Se n'ha anat contenta

Per deferència a tots els que heu tingut la gentilesa d’acostar-vos fins aquí, us confessaré que, respecte a la primera versió, aquest article ha passat per més operacions que la cara d’Uma Thurman.

[Article publicat a EL 9 NOU el 13.02.15]

Coses de la vida. Per qüestions de feina, encara que no ho sembli, el dia abans de quedar estupefacte per l’espectre d’Uma Thurman –ara diu que només era una sobrecàrrega de maquillatge– havia llegit que finalment estava a punt de quedar resolt un dels misteris més extravagants que havia donat fins ara la història de la humanitat: per què Michael Jackson havia volgut deixar de ser negre. Havien circulat tota mena de teories, que pesaven tant com les tones de sarcasme que es van arribar a abocar sobre el cas. Però ens vam creure, finalment, que era un problema de pigmentació de la pell que li feia passar molt malament i que s’havia de tractar. Com de tantes altres coses, semblaria.

Doncs ara es veu que no. Mark Lamica, un amic de qui va ser mànager seu durant molts anys, Frank Di Leo, mort el 2011, explica en un llibre que està a punt de sortir el que aquest li va confessar: Michael Jackson no podia suportar que cada cop que passava per davant d’un mirall hi reconegués el rostre del seu pare. En tenia un record traumàtic perquè, deia, li havia amargat la infantesa i li havia provocat crisis d’ansietat quan va decidir acompanyar-lo a la gira de Bad, que vés a saber a qui va dedicar. Per això l’havia d’esborrar d’ell mateix. I no només color. Es va operar nas, barbeta i pòmuls. I va morir malalt, el 2009. Entre altres coses, diuen les males llengües, de tot això.

Va ser el primer cas radical de magnitud planetària que vam haver de gestionar. El mànager li va acabar demanant que deixés d’operar-se, perquè corria el risc que ni els fans el reconeguessin i fos pres per un impostor. La foto de fa tres dies ens feia témer que Uma Thurman ja enfilava el mateix camí. N’hem parlat talment com si la que havíem conegut ja no fos entre nosaltres, pobra. Però si es tracta de triar somriures, millor el que dibuixen els que marxen de veritat perquè puguis dir allò que se’n van contents. Amb aquests altres, més aviat pateixes perquè si gosen riure no se’ls trenqui la cara.