va decidir acompanyar-lo a la gira de Bad, que vés a saber a qui va dedicar. Per això l’havia d’esborrar d’ell mateix. I no només color. Es va operar nas, barbeta i pòmuls. I va morir malalt, el 2009. Entre altres coses, diuen les males llengües, de tot això.

Va ser el primer cas radical de magnitud planetària que vam haver de gestionar. El mànager li va acabar demanant que deixés d’operar-se, perquè corria el risc que ni els fans el reconeguessin i fos pres per un impostor. La foto de fa tres dies ens feia témer que Uma Thurman ja enfilava el mateix camí. N’hem parlat talment com si la que havíem conegut ja no fos entre nosaltres, pobra. Però si es tracta de triar somriures, millor el que dibuixen els que marxen de veritat perquè puguis dir allò que se’n van contents. Amb aquests altres, més aviat pateixes perquè si gosen riure no se’ls trenqui la cara. 



6.2.15

D'interès per a inversors


[Article publicat a EL 9 NOU el 06.02.15]

Ara explicaré quant val la piràmide de Keops, a Egipte. Ja sé que no m’ho ha demanat ningú, però l’altre dia ho vaig veure a la tele i vaig agafar quatre números. D’entrada, el meu agraïment a l’enginyer Kevin Cook, que és qui ho porta.

La formen 2,3 milions de blocs de pedra calcària i pesa 5,75 milions de tones, entre la pedra calcària i 8.000 tones més de granit. Es van extreure de la pedrera de Tura, que encara funciona. Un bloc de 12 quilos de la piràmide original tindria, per un col·leccionista reputat, un preu de 5.000 dòlars. 100 blocs, 1.000 dòlars cada un, i 1 milió de blocs, gairebé el preu de cost. A la cantera de Clinton Point, Nova York, li van dir a en Cook que la pedra calcària per fer miques es paga a 20 dòlars la tona. O sigui, que tota la pedra de la piràmide de Keops valdria, avui, 115 milions de dòlars.

Quant valdria construir-la de zero, però? Fa 4.500 anys se’n van trigar 23 a fer-la. Ho van fer 10.000 homes relativament ben pagats. Mataven 11 vaques i 33 cabres cada dia per alimentar-se. Fer-ho ara amb les tècniques d’abans, és a dir, 10.000 homes amb el salari mínim durant 23 anys, cordes, bastides, bous de càrrega i materials serien 7.741 milions de dòlars, 2.254 dels quals en mà d’obra, previsió d’inflació inclosa. En Cook va encarregar pressupost a un paleta, sense compromís.

L’enginyeria actual abaratiria costos? L’exemple de la piràmide Walter, Califòrnia, que és una seu de bàsquet, porta a pensar que sí. Els va costar 25 milions. Extrapolant dimensions, la de Keops, amb 230m2 de base i 146 d’alçada, sortiria per 116. L’altra pregunta és si la composició de la piràmide Walter resistiria el sol i les tempestes del desert egipci. Semblaria que no: l’original porta 4.500 anys dreta i la Walter, sotmesa a les mateixes proves de resistència, no passaria de 15.

En Cook s’inclina per la primera opció. I per gastar-se 5.537 milions per portar-la a Central Park. Amb el que dóna, un de Wall Street li ha assegurat que amb 25 anys ho té amortitzat.



Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat