30.12.11

Que passi volant



 [Article publicat a EL 9 NOU el 30.12.11]

A falta dels salts d’esquí des de Garmish-Partenkirchen, que ens els treuen de la tele just quan haurien fet 50 anys, haurem de buscar algun altre al·licient per superar el tràngol d’un Cap d’Any que no hauríem de celebrar, sinó lamentar, segons tots els experts. Més que res perquè el feliç any nou que tothom desitjaria difícilment complirà les expectatives. Sort que després vindrà el 2013.

El meu al·licient: per mi que aquest serà el Cap d’Any del WhatsApp, que enterrarà definitivament els missatges de mòbil després que, fa només un parell d’anys, arribessin als 40 milions –i compta que als 160 milions d’intents– en una sola nit. Ara, enviar un missatge de mòbil convencional en porta un altre de subliminal que et delata: “Bon any!! Jo no tinc smartphone, encara”. Un salt comparable al que el seu moment va distingir els que deixaven nadales a la bústia de casa dels que ho feien a la bústia d’entrada.

A veure si aguanta, el sistema. Seria interessant que no, perquè el problema del WhatsApp és que acaba essent un xat, i si no fallen les connexions la majoria de converses de sopar de Cap d’Any es trencaran després de les campanades per compartir altres punts de vista, alguns dels quals poden arribar a ser llargs. Per a aquest casos, recomano equipar el mòbil amb algun solitari d’emergència, per estúpid que sigui, per salvar moments d’impàs. Hi ha el de buscar parelles, per exemple, que mira que és tonto però la mar d’addictiu. El dia de l’1 a 3 a Madrid el vaig deixar a una amiga havent sopat, me’l va resoldre en 15,8 segons i encara no l’he superat. Ha de ser una de les millors marques mundials, segur.

Un any feliç el tindran els diputats del Congrés, ara que la Mesa castigarà sense entrada els fotògrafs que agafin imatges de papers personals i pantalletes de mòbils mentre siguin a l’hemicicle. Segur que pujaran les transmissions de WhatsApp i les descàrregues de solitaris. Serà un tema a seguir.

Això s’acaba. El meu últim article de 2010 es titulava “L’any que ve serà millor” i vaig fracassar estrepitosament, no ens hem pas d’enganyar. Per al 2012 prefereixo no fer pronòstics i el millor, segurament, serà que passi volant. Però mentrestant, i en allò que depengui de nosaltres, bon any a tothom!

24.12.11

Se'n diu Nadal, Noel



 [Article publicat a EL 9 NOU el 23.12.11]

Pensava que, amb l’excusa de les retallades, el president Mas hauria convocat a Palau el Pare Noel per suggerir-li que a partir d’ara ja tiraríem de tió i reis, perquè “primer, Catalunya”. A més, encaixaria amb el discurs d’evitar duplicitat de serveis, optimitzar recursos, racionalitzar  canals de distribució i, en definitiva, fer més per menys. Hi ha un informe intern del Departament d’Economia de finals dels noranta que reforçaria aquesta tesi, en el sentit que el diferencial entre el que en realitat regala el Pare Noel i allò que la seva sola presència incita a comprar de més acaba essent demolidor. Se sap des de fa temps, això. Però cap govern, fins ara, s’ha atrevit a entrar-hi a fons per abordar-ho.

El cas és que el Pare Noel s’ha acabat ficant de ple en el nostre imaginari nadalenc i ja el tenim interioritzat. Com tantes altres tradicions de tants altres llocs que van fent forat en cultures estranyes i on s’han d’introduir amb l’ajuda de manuals d’instruccions. És el cas de Mèxic D.F., per exemple, on la Secretaria de Seguretat Ciutadana ha fet uns quants consells per a un bon ús dels arbres de Nadal. Em quedo amb aquests:
–S’hauria de comprovar que a l’etiqueta hi digui “resistent al foc”. No tant perquè no corri el risc d’encendre’s, sinó perquè en cas de fer-ho hi hagi alguna opció de salvar la casa a temps.
–L’arbre natural s’hauria de comprar poc després de tallat. És bo si picant el tronc contra el terra en cauen poques fulles. Si el que cauen són bossetes de pols blanca, sobretot si l’arbre és d’importació, millor que sigui la policia qui certifiqui que es tracta de neu simulada. [La segona part del consell és meva].
–Millor tenir-lo lluny de llars de foc, calefactors, televisors i altres fonts de calor. I si hi posem bombetes no cal tenir-lo encès tota la nit al menjador; no el veu ningú. I de passada serà una ajuda per no haver de posar a prova el primer punt.

Els que som de tió i prou, tot això que ens estalviem. I en acabat cap al foc, que no hi ha res com el seu caliu. Bon Nadal!  

16.12.11

La reforma laboral


 [Article publicat a EL 9 NOU el 16.12.11]

Les comissions que preparen les cavalcades de Reis haurien d’estar al cas d’avisar-los que s’acaba això que la gent tingui festa per celebrar el dia que arriben. Diu que només podran rebre’ls el 6 de gener si coincideix en cap de setmana o dilluns, però si no haurà de saltar al dilluns més proper, que podria anar del 4 al 9, per entendre’ns. Tenim la sort que per l’any que ve, o sigui el 2012, ja no hi ha temps d’avisar-los i serà com sempre, tot i que el 6 s’escau en un divendres. El 2013 serà diumenge i el 2014, dilluns, de manera que els problemes podrien començar a partir de 2015, que el 6 de gener serà dimarts, suposant que per aquelles dates encara ens quedi prou gent i país per poder-los rebre.

A la gent que munta el concert de l’Orfeó Català per Sant Esteve també se’ls haurà d’avisar que s’acaba això de poder-lo fer l’endemà de Nadal, si no és que Nadal s’escau en un divendres, un dissabte o un diumenge, com passa aquest any. Si Nadal és dilluns, Sant Esteve haurà de saltar al dilluns següent, que per acabar-ho de complicar serà Cap d’Any, que per si sol –com Nadal– serà festa al marge del dia que sigui. De manera que llavors Sant Esteve potser el celebraríem el 8 de gener, que de fet és Sant Llucià. I l’Orfeó cantaria nadales quan ja no toca.

Als que munten processons de Setmana Santa se’ls haurà d’advertir que el Dijous Sant s’haurà de passar a dilluns, perquè Divendres Sant tampoc es tocaria però dos festius intersetmanals no podrà ser. De manera que si es passés al dilluns següent, coincidirien aplecs de Pasqua per celebrar la resurrecció de Jesús amb processons de quan encara l’havien de matar, cosa que incrementaria les dificultats de l’Església per fer-se entendre. També diuen que no s’ha de descartar que d’ara endavant l’Onze de Setembre s’acabi celebrant el 8, o el 13, si la Diada Nacional no és, com a molt, un dilluns.

Si algú no acaba d’entendre l’article pot parlar amb la CEOE. Matins de dimarts a divendres, excepte festius. I ponts, per ara.

9.12.11

El discurs del rei



[Article publicat a EL 9 NOU el 09.12.11]

Com que m’ha vagat, aquesta setmana de ponts m’he entretingut una estona a revisar el discurs del rei. No el del tartamut de la pel·lícula, sinó el del rei d’Espanya de fa un any, quan va sortir per Nadal a desitjar bones festes, pau, amor i solidaritat a tothom. I ha estat divertit perquè escoltar un discurs amb efectes retroactius quan hi has acumulat l’experiència –i les notícies– de l’any que ha passat, fa que te’l miris diferent i hi vegis algun missatge subliminal.

Jo l’he trobat. Al discurs de l'any passat hi un moment, al minut sis, que renya una mica la gent que no actua de manera responsable davant la crisi. I diu, també, que ha arribat l’hora de fomentar l’exercici de grans valors i virtuts com la voluntat de superació, el rigor, el sacrifici i l’honradesa. I és just acabar de dir honradesa que se li descontrola una mena de sanglot que el convulsiona lleugerament i li mou la nou del coll; allò que si ho haguessis de dibuixar en un còmic faries un núvol de bombolletes per escriure-hi “glups, el que acabo de dir...”.

Continuant amb el tractat de semiòtica, també és curiós que en un missatge de Nadal la foto de família del rei d’Espanya a la tauleta no sigui la seva, sinó la d’un equip de de futbol. Un altre detall que pot indicar certa desorientació reial a l’hora de predicar sobre valors i virtuts que, com que potser ell també té en crisi, li fan venir el sanglot cada vegada que en parla.

Per això espero amb expectació el discurs d’aquest any. Potser apareixerà amb ulleres de sol per amagar l’ull de vellut, o més aviat per intentar passar desapercebut davant l’últim motiu de preocupació que se li ha acumulat. El gendre perfecte, l’esportista d’elit, l’exjugador del Barça i l’home que finalment havia portat una mica de glamour a la família, s’ha vist involucrat en una trama de negocis tèrbols i paradisos fiscals pels que han circulat uns quants centenars de milers d’euros.

Ja veig a venir que, per al discurs d’aquest any, el rei deurà preferir a la tauleta una foto de Nadal. D’en Rafa, vull dir.

2.12.11

Com TV3 no hi ha res?


[Article publicat a EL 9 NOU el 02.12.11]

Trobo que el xantatge emocional a què ens va sotmetre Mònica Terribas quan va dir que amb 40 milions d’euros de menys TV3 hauria de renunciar al futbol –és a dir, al Barça– ha acabat tenint poc impacte. Va ser la frase del moment, el titular de l’endemà, va rebre suports pel fons i retrets per les formes a parts iguals, i ara mateix s’ha ficat, com tantes altres coses, en aquesta nebulosa crònica on qualsevol hipòtesi de futur entra en quarantena des del mateix moment que s’acaba de dir. És el que té la crisi: ens passem el dia vivint d’amenaces i l’endemà, abans de la següent, podem felicitar-nos una estona d’haver sobreviscut a la d’ahir.

En diuen globus sonda: es llança una mala notícia, s’analitza la reacció, se’n calibra l’efecte i s’acaba esmenant dient que “se’ns ha malinterpretat”. Això potser es va aconseguir: l’última notícia és ara que la reducció de pressupost de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) es pot revisar a l’alça en funció de com vagin les coses. En part, potser, perquè el primer que va fer el Barça després de saber que s’haurien de treure TV3 de la màniga va ser perdre un partit.

En el debat sobre TV3 i els mitjans de la CCMA en general hi ha hagut un element pervers, que ha estat associar-ho a la claudicació del govern de torn als interessos d’un grup privat que d’alguna manera s’ha de cobrar els serveis prestats. En realitat, el dimensionament de TV3 s’hauria d’analitzar per si sol i sembla, afortunadament, que és el que s’imposa a mesura que passen els dies. Uns dies que, per desgràcia, també ens han servit per conèixer la dramàtica situació per la qual passen altres mitjans públics i privats, nacionals i locals, que no disposen de 13 minuts de Telenotícies per remoure consciències i postular-se com a garants imprescindibles, al preu que costi i amb una plantilla intocable, de la cohesió nacional i la pervivència de la llengua. TV3 és molt important, però aquesta vegada no ha triat el millor camí per guanyar-se l’empatia.

25.11.11

Exercici per demà


[Article publicat a EL 9 NOU el 25.11.11]

Pendents com estem des de fa dies de primes úniques, interessos de deute i retallades salarials, ens ha passat una mica per alt que la nova legislatura espanyola s’estrenarà un dimarts 13 coincidint amb Santa Llúcia, patrona dels invidents i de les modistes, per allò que han d’actuar amb molta vista. Em refereixo que tot plegat passarà el 13 de desembre. Vist fredament –perquè compta que en farà, de fred– no és una mala metàfora per un país que fa temps que avança a cegues i que tempta la sort cada dia que passa.

S’ha de dir que santa Llúcia va perdre la vista perquè l’hi van treure, literalment. Explica la llegenda que als volts de l’any 300 va ser jutjada per no voler renegar de la seva condició de cristiana i li van fer buidar els ulls; però ella hi va continuar veient. Salvant les distàncies –i el sentit figurat–, més d’un càrrec electe potser ara agrairia no tenir ulls, per no haver de veure el paper galdós que li ha tocat fer últimament estant de campanya. Des dels que han acabat fracassant a les eleccions de diumenge fins als que, des de llavors, només han calgut un parell dies per deixar-nos clar que se l’havien passat mentint. Són els que fa temps ja van aprendre que no tenir ulls no vol  dir necessàriament no tenir vista; que d’això els en sobra. I si va ser per aquesta via que Llúcia de Siracusa va arribar a santa, deu ser que tampoc van tan malament.

Per vista, per exemple, la que té el nou president del govern espanyol, que des de fa una setmana no ha obert la boca amb l’excusa, segurament, que encara no és president. Després compta que farà el mateix amb l’excusa que ja ho és, per evitar que res del que pugui dir afecti els mercats, les primes úniques i els interessos del deute. Quins temps, aquells, quan el poder i la confiança d’un govern podien ser tan absoluts com la majoria que te’ls donava. Ara, en canvi, ja només ens queda confiar que santa Llúcia ens conservi la vista per poder llegir de prop els deures de cada dia de Fitch i Goldman Sachs.

18.11.11

Societat limitada



[Article publicat a EL 9 NOU el 18.11.11]

Quan ara fa 15 dies va començar la campanya electoral, Papandreu era primer ministre de Grècia i Berlusconi, d’Itàlia. Zapatero compta que ho era d’Espanya, però porta tant temps amagat que a ningú ja no li deu importar el més mínim que no exerceixi. Aquest divendres se’ns acaba la campanya electoral amb dos governs europeus potes enlaire –i espera’t– i un discurs creixent que diu que el futur no és dels polítics, sinó dels gerents. I que potser ja és hora que els estats es converteixin en societats anònimes –o limitades–, i que canviïn els governs per consells d’administració i els ministres de partit per tecnòcrates de carrera, que és el que compta.

A Grècia, primer, i sobretot a Itàlia, després, sembla que s’imposa aquesta via per configurar un nou “ordre” europeu. Fins i tot he sentit a dir a Niño Becerra, al que si ara s’escrivís La Bíblia li encarregarien el Llibre de l’Apocalipsi, que més hauria valgut no fer eleccions i muntar directament un govern de concentració format per tècnics. És una manera de dir que quan mana l’economia, com és el cas, els discursos polítics no tenen  ni sentit, ni lloc, ni gaire res a fer.

En realitat, potser no calen ni tecnòcrates. La millor reflexió de la campanya la va fer un ninot d’en Batllori a La Vanguardia, just el dia que començava: “La que ens ve a sobre, intentant-nos convèncer de votar un president quan, en realitat, el que triarem és un cap de planta”. I el que sap més greu, davant d’una realitat que ja no s’escapa a ningú, és que les consignes dels partits hagin estat aparentment alienes a aquesta evidència per tornar a caure en la retòrica de sempre: l’intercanvi de retrets i d’il·luses veritats absolutes. Quan en realitat, i ara que ja saben tots què és passar per un govern, el que haurien d’haver dit és que, en endavant i per molts anys, l’única cosa possible serà mirar de fer el que bonament es pugui fins allà on bonament et deixin, i amb el marge que bonament et donin. Guanyar-se una mica de credibilitat començaria per admetre-ho d’una vegada.

14.11.11

Per penúltima vegada



[Article publicat a EL 9 NOU l'11.11.11]

No sé si la nostra generació som prou conscients de l’honor que hem tingut de poder celebrar 11 anys seguits la coincidència de dia, mes i any en una mateixa data, com passa aquest 11 de l’11 de l’11. La sèrie va començar l’1 de gener de 2001 i ha arribat fins ara, passant pel 3 de març de 2003 o el 9 de setembre de 2009, per posar un parell d’exemples. I si tot va bé, d’aquí a un any, un mes i un dia podrem celebrar per última vegada una nova coincidència en el que ens queda de segle i, segurament, de vida. Els que s’acaben d’incorporar difícilment podran ser conscients del que passarà tant avui com el 12 de desembre de 2012, de manera que no compta. I difícilment tindran l’oportunitat de passar-hi dotze vegades més a partir del 2101; o sigui que això nostre té molt mèrit.

Llàstima que la història recent ens hagi portat a associar el número 11 a les males notícies, que determinats tractats de numerologia desmentirien però que altres, en canvi, ratifiquen. Com un que m’he repassat de sant Agustí, que aquest diumenge hauria fet 1.657 anys i ja ens havia advertit, a la seva època, que l’11 era un número lleig, perquè fins al 10 hi ha equilibri i l’11 ja és excés, descontrol i pecat.

Tot plegat és molt relatiu. El número 11 pot voler dir sort i desgràcia alhora. Aquest divendres, per exemple, falten 11 dies perquè els diaris publiquin la foto del guanyador de les eleccions de la setmana que ve. Serà maco per a qui les guanyi i bastant lleig per a qui les perdi, tot i que quan una i altra cosa es veuen a venir de lluny ja no tenen cap mena de gràcia.

En canvi, l’11 també m’agrada perquè surt del 29, que és 2+9. I va ser un dia 29 d’ara fa exactament 29 setmanes que s’estrenava en aquesta contraportada la veïna de columna que ara es traslladarà al centre, on trobarà més espai per escriure. I aquí al costat tornarà la veïna que ja hi vivia, ara que ja hem conegut el roc a la faixa que duia amagat l’última vegada, vet-ho aquí.

Doncs felicitats, sort i que vagi molt bé. I a l’ONCE, també.

4.11.11

Només som una mil·lèsima



[Article publicat a EL 9 NOU el 04.11.11]

En principi tots tenim la BBC per un mitjà de referència, de rectitud i ponderació informatives i un control extern que en garanteix la seriositat i la independència. Com que m’ho creia vaig entrar en una web que han activat ara que hem estat tan pendents de saber on naixia l’habitant número 7.000 milions del planeta. És divertit perquè hi entres les teves dades de naixement i et diu a l’instant el lloc que ocupaves al món el dia que vas néixer tu. I jo, per exemple, vaig ser el 3.712.372 779, que no està gens malament.

El problema és que tot d’una, la setmana passada, va començar a córrer que l’ONU havia proclamat oficialment que ja havia nascut l’habitant 7.000 milions. Va ser el 31 d’octubre. Vaig voler-ho contrastar directament amb la BBC, però quan hi vaig entrar la data per comprovar-ho em va dir que tot just passàvem a l’habitant 6.997.287.200. I una cosa encara més fulminant: vaig descobrir que podies entrar dates de naixement fins al 31 de desembre d’aquest any, quan segons la BBC al món hi haurà 7.010.105.800 habitants. El número 7.000 milions naixerà, segons aquesta web, el proper 13 de novembre. Ho dic per si hi ha alguna mare pendent d’entrar a quiròfan per aquelles dates. Podrà trucar a l’ONU, o almenys a la BBC, per dir quin fill més ben parit que li ha sortit, i per si volen la foto.

He de reconèixer que d’aquesta gran fal·làcia que s’ha muntat per l’habitant 7.000 milions del planeta, em fascina que la disputa només hagi existit entre tres criatures de les Filipines, Rússia i l’Índia. Té mèrit, tenint en compte que a vegades ens hem trobat amb més candidats barallant-se pel títol de primer català de l’any. I per la part que ens toca, haurà anat bé per assumir que malgrat que ens passem el dia sentint-nos el centre del món, en realitat només en som una mil·lèsima part.

El que sí és veritat és que, amb tanta gent, el planeta pesa més que abans. L’altre dia me’l mirava de lluny i vaig veure que la bola està una mica més avall que temps enrere.

29.10.11

No s'hi val a fer trampa


[Article publicat a EL 9 NOU el 28.10.11]

L’endemà que la foto d’aquest personatge fes la volta al món en un posat sensiblement diferent, vaig llegir que un responsable de l’OTAN s’havia enfadat molt. Venia a dir que quan hi ha una guerra entra dins la lògica que la gent mori en un bombardeig o enmig d’una ràfega de metralletes. Però que quan a algú se’l deté i llavors se’l linxa sense judici, com va ser el cas, és molt greu. És com fer trampa. Deu ser el que marca la lògica militar i un discurs que només pots entendre si l’acompanyes amb la necessària càrrega de cinisme. Com si qualsevol guerra no estigués plena de centenars de moments com aquest que podries gravar en un telèfon mòbil.

He pensat el mateix quan, altres vegades, s’ha fet referència a les pràctiques prohibides en una guerra. Per exemple, les armes químiques. Si fas una guerra i fas servir armes químiques fas trampa. Ho va acordar un tractat internacional de 1993 que revisava la Convenció de Ginebra de 1925. La meva pregunta és que si es fan tractats per prohibir les armes químiques, no se’n podrien fer per prohibir directament la guerra? A última hora, per acabar-ne fent el mateix cas el resultat seria bastant igual, i almenys el món potser tindria la consciència més tranquil·la. Però no. Es veu que en cas de guerra s’autoritza a fer ús d’armes convencionals sempre que sigui de forma indiscriminada, amb l’enemic a distància, i disparant de lluny. Perquè si ho fas de prop ja és un assassinat, i no s’hi val.

Com allò que sentim sovint que en una determinada acció militar han mort dones i nens, com si als homes ja els toqués per la seva simple condició d’homes o potser directament d’imbècils, no ho sé. I de tot plegat n’hem anat construint una retòrica tan frívola que, quan t’hi pares a pensar, arriba a fer por.

La guerra només és neta quan hi jugues al Risk, que el més contundent que té són les puntes dels daus. Perquè la guerra de veritat no entén ni de tractats, ni de convencions, ni de respectes. És la màxima expressió de la misèria humana.

25.10.11

Mirant de mirar Miró



[Article publicat a EL 9 NOU el 21.10.11]

Ja fa uns quants anys, quan hi va haver l’explosió de les càmeres digitals, un americà que se’n va comprar una de bona se’n va anar d’excursió i li va caure al riu. Després de maleir-se a ell mateix i al món en general la va poder recuperar. Però li devia entrar aigua en algun xip i, a partir d’aquell moment, va començar a prendre imatges calidoscòpiques impressionants, amb un espectre de llums, colors i cromatismes captivadors. I va acabar muntant exposicions.

Fa alguns anys menys, un programa de televisió va encarregar a uns alumnes de P5 que pintessin unes teles que els van portar a l’aula, i que van acabar penjades en una galeria d’art contemporani al costat d’artistes reconeguts. Llavors demanaven les impressions a crítica i públic davant del quatre de P5 i era bastant impressionant el reguitzell de comentaris que en va sortir, valorant traços, colors, formes i minimalisme estètic mentre, segurament, el seu creador s’estava bevent un got de llet amb galetes mentre mirava dibuixos al canal Disney.

Me’n guardaré prou de menysprear l’obra de Joan Miró i del seu art, ara que la seva Fundació ha programat una de les millors antologies que se n’han fet i que toca, es veu, que meravelli a tothom. Prefereixo passar per ignorant i dir que no tinc prou sensibilitat per entendre-la, com em passa en general amb l’art contemporani. Però també dic que al costat dels que no negaré que hi entenen molt més que jo i trobarien raons objectives per defensar-ne la categoria, també hi ha els que se sumen a la moda per una estricta qüestió d’esnobisme.

A Arte, tres amics discutien sobre el valor d’una tela completament blanca per la qual un d’ells havia pagat una fortuna. L’altre se’n fotia i el tercer mirava de contemporitzar amb tots dos per si de cas. En Josep M. Pou no quedava convençut fins que l’amic Carlos Hipólito li deixava un retolador perquè hi dibuixés un esquiador muntanya avall. Llavors podia entendre el quadre, muntava una història, reia i era feliç. Aquest sóc jo.

18.10.11

Elogi de la filosofia



[Article publicat a EL 9 NOU el 14.10.11]

Com que no sóc client de Blackberry no he tingut la sensació de buidor dels milions d’usuaris d’arreu del món que han passat els últims quatre dies sense correu, ni internet ni WhatsApp al seu mòbil. L’espera s’havia de fer eterna entre els que, de manera compulsiva, cada 20 segons havien de comprovar si ja s’havia restablert la connexió. N’hi havia per acabar-te hipotecant el dia i les neurones.

I això va començar dilluns, Dia Mundial de la Salut Mental, jornada amb motiu de la qual cada vegada són més els que ens adverteixen que el sistema tecnològic que ens envolta –i ens ha abduït, que aquest és el problema– avança, evoluciona i renova permanentment idees i paradigmes a una velocitat indigerible, que ens acaba fent difícil trobar la manera de col·locar-nos al món i col·locar-hi els altres. En la societat de la immediatesa i la dependència ja no ens queda temps per agafar-nos les coses amb filosofia, sinó que necessitem recuperar la connexió al més aviat possible per convertir en trending topic que la Blackberry és una #blackbirria. I un cop aconseguit, com amb tantes altres etiquetes que hem portat a dalt del rànquing, en prescindirem sense que ens importi el més mínim que, al capdavall, tot plegat sigui bàsicament inconsistent, irrellevant i efímer.

Ens falta temps per filosofar. O almenys per escoltar els que en saben i es qüestionen el sistema tecnològic que ens domina i al que retreuen, per exemple, que hagi imposat el seu propi llenguatge fins al punt d’associar ordinadors i memòria “quan en realitat els ordinadors no tenen memòria, perquè no poden oblidar” (Joan Carles Mèlich, al Millennium del 33). O que amb la vida ja ens passa com amb la fotografia digital, “que agafem deu imatges de qualsevol cosa, les aboquem a l’ordinador, on en tenim a milers, i llavors ens és tan costós triar que ja no triem. I al final no tenim cap fotografia” (Miquel Tresserras).

Quina llàstima. De veritat que si ho arribo a saber abans, em poso a tuitejar el programa sencer des del meu Iphone.
 

7.10.11

Tothom a veure monstres


[Article publicat a EL 9 NOU el 07.10.11]

Sentia dilluns per TV3 que la venda anticipada d’entrades del Festival de Sitges anava més bé que mai. Més o menys unes cinc mil més que l’any passat quan faltaven els mateixos dies per inaugurar-lo. S’hi projecten, com és sabut, pel·lícules de cinema fantàstic i de terror. I es confirmaria la tesi segons la qual la gent necessita passar-ho terriblement malament perquè, quan després ho passa només malament, sembli fins i tot que s’ho passa la mar de bé.

Em va venir al cap una classe d’història del cinema, a la facultat. Ens parlaven de què va moure la indústria americana a produir King Kong (1933), una pel·lícula que per molts motius va revolucionar el gènere i que segurament hauria guanyat el Festival de Sitges d’aquell any. N’és la icona, de fet. L’impacte a la seva època havia de ser brutal, tenint en compte que fins poc abans la gent encara fugia del cinema corrent com esperitada quan se’ls acostava un tren de cara per la pantalla.

Els anys trenta van ser l’explosió definitiva del gènere de terror, després que la societat nord-americana hagués viscut el pànic concret del crack borsari del 1929, que havia ferit de mort la seva autoestima i començava a estendre la idea que el món s’acabava. I el cinema, llavors únic mitjà de masses, va intentar minimitzar-ne l’impacte creant personatges monstruosos i dibuixant escenaris apocalíptics perquè la gent, quan sortís del cinema i trepitgés altra vegada el carrer, digués allò que dècades més tard acabaria donant la celebritat a un president del Barça: “Al loro, que no estamos tan mal”. [en VO]

Ens aniria bé un estudi per aclarir, en aquest moment de desorientació general que vivim, si la millor manera d’evadir-se de la crisi ens ha de venir per la via del terror o de l’humor. O potser per la síntesi de tots dos, com ha estat el casament de la Duquesa de Alba i el seguiment que se n’ha fet en general per tot el Regne d’Espanya.

Deu ser l’únic que ens queda quan ja no hi ha diners ni per fabricar-nos monstres de mentida.

30.9.11

Els Miserables espanyols



[Article publicat a EL 9 NOU el 30.09.11]

Fa exactament 10 anys vaig enviar una carta al director general d’una productora de teatre molt important amb nom de bombeta grossa. Era tan tonto –jo, vull dir– que li proposava, sense embuts, que muntés Els Miserables a Barcelona, i que si el problema eren els costos jo m’oferia a tocar els teclats a canvi, exclusivament, de la satisfacció de fer-ho. Llavors ja tenia feina i això m’ocuparia els vespres, de manera que no hauria de ser problema. Em va fer contestar pel responsable de continguts de la companyia, agraint el suggeriment i dient-me que si mai ho feien ja em tindrien en compte. Des de llavors, i veient que la cosa no prosperava, he viscut sempre més amb el neguit que si no s’han fet Els Miserables a Barcelona era per evitar que jo hi hagués de tocar el piano.

Afortunadament, aquest cap de setmana això canvia. Los Miserables ja són a Barcelona, procedents de Madrid –que fa temps que tenen més llums, en això dels musicals de referència–, i amb la novetat del muntatge que els productors van redissenyar pels 25 anys de l’estrena a Londres, el 2010. O sigui, el 1985. És el més veterà, representat i vist de tots els temps.

No negaré, amb el que ha costat tenir-lo a Barcelona, que m’hauria agradat veure’l en català. També en aquest àmbit hauria estat una manera de prestigiar la nostra llengua –s’ha traduït a una vintena llarga d’idiomes, de fet– la mateixa setmana que la nominació de Pa negre com a candidata als Oscars ha representat, també, una gran ajuda, ni que sigui pel que ha fet enfadar. De manera que l’únic de la promoció que he llegit en català, “El somni s’ha fet realitat”, ho deixaríem a mitges. I no en té cap culpa la producció que ha arribat a Barcelona, que gràcies de venir, sinó l’oportunitat perduda durant molts anys per fer-ho possible pensant-ho i produint-ho des d’aquí.

Us el recomano. I a qui hi vagi, li proposo el repte de buscar-hi similituds escenogràfiques, dramatúrgiques i musicals amb el nostre cèlebre Mar i cel de Dagoll Dagom. Estrenat el 1988...

24.9.11

Prohibida la navegació



[Article publicat a EL 9 NOU el 23.09.11]

La pega de l’article d’avui és que prescriurà de seguida. Si algú té ganes de llegir-lo hauria de fer-ho ara, perquè la NASA ha anunciat que aquest divendres ha de caure el que quedi d’un satèl·lit de sis tones que, segurament, ara mateix s’està començant a desintegrar en 26 trossos mentre travessa l’atmosfera. El més gros diu que pesarà 160 quilos. I el primer que se’ns ha acudit és que seria la mar de divertit –deixem-ho en interessant, millor– que ens caigués a sobre, perquè segurament obriria el cap d’algú i, de passada, la portada d’EL 9 NOU de dilluns que ve.

Les possibilitats són remotes, no ens hem pas d’enganyar. Els que ho calculen diuen que les opcions que un d’aquests trossos fereixi una persona del planeta és d’1 sobre 3.200. Sembla un risc petit, però és alarmant quan ho compares amb les possibilitats que et toqui la grossa de Nadal –una entre 85.000– o la travessa de futbol de diumenge que ve –una entre més de 14 milions–. I encara hi hauria una altra opció, que afegeixo jo: segons com et toqués avui el satèl·lit, les opcions que més endavant ho fessin tant de la grossa com de la travessa passarien a ser directament nul·les. No sé si m’explico.

Hi ha una altra cosa, i és que tres quartes parts de la superfície terrestre són aigua. O sigui que si el tros de satèl·lit ha d’acabar caient sobre algú, el més probable és que el sorprengui anant en barca. Que ja seria curiós, també; i a sobre, potser llavors no sabria tornar, perquè els satèl·lits espatllats desorienten una mica. En aquest cas, i tenint en compte que l’únic tram navegable que tenim a la vora és el pantà de Sau, serà suficient prohibir-hi les passejades aquest divendres com a mesura de precaució. Quan la NASA anunciï que ja han localitzat les restes del satèl·lit, ni que sigui al fons de l’aigua, ja hi podrem tornar  sense haver de patir per res més que no sigui un silur. Que fan molta angúnia, i les possibilitats que te’n toqui un són més que les de la grossa, la travessa i el satèl·lit de la NASA junts.

16.9.11

Més val agafar-s'ho bé



[Article publicat a EL 9 NOU el 16.09.11]

Hi ha un moment d’una tensió bastant terrible. Són el parell o tres de segons –o quatre o cinc, en casos extrems– entre la trompada no programada d’una criatura i el bram que arrenca a ple pulmó després que, d’entrada, t’hagi arribat a convèncer que no respirava. Diuen els experts que és fruit del desconcert i de l’espant. I que l’espant es retroalimenta quan el nen sent el seu propi plor, que afegeix un nou ensurt a la situació i entra en un bucle bastant delicat.

En realitat, la criatura s’equivoca. Se li hauria de fer entendre que davant d’una situació de dolor, el que ha de fer és riure. No hi ha res millor per superar el dolor que agafar-s’ho rient. I no amb un somriure, sinó amb una riallada imponent i sonora, que és molt millor.

Això tampoc no ho sabia, jo, fins aquesta setmana. Que riure sempre va bé ho tenia clar des de fa temps, mentre evitis el risc d’escanyussar-t’hi, que pot arribar a ser contraproduent. Però fins ara em pensava que era un recurs terapèutic per alimentar estats d’ànim, aguantar mínimament el bon humor i anar amb actitud positiva per la vida; que ja són ganes, també.

Però és que ara s’ha sabut que, des d’un punt de vista estrictament tècnic, la riallada segrega endorfines al cervell amb efecte analgèsic. Com si et prenguessis una aspirina, però amb l’avantatge que si rius mentre te la prens t’escanyusses. De manera que no et cal l’aspirina i, a sobre, et cura igualment.

És una bona solució. Els de la Universitat d’Oxford ens conviden a fer la prova aguantant una bossa de gel sota el braç després de mirar-nos 15 minuts seguits de Mr. Bean o la mateixa estona d’un partit de golf. L’aguantarem més estona en el primer cas, perquè rient haurem generat defenses.

Hi hauria una derivada de la prova que consistiria a tenir la bossa sota el braç mentre et mires Intereconomía parlant de la immersió lingüística. El més probable és que el gel se’t fongui. Però llavors rius 10 minuts i et baixa la febre; tot controlat.  

10.9.11

La llengua és la pàtria




[Article publicat a EL 9 NOU el 09.09.11]

Jo confesso que les paraules que seguiran a partir de mig article en avall no són meves, i que mai tindré ni la lucidesa, ni la solvència, ni l'autoritat per dir-les amb la lucidesa, la solvència, l'autoritat -i la propietat- de qui les va pronunciar en el moment de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el juny de 2010, en un discurs memorable al Palau de la Música que aquesta setmana m'ha vingut molt de gust repassar. Ni que sigui perquè t'acabes abans 7 pàgines que les 998 de la seva última novel·la, de la que ara toca parlar.

Amb Jaume Cabré vaig cometre, ja fa alguns anys, una de les planxes més colossals que he viscut fent aquest ofici. L'entrevistava amb motiu de l'aparició del que llavors era el seu últim llibre, que m'havien avançat encara mecanografiat en DIN A4 des de l'editorial. I després de demanar-me si m'havia llegit les galerades, li vaig dir "ostres... doncs no; el que m'he llegit és l'últim". Des de llavors, cada dia quan em llevo li continuo agraint que malgrat això em deixés quedar a fer-li l'entrevista.

El Premi d'Honor diu això: "Per a l'escriptor, la llengua és la seva pàtria, i mirar d'assegurar la pervivència de la llengua, per mi ja és una raó de pes per treballar per la independència política del país. Que tampoc no en garantirà la pervivència, però que hi ajudarà. Sé que no estic sol, en aquest anhel: a més de les raons de dignitat política, social i històrica, vull una llengua que no hagi d'estar lluitant amb l'aigua al coll per sobreviure; vull que visqui en pau en igualtat de condicions amb les llengües que tenen un estat propi que les protegeix, les alimenta, les enalteix i prestigia. Vull una llengua que no hagi de demanar ni perdó ni permís pel sol fet d'existir; no vull que li discuteixin les poques i tímides lleis que les protegeixen; vull que els seus parlants visquin sense complexos que els porten a l'autoodi i la renúncia lingüística perquè no es molesti el veí o, encara pitjor, per una pretesa i malentesa bona educació (...)".

Vet aquí el meu manifest de capçalera per a la Diada Nacional.

2.9.11

La borsa és la vida



[Article publicat a EL 9 NOU el 02.09.11]

Em sona que quan ens van explicar la crisi econòmica mundial que ens haurà canviat per sempre van dir que la culpa era d’una enginyeria financera construïda sobre la base de l’especulació que movia uns diners que en realitat no existien i dels quals, arribat el  moment, el sistema va ser incapaç de respondre. Per tant, s’havia de fer net i recuperar models sostenibles basats en una economia real, productiva, que ens permetés tocar-la amb els dits i poder donar valor a les coses que realment existeixen, ni que siguin bitllets.
Però passa que hem deixat de dependre dels especuladors de capital per caure en mans dels especuladors d’intuïcions:   aquells que mouen el món no tant per allò que és, sinó per allò que ells creuen que acabarà essent. I el món els fa cas.

De manera que la perversa especulació que tant hem denunciat com a origen de tots els mals continua essent el motor de tot. I a nosaltres ens ha acabat convertint en valors d’una borsa on cotitzem a l’alça o a la baixa segons el dia, i sense que ens calgui fer absolutament res per provocar una cosa o l’altra. És molt trist, però és així.

A mi no em sembla especialment escandalosa la reforma de la Constitució per fixar el límit d’endeutament de les diferents administracions de l’Estat. El que em sembla escandalós és la idea que entri en vigor el 2018, que vol dir d’aquí a set anys. És tant com dir que la urgència no és la mesura, sinó tan sols donar a entendre que mirarem d’aplicar-la. Just per tranquil·litzar mercats i especuladors i demostrar-los que comencem a anar al ritme del que ells imposen, i que de pas puguin dir a tothom que intueixen que a partir d’ara anirem millor.
D’aquí al 2018 poden passar moltes coses. La meva intuïció, per exemple, és que Pep Guardiola ja no serà entrenador del Barça. I sort que no tinc cap mena d’influència, perquè si ara fos un d’aquests especuladors de moda, els efectes del que acabo de dir haurien de començar a fer estralls avui mateix. 

26.8.11

Criatures de les tenebres


[Article publicat a EL 9 NOU el 26.08.11]

Si vostè té un museu arqueològic que no acaba de funcionar i vol portar-hi una mica més de públic, encarregui unes obres, miri que hi vinguin uns quants paletes, canviï’ls les galledes de lloc durant la nit, esveri’ls una mica, aconsegueixi que fugin per cames de l’ensurt i veurà com se li omple. Com a mínim de periodistes per saber què passa.

Si a sobre surt amb una foto en què apareix una nena que no coneix ningú passejant-se per la galeria, aconseguirà que es parli d’espectres i creixerà el misteri. Si a sobre és a Nàpols i coincideix amb l’arribada dels jugadors del primer equip després del Gamper, passejant-se com ànimes en pena pel carrer del costat, la cosa començarà a fer por i aconseguirà titulars de diaris i descobrir, entre altres coses, que si busca un caçafantasmes en una guia de telèfons resulta que el trobarà.

No he tingut cap experiència amb la por a dins d’un museu. I no sé què hi ha de real i de farsa en tota aquesta història. [Bé, sí; el tros del Gamper és mentida]. De fet, diu que els caçafantasmes s’ho aniran a mirar el mes que ve, i ja decidiran llavors si el tractament l’apliquen al museu o al que se’n cuida.

Sí que l’episodi m’ha recordat, però, el que t’expliquen quan visites la impressionant biblioteca Joanina de Coimbra, a Portugal –la de la foto–, que és fascinant. Hi entres en grup, et tanquen la porta de fora i et diuen que no hi veuràs ni un sol llum artificial. Quan cau la nit, l’últim que marxa hi deixa una llarga tela estesa al damunt de la taula, al centre de la sala. I enmig de la foscor, multitud de ratpenats que passen el dia entre les prestatgeries de la biblioteca surten a volar i a cruspir-se els insectes que, si no fos per ells, haurien fet miques mobles i llibres ja faria segles. L’endemà al matí, amb la primera llum del sol i els ratpenats altre cop amagats en la seva penombra, el primer que obre la porta recull la tela on, de manera precisa i sense ni mirar, hauran abocat l’excedent del seu banquet nocturn: el sou que es cobren com a conservadors del museu.  

19.8.11

El segle del robatori



[Article publicat a EL 9 NOU el 19.08.11]

Encaixo de ple en el perfil que diu que el 70% dels visitants del Louvre de París hi van per veure la Gioconda. La prova és que, sense fer trampa, si ara mateix em demanessin un altre quadre que s’hi exposa no en sabria dir ni un. I també encaixo en el perfil que diu que el 95% dels que veuen la Gioconda al Louvre, el primer que diuen és que la troben molt petita. Perquè és exactament el que jo vaig dir.

Sempre defensaré que amb l’art passa una mica com amb les terrasses d’estiu, que sovint creixen més pel públic que apleguen al voltant que no pas pel prestigi que mereixen. Perquè el públic crida públic. I llavors et trobes gent fent cua per entrar en un local que vessa, mentre al del costat, paret per paret, no hi entra absolutament ningú. És el públic el que ho fa interessant, i la falta de públic el que ho fa prescindible.  I l’atzar, sovint, acaba essent més determinant que el mèrit.

Que no sigui que es riu una mica d’això, la Gioconda. Perquè ja és mala sort que de les 30.000 obres que s’exposen al Louvre, amb la quantitat d’hores que hi devien dedicar els seus creadors i el nivell que se’ls ha de suposar com per poder formar part d’una de les millors pinacoteques del món, tot s’acabi reduint a un quadre. Del qual, a més, ni tan sols es té clar ni el sentit, ni el context, ni la història, i del que fins i tot hi ha qui defensa la idea que Da Vinci hi fa sortir Montserrat.

Compta que aquest cap de setmana encara hi tindrà més gent, la Mona Lisa. Perquè farà 100 anys exactes que un dels empleats del museu va despenjar el quadre de la paret, se’l va amagar sota la bata i se’l va endur fins a Florència, en un acte de patriotisme per retornar el quadre d’allà on havia sortit.

Dos anys, la van tenir perduda. Diu que va fer-ho un traficant que va començar a encarregar-ne còpies idèntiques per vendre-les com a originals. I que fins i tot Picasso va ser interrogat per l’episodi, perquè tenia gelos a Da Vinci. Amb històries com aquesta, què importa, el quadre? Doncs au, a fer cua.

16.8.11

Un metro de barra



[Article publicat a EL 9 NOU el 12.08.11]

Aquesta setmana no ha estat notícia –de fet sí, però enmig de tant esvalot no s’ha sentit– que el PSOE de Madrid ha demanat descomptes del 80% en l’abonament de metro de tres i set dies per als assistents a la propera festa de l’Orgull Gai. Més que res perquè la setmana que ve es beneficiaran d’aquest descompte els centenars de milers de joves –diu que n’esperen un milió llarg– que s’hi arribaran per veure de prop el papa de Roma, que anirà en cotxe.

El cas és que, potser per la tensió del moment i amb els indignats de punta contra Déu, contra el papa i contra bastant tot, la responsable de Transports ha dit que no ho descarta. Però amb unes determinades condicions, com per exemple que els garanteixin la compra d’uns quants centenars de milers d’abonaments. Els que munten la visita del papa n’han comprat 600.000, per exemple, que ficaran a les motxilles dels que s’han inscrit a la trobada. La llàstima és que ara que ja els tenen, al metro de Madrid han convocat vaga.

Pot ser un col·lapse monumental, amb els indignats de sempre que la Policia ja fa dies que té vigilats, i ara barrejats amb els pelegrins indignats perquè hauran pagat uns abonaments de metro que no podran fer servir. O sí, però no mentre el papa hi sigui, que és quan hi ha anunciada la vaga. De manera que si es posen d’acord i s’envien missatges entre ells podran muntar grups de 5.000 i repartir-se per les 300 estacions de metro per bloquejar trens i andanes i indignar els clients de tota la vida, que a sobre paguen el bitllet al preu que toca.

A tot això afegim-hi el debat previ que ja fa dies que dura sobre els 50,5 milions d’euros que costarà la visita, i els beneficis que la mateixa organització preveu que doni, de 100 milions. Que un acte com aquest s’hagi d’acabar justificant en termes mercantils és paradigmàtic del món d’avui: si els valors de la religió ja fa temps que cotitzen a la baixa, almenys que puguem treure suc als del papa, ni que sigui com a fons d’inversió.

5.8.11

Els meus veïns de sorra



[Article publicat a EL 9 NOU el 05.08.11]

–Li van haver de treure un ovari.
–Pobra!
–Deien si els dos, primer. Pensa que hi tenia un quiste de la mida d’una nou.
–Carai.
–I llavors es va trencar el peu.
–Ella?
–No, el metge.
–Caarai!
–Però és clar. Baixa, papers... Li va dir que tranquil·la, que no venia d’un mes, que no passava res i que després l’operarien. Això era pel març. Pensa que quan hi van tornar, la mida no era d’una nou; era d’un ou! Perquè vegis tu.
–I al final què?
–Va anar molt bé. La van operar. Li van deixar tot net i arreglat. Ella el que volia era tornar a quedar embarassada.
–I ara ja té la nena, no?
–Sí, mira... Ho vam saber el dia que vam enterrar la mare.
–És morta, la mare?
–Sí. El que et dic. La vam enterrar el 2 de setembre.
–Pobreta.
–Pensa que l’embaràs va ser un sofrir, però. De dies menjava i de nits vomitava. Ho va passar molt malament.
–[Una de nova] I llavors et venia a casa amb aquella ciàtica; que posava el cul al sofà, amb la panxa que li queia tot, i havia d’estirar la cama com una post de planxar. I li dèiem “tu tranquil·la, no facis res, que d’en Pau ja ens en cuidem nosaltres”.
–Quant té, en Pau?
–Mira, llavors tenia nou mesos.
–Pobret.
–[La nova d’abans] Però s’ha eixerit molt, eh?! Ara està enfadat perquè volia un germanet. Ella ho va passar molt malament, pobra. I li dèiem “tranquil·la, que encara que neixi abans d’hora, si la posen a la incubadora no es morirà pas”.

Quan m’he aixecat per anar-me a ficar a l’aigua he estat a punt de desmaiar-me quatre vegades abans d’arribar-hi.

3.8.11

Políticament directe



[Article publicat a EL 9 NOU el 29.07.11]

Durant els últims vuit dies no em sona haver llegit enlloc que la primera i fonamentalíssima causa de la mort d’Amy Winehouse hagi estat l’estupidesa. Respectant fins i tot que cadascú és lliure de fer el que vulgui amb la seva pròpia vida, fins i tot destruir-se-la, no hi trobo cap mèrit com perquè la dimensió de mite arribi pel sol fet d’aconseguir-ho. I menys encara quan una part d’aquesta multitud que ara la idolatra, fa només 15 dies estava sobretot pendent de les seves excentricitats i de riure’s que quan pujava a l’escenari amb prou feines s’aguantés dreta i ni es recordés de la lletra de les seves pròpies cançons. Els mateixos que li van dedicar, com a última ofrena al seu santuari de Camden Town, una ampolla de vodka i una copa de vi.

Però som políticament correctes i preferim sublimar la realitat de moltes coses per donar-los una èpica que, de fet, no tenen. O, en un altre nivell, no ens atrevim a dir les coses pel seu nom per evitar ferir susceptibilitats entre els que, precisament, més motius tindríem de ferir-los-hi. I llavors passa, per exemple, que davant del ximple que mata o es mata a la carretera perquè mai no hauria d’haver conduït, el més gros que direm és que “la causa de l’accident ha estat un excés de velocitat”. O que quan algú es dedica a destrossar o a arrencar flors de les jardineres públiques per plantar-les a la torratxa de casa, més val callar i reposar-les de seguida, que tampoc n’hi ha per tant.

Per això m’agrada el cartellet de la fotografia. N’hi ha uns quants d’escampats per un passeig marítim de la Costa Brava, al costat del mort. Et fa aturar un moment, hi penses una mica, li dónes la raó i agraeixes que, de tant en tant, algú digui les coses pel seu nom. Amy Winehouse hauria donat tota una lliçó si el cartellet l’hagués plantat ella davant de casa seva, ara envoltada de flors, canviant només la primera línia per “l’estupidesa” de què abans parlava. La gent s’hi hauria aturat, hi hauria pensat una mica i, segurament, fins i tot li hauria donat la raó.

22.7.11

Res a la vista



[Article publicat a EL 9 NOU el 22.07.11]

De la pàgina web de l’aeroport de Castelló hi ha dues coses que fan molt riure. La primera és que després d’enumerar-te els equipaments tècnics de la instal·lació desglossats en 14 punts, des de la longitud de la pista fins als aparcaments, al final de tot s’hi afegeix que “a més, hi haurà una torre de control”. Que és tant com dir que tampoc calia, perquè de moment no té res per controlar. La segona és que, precisament per això, dels únics avions de què pot parlar són dels d’una mostra de maquetisme que ni tan sols es va fer a l’aeroport, sinó a Castelló, que queda a uns 30 quilòmetres. I d’allà, 75 fins a València, on hi ha l’aeroport de tota la vida.

Aquest dimarts hi vaig ser, al de Castelló, atret per l’efecte crida que el llavors president de la Diputació, Carlos Fabra, va llançar a finals de març, quan va inaugurar un aeroport “pensat per a les persones”, perquè el que és avions no n’hi pot volar ni un. No tenen els permisos, que no han sol·licitat formalment fins fa tot just 15 dies, i espera’t. Dimarts vam coincidir dues persones: jo, que em feia gràcia entrar-hi a fer un volt, i el vigilant que no deixa passar. Té la caseta a la rotonda on aquest setembre s’ha d’instal·lar una monumental escultura (25 metres per 18) de l’escultor Juan Ripollés, en homenatge al mateix Fabra i que haurà costat més dels 300.000 euros previstos inicialment perquè al maig n’hi van robar un tros del taller per valor de 40.000. És el que té posar-hi coure.

Tot un misteri, aquest aeroport. Una inversió de 150 milions d’euros que s’està promocionant des del febrer de 2010 i que ni tan sols està clar que funcioni l’estiu de 2012. Però això sí: senyalitzat a tot arreu i esponsoritzant equips com el Vila-real o el mateix Castelló, que aquesta setmana ha baixat a Tercera Divisió pels deutes. Davant d’això, que l’escàndol siguin els trajos de l’expresident Camps sembla gairebé ridícul. En canvi, trobo molt encertat el nom de l’aeroport de Castelló a la seva web. Perquè, efectivament, és un “aerocas”.

15.7.11

Paraulotes televisives



[Article publicat a EL 9 NOU el 15.07.11]

El dia que en JR va dir a la Sue Ellen que era un pendó, jo hi era. Fèiem temps per esperar el Gol a Gol de cada diumenge –perquè si hi enviaves una postal et podia tocar una C4–, i vam viure el moment amb certa tensió. Perquè un pendó és una persona de conducta dissoluta, i com a pecat en català era el més gros que fins a aquell moment havíem sentit per la tele.

Jo diria que a la Sue Ellen també la va descol·locar, aquella paraulota, perquè va quedar muda i va començar a fer ganyotes d’aquelles tan seves. I segur que al final de l’escena, tot i que no es veia, se’n va anar a beure una mica (més) per superar el mal moment.

Sempre tenien el whisky a punt, els Ewing. Era arribar a casa, travessar el saló i copeta, ja fos tornant del despatx, d’alguna bronca amb en Cliff Barnes, que era molt tonto, pobret, o fins i tot només començar el dia, que això ho feia bastant la Sue Ellen, a qui els rodatges de primera hora agafaven sovint amb camisa de dormir. I així durant 14 anys i 360 capítols que van marcar una època tant per TV3 com pel ranxo de Southfork, que és real i visitable.

L’any que ve s’estrenarà als Estats Units una nova ‘Dallas’, amb els fills d’en JR i la Sue Ellen compartint protagonisme amb els d’en Bobby i la Pam. No crec que es tractin mai de pendons, tot i que es veu a venir que ho seran fins i tot més que els seus pares. Trenta anys després la llengua ha avançat el suficient com per sentir en un sol capítol de ‘La Riera’ prou pecats i renecs com en JR no s’hauria atrevit a dir en 14 anys.

I d’això em queixo. Que, als temps que som, als diaris encara haguem d’anar en compte a escriure paraulotes i les haguem d’evitar o canviar directament per punts suspensius, mentre que a la tele queda la mar d’actual, de modern i de reflex de la realitat. Trobo que és una bona p...da, què voleu que us digui.

8.7.11

Parlant de moratòries...



[Article publicat a EL 9 NOU el 08.07.11]

La meva vinculació amb les curses de toros no va més enllà del cartell de botigueta de platja en què pots convertir en torero un amic teu a qui, de fet, li estàs dient que només l’aprecies fins a cert punt. Encara en corren, però diria que menys. Potser per efecte col·lateral de la supressió de les curses aprovada ara fa un any. De fet, si aviat ja no se’n faran seria absurd continuar imprimint cartells per anunciar-les. Però també pensava que era absurd fer trens si no hi ha d’anar ningú, i bé que se n’han fet, fins ara.

Aquesta setmana s’ha frustrat la idea del PP d’aconseguir una moratòria de tres anys a la supressió dels toros amb l’excusa que valdrà molts calés indemnitzar la gent que en viu, passant per alt que en realitat el que pretén la llei és deixar viu el toro.

S’agraeix l’esforç del PP de buscar idees per oxigenar les malmeses finances de la Generalitat. Però si aquesta era la manera de celebrar el primer aniversari des que el Parlament va aprovar la mesura –28 de juliol passat, per aplicar-se a partir de l’1 de gener de 2012-, també hauria pogut parar esment en un altre primer aniversari, el del 10-J, que s’escaurà aquest diumenge. No estaria malament, en homenatge a aquella gran mobilització contra la sentència de l’Estatut, plantejar alguna mena de moratòria en la contribució fiscal de Catalunya al govern d’Espanya ni que sigui a compte del que Espanya ha d’acabar pagant a Catalunya, que fins a final d’any encara donaria per unes quantes corrides.

Ho dic perquè aquell dia que semblava que canviàvem el món en vam sortir orgullosos, de la mani. Cofois que sempre més podríem dir allò del “jo hi era”, i que per primera vegada en molt temps havíem posat límit a la indignitat que estàvem disposats a suportar. Però és que al cap d’un any, i a la vista d’on som, el que m’amoïna és que si mai se m’acut dir que jo hi era em demanin “i què hi feies?”. Doncs mira, segurament allò tan poc taurí de mirar-se els toros des de la barrera. Que en català ho podríem traduir com mirar de no prendre mal i no fer-ne.

Per moratòries, les nostres.

2.7.11

Si de cas que ens els guardin



[Article publicat a EL 9 NOU el 01.07.11]

Si no fos perquè treballava, aquest dijous m’hauria agradat ser a Toledo per agafar l’AVE fins a Albacete, aprofitant que era l’últim dia. Hauria donat conversa a les 9 persones que l’han agafat de mitjana cada dia i els hauria demanat què els semblava que, gràcies a mi, arribessin a 10. Diria que sortint tots junts per la mateixa porta fins i tot hauríem donat sensació de gent, i Renfe potser es plantejaria mantenir la línia oberta tenint en compte que en un sol viatge hauria aconseguit incrementar un 11% l’ocupació. Amb un gerent que hi anés una mica, vuit persones més i la doblen.

Deu fer cosa de quatre anys vaig agafar un Talgo entre Madrid i Valladolid. És molt maco. Passes per Ávila i veus la seva fabulosa muralla medieval. Però sobretot me’n recordo perquè aquell dia érem dos. I un cop aclarit que havia pujat al tren que tocava, el meu company de viatge es va posar a dormir, perquè anava a Gijón i en tenia per cinc hores llargues.

L’escena d’aquella amplitud de vagó em va impressionar, com em va impressionar l’amplitud del paisatge i veure les obres de l’AVE fins a Valladolid, que s’acabaria posant en marxa en paral·lel al de Barcelona, i al Talgo de Gijón. Amb la diferència que pel preu que pagues per un Madrid-Valladolid, el de Barcelona et deixa a Tarragona havent fet la meitat de temps de viatge. Allà tenen el bitllet al 50%, per entendre’ns.

Les nostres comarques es van equivocar de mapa. Si fóssim a la Meseta tindríem una línia de vuit carrils per banda i un d’especial per al bitllet-aventura, amb retards, avaries i espetecs de catenària en homenatge a l’antic tren de Puigcerdà. Però no. El 2015 sabrem si desdoblen. S’ha de ser positiu i pensar que com més triguin més macos seran els trens que ens hi posaran. Jo diria que seran els AVE d’Albacete, que amb una mica de sort seran tan vells i incòmodes que ja no tindran vergonya de fer circular per enlloc més. Per no perdre el bon costum de continuar, com sempre, 30 anys per darrere del món.

23.6.11

Encendre per no cremar


[Article publicat a EL 9 NOU el 23.06.11]

Una de les cites de Woody Allen que no fan riure, sinó pensar, és la que diu que la tradició és la il·lusió de la permanència. T’ho pots agafar en positiu, pensant que realment hi ha un entusiasme conscient i militant per mantenir viva alguna cosa que ve de lluny; o en negatiu, que és quan converteixes il·lusió en miratge i t’intentes convèncer d’una realitat que, de fet, només s’aguanta en l’imaginari de determinades persones, o fins i tot ja només en el teu. I com que això ho diu Woody Allen, arribes a la conclusió que d’un hipocondríac com ell només en pot sortir la visió pessimista.

Avui, revetlla de Sant Joan, és un dia de tradicions per excel·lència. La nit del solstici d’estiu, de la festa del foc purificador que ha de cremar els mals esperits i ha de regenerar la vida, i dels petards i coets que hi acaben de posar color ni que sigui a costa de treure’n una mica la mística. Però també la d’una tradició que va més enllà i que, ja fa més de 40 anys, va dotar el foc de Sant Joan d’una càrrega simbòlica que caldria no deixar d’alimentar mai: la de la consciència de catalanitat, d’arrelament a una terra i d’una comunió amb tots els països de parla catalana. És la flama que, des de 1966, es renova cada any al cim del Canigó, punt d’intersecció dels catalans del nord amb els catalans del sud, que Jacint Verdaguer va immortalitzar just ara fa 125 anys amb el poema homònim que és, per sobre de tot, un cant a la pàtria. I una flama que neix del munt de feixes enceses que, dies abans, persones i entitats pugen al cim des d’arreu de la geografia catalana per mantenir viva una tradició que es prenen de manera conscient, militant i entusiasta.
Ni que sigui en reconeixement a aquests militants, hereus de temps combatius i ara víctimes dels temps conformistes, val la pena aturar-se un moment a valorar el seu gest i a fer una mica més llarga la cita de Woody Allen. Perquè la tradició no sigui només la il·lusió de la permanència, sinó sobretot la voluntat de fer-la perdurable. El país i la seva llengua ens ho reclamen.

17.6.11

Tres dies de juny



[Article publicat a EL 9 NOU el 17.06.11]

No tinc el record que el meu pas per les proves de selectivitat fos especialment traumàtic. Ho va ser molt més el meu primer examen a la universitat. Me’l va posar la Maria Lluïsa, de català, i després me la vaig haver de beure perquè vaig treure un 2,8. Quan véns d’un currículum acadèmic impressionant amb vuits i nous de llengua, que t’etiquetin amb un deficient només començar la carrera et marca de per vida. La prova és que encara me’n recordo: va ser un examen traïdor, amb molta mala bava. Diu que és habitual, quan debutes a la universitat, que els professors intimidin els alumnes per sobre de l’estrictament necessari i n’ataquin directament l’autoestima, com va ser el meu cas. Amb el temps vaig anar millorant una mica, tot i que després d’aquell dia m’ha quedat sempre més el dubte idiota de si polígon s’accentua o no.

Fins llavors anava bastant bé, de lletres. A l’institut vaig arribar al súmmum quan en un examen d’història, la professora –n’hi direm Imma, però no vol dir necessàriament que s’ho digui– es va veure obligada a posar-me un 5 tot i reconèixer que l’examen que havia presentat no deia absolutament res. “Però és que està ben escrit, coi; l’hauries pogut presentar a qualsevol assignatura”, em va dir. Això em va animar, fins que va arribar el 2,8. Aquell examen no només no devia dir gaire res, sinó que el poc que deia ho devia posar al revés.

Aquest divendres acaben les proves de selectivitat. Dimecres tocava llengua, amb comentari de text, i el de català era extret del Presència. Sempre he tingut la teoria que si un autor qualsevol hagués de tenir en compte tot el que t’obliguen a buscar del que diu, del que vol dir, del que representa que diu, del que representa que vol dir, del que amaga, del que traspua i de les influències que té, l’autor en qüestió renunciaria a escriure res d’entrada. Això ho havia posat moltes vegades en un comentari de text quan no sabia què dir. A la selectivitat no em vaig atrevir. És que si no, ara segurament no seria aquí.

11.6.11

Girats com un mitjó


[Article publicat a EL 9 NOU el 10.06.11]

Si res no canvia, l’any que ve a aquesta hora ja portarem un parell de mesos amb el PP instal·lat al govern de Madrid. Diumenge, les eleccions portugueses van donar la victòria als conservadors del PSD, desbancant uns socialistes que ja busquen relleu per al seu líder, que ha dimitit. I al febrer, a Irlanda van tombar el govern de dretes per un de nou que continua essent de dretes. I això en tres països que lideren la crisi i on les solucions, diuen, no passen per enlloc més que les retallades, ja sigui a cop de llei, de decret, de geni o d’una mica tot.

Llavors mires el carrer i tothom és d’esquerres. O com a mínim els que se senten portaveus del carrer, de les inquietuds i dels problemes de la gent, dels seus drets més elementals, de la contestació enfront d’un model que no s’aguanta, de les injustícies socials en general, de les càrregues policials i del que faci falta.


Però és que llavors mires els parlaments i les dretes comencen a ocupar l’esquerra, també. No la ideològica –ja fa temps que n’estan lluny, ateses les circumstàncies–, sinó la dels escons, perquè cada vegada caben menys en el seu tros. I són aquests governs de dretes els que retreuen als d’abans d’esquerres que, aplicant el seu discurs, el que han fet és arruïnar el país i deixar-lo sense recursos. Heus ací la gran dialèctica de la política contemporània.

I a tot això suma-hi que entre els que acampen i es mobilitzen també n’hi ha que no voten, perquè no creuen en un sistema que, malgrat tot, no tenen altre remei que reconèixer com a interlocutor quan decideixen que aniran a acampar al Parlament pel ple de pressupostos. I després, a manifestacions contra un feixisme que creix no tant pels vots que té, sinó pels que deixa de tenir el conjunt del sistema gràcies als que no voten i que després tenen l’excusa –la barra, anava a dir– per demanar-li explicacions.

Tinc una idea: governs de dretes per retallar, governs d’esquerres per gastar; alternances de poder en cicles de vuit anys, i anar tirant. Que és el tot.

4.6.11

Doncs ara sí, que importen



[Article publicat a EL 9 NOU el 03.06.11]

El cogombre no ha estat un producte que històricament haguem tingut massa en consideració, no ens hem pas d’enganyar. Personalment, és d’aquells que si me’l trobo me l’empasso per respecte a qui ha tingut la delicadesa de tallar-me’l, però que mai demanaria que me l’hi afegissin si no l’hi veig. El trobo insípid, tot i que va la mar de bé per moltes coses, fins al punt que quan Moisès va treure els israelites d’Egipte per dur-los a la terra promesa, l’única queixa que va tenir va ser que un cop allà no tinguessin cogombres. I això després d’obrir-los el mar pel mig, amb el mèrit que tenia.

El llenguatge tampoc els ha fet cap bé, als cogombres. En el nostre cas, perquè és una de les paraules que més ens ha costat aprendre –juntament amb escopinya i cloïssa, diria–, amb el fàcil que és dir “pepino”. I pels espanyols, perquè no hi ha res més despectiu que una cosa que els importi, precisament, un cogombre. Els catalans, discrets com som i amb el nostre habitual complex d’inferioritat, vam adaptar-ho al rave, que també va la mar de bé, però com que és més petit que el cogombre no se’n gasta tant cada vegada que en llences un.

Aquesta setmana hem posat valor als cogombres. Bàsicament al que ja no tenen, d’uns 200 milions d’euros de pèrdues en només set dies, per la insídia d’Alemanya de posar-los en l’origen de prop d’una vintena de morts per un bacteri que portaven, i que al final s’ha desmentit. I ara que mig Europa ha tancat fronteres als cogombres i que els consumidors s’hauran acabat d’assegurar que no n’entrin més a casa, resulta que no calia. Però això els importa un rave, naturalment. Menyspreant l’impacte paranoic d’una notícia com aquesta i els efectes que té per a tota una indústria que haurà de recórrer a un miracle que ni el de Moisès, per refer-se de la sotragada.

Miraré de trobar-hi més gust, als cogombres, a partir d’ara. Perquè diuen que els frankfurts són una porqueria. I a sobre, engreixen. Els cogombres no, que són 95% aigua. I boníssims.

28.5.11

Per mals fums, els nostres



[Article publicat a EL 9 NOU el 27.05.11]

La setmana passada a aquesta hora començàvem a prendre’ns seriosament les acampades dels indignats. Aquesta setmana comencem a tenir els primers indignats amb els indignats, al costat de gent que s’indigna per altres coses i uns altres de ressentits que també s’han indignat, sense tenir res a veure ni amb els uns ni amb els altres, pel que els ha passat, els han dit, els han fet o no els han deixat fer. Des del regidor que ja no ho serà fins a la candidata que renuncia a les primàries al cap de quatre dies que li hagin robat el cotxe de casa, i al cap de cinc que li hagin pres gairebé dos milions de vots. Llavors encarregues una foto del panorama vist una mica de lluny i te’n fan una que sembla un volcà d’Islàndia en plena erupció. Que és molt maco, però si t’hi acostes et fons.

Com que sóc de lletres i vaig deixar naturals a segon de BUP, no sé si des de llavors s’ha avançat gaire en la tesi de Jules Verne que el forat per entrar al centre de la terra, que és molt calent, és a prop de Reykjavík. Tot apunta que, si més no, hi tenim una sortida de fums. I que l’entrada ens deu quedar més a la vora, perquè durant els últims dies no hem fet més que carregar-la de mals rotllos, tensions, retrets i desconcerts que per una banda o altra s’havien d’alliberar. Sap greu per als islandesos. I això que, a última hora, el reescalfament que generem tots plegats s’acaba convertint en una bola de fum on s’hi barreja tot, i després no ens queda més remei que deixar-la refredar.

Una de les lliçons més maques que vaig aprendre de petit va ser que enfadar-se és, a més d’absurd, una pèrdua de temps. Perquè al final t’has d’acabar desenfadant. De manera que el més pràctic és evitar les crispacions d’entrada, i afrontar els mals moments amb bon humor i evitant treure fum, perquè normalment és una cosa que contamina. És un exercici que no sempre és fàcil, i menys en els temps que corren. Però potser per això val la pena reivindicar-lo precisament ara.

Va!, que dissabte guanya el Barça. I sense fums. Com sempre.

21.5.11

Política, gestos, imatges



[Article publicat a EL 9 NOU el 20.05.11]

Diria que aquesta setmana, i a les portes d’unes eleccions que en principi hem de viure com les més interessants i properes de totes, la política se’ns ha desbordat per les dues bandes. Per un cantó, la que ha fet vessar gent al carrer farta de tot i reclamant una mica d’utopia. Per l’altre, el que ens compromet a nosaltres mateixos quan assumim que a l’hora de respondre políticament ens convencen molt més els gestos, les anècdotes i les imatges, més que qualsevol discurs.

Fa pensar, per exemple, que l’escàndol sexual personalíssim a què s’ha ficat el president del Fons Monetari Internacional (FMI) pugui afectar el futur financer de tot Grècia, del que era el principal avalador del pla de rescat. Com, en un altre nivell, fa pensar que la mort de Bin Laden hagi estat la millor injecció de popularitat per a un Obama en crisi per recuperar enters a les enquestes. Com fa pensar, també, que la premsa francesa reconegui obertament que l’embaràs de Carla Bruni pot ser el millor bàlsam per a la imatge del seu marit Sarkozy, ara mateix amb la credibilitat per terra, a menys d’un any per a les presidencials de 2012. El dia que ens presentin la criatura –esperen que sigui nena– acabaran d’entendrir mig Europa.

I és enmig d’aquest escenari que m’ha tocat recollir de la bústia de casa els programes electorals dels partits per a les eleccions de diumenge. Es desanimarien, aquests partits, si sabessin quanta gent se’ls ha llegit, i encara més a quanta gent podran fer canviar el sentit del seu vot després de mirar i contrastar les idees, propostes i projectes d’uns i altres.

Aquesta percepció de les coses no només és culpa dels polítics. Alguna part deu haver-hi de falta de coresponsabilitat de tots plegats per aportar alguna cosa nostra i de constructiva a un sistema que segur que és perfectible, però que malgrat tot hi ha més de mig món que enyora perquè ni tan sols té la possibilitat d’anar a una plaça on poder-lo reivindicar. Si la política no ens hagués aportat res, ara ho estaríem enyorant fins i tot nosaltres.

14.5.11

Avui és un gran dia



[Article publicat a EL 9 NOU el 13.05.11]

Això es publica un divendres 13, dia de la mala sort. Potser hi ha algú convençut que aquesta nit, sortint d’un acte electoral i travessant un parc públic poc il·luminat, es trobarà un individu amb una motoserra i la cara esguerrada amb la intenció d’escorxar-lo viu. Aparentment no hi ha raons per pensar que hagi de ser així. De moment, més enllà de la lògica discrepància de punts de vista entre els candidats, penso que s’estan mantenint prou bé les formes.

La superstició vinculada al divendres 13 no surt de cap pel·lícula dels vuitanta, sinó del segle XII, quan encara no es podia filmar res. L’orde dels Templers, que va néixer a França l’any 1118, va crear un dels primers holdings bancaris de la història. Van fer molt calés i en guardaven molts més. Fins al punt que el rei de França, després d’una guerra contra els anglesos que li havia arruïnat la caixa pública, no va tenir més remei que buscar recursos, primer espoliant els jueus i després amb un estratagema per començar a perseguir els templers i poder-los-hi robar tot. I el divendres 13 d’octubre de 1307 va començar la caça i captura. Tot anava bé fins que, al cap d’un mes, el papa de Roma, que s’havia sumat a la causa del rei declarant-los heretges a tots, es va ennuegar amb un pinyol de figa i es va morir. I més tard, el rei es va matar caient del cavall. I durant els 14 anys que van venir després, un a un van anar caient molt abans del previst els descendents per línia directa del rei de França, fins que va quedar aniquilada la dinastia que havia governat el país durant tres segles. Llavors algú va dir “ja és mala sort, també”. I el mite ha arribat fins aquí.

Potser és tot mentida, però és la mar de distret.  I demostra que això de pretendre els diners dels altres i buscar la manera de quedar-te’ls ha canviat la sort de molta gent des de fa segles. No ho resoldrem pas mai, això. Però en tindrem prou aprofitant un divendres 13 per celebrar una altra lliga del Barça. Ja és mala sort, també. Pels que no l’han guanyat, vull dir.

7.5.11

Amb il·lusió



[Article publicat a EL 9 NOU el 06.05.11]

Si tot va segons el previst, la composició de la imatge haurà resultat familiar per al lector, que ràpidament haurà mirat si identificava alguna de les persones que hi surten. Si continua anant segons el previst, no hi hauria de reconèixer absolutament ningú. Entre altres coses, perquè és la llista per a les eleccions municipals que ha muntat l’Associació de Veïns de Mazagón per aconseguir la segregació de Palos de la Frontera (és a la província de Huelva, això). I per acabar d’anar tot segons el previst, el dia que la llista s’assabenti que ha sortit a EL 9 NOU haurien de quedar bastant parats, francament. Els desitjo el millor.

Aquest divendres comença la campanya electoral per a les municipals del 22 de maig. Anem tancant cicles de coses que van passant i que van incorporant les noves eines de la societat de la informació. Si fa quatre anys eren els blocs d’internet, ara són les xarxes socials i aquesta nova tendència a fer-se fotos de grup encara que mig grup no hi pugui ser, i enviar-les amb total impunitat com reptant el destinatari a descobrir a qui no li va anar bé quedar aquell dia. Si al Pakistan han estat capaços de fabricar al Photoshop la cara de Bin Laden després que el matessin –jo vaig saber de seguida que era falsa, per la barba–, com serà que no es puguin afegir candidats com retallables en una foto de llista. De fet, a la majoria de candidatures els resultats també els acabaran retallant una mica les expectatives, o sigui que ja quadra.

A Mazagón, la llista es presenta a les eleccions amb il·lusió, ganes de treballar i un equip sorgit del teixit associatiu del poble. Alterna experiència i joventut i vol obrir l’ajuntament per fer-lo més participatiu. També en això, la presentació sembla extreta d’un retallable i enganxada no pas en Photoshop, sinó en Word, que és fins i tot més fàcil. Però és el que toca. El que ja no sé veure, veus?, és qui és el reenganxat de la foto. O potser hi van poder ser tots, sabent que sortirien a EL 9 NOU.

30.4.11

Perquè són molt millors



[Article publicat a EL 9 NOU el 29.04.11]

Em sembla que començo a entendre aquest aire de certa deixadesa en la imatge del rei d’Espanya que es critica en determinats cercles de Madrid. Diria que l’home no ha assumit que una copa seva que va donar personalment a un noi la setmana passada, amb l’encàrrec de no fer-la malbé, a hores d’ara ja no existeixi. I que des d’aquest dimecres, el que ja no recordi gairebé ningú és que hagués donat una copa.

Una vegada vaig haver de comprar entrades per un Barça- Madrid a General per a una colla de gent. Valien 3.500 pessetes, que vaig recollir prèviament de tothom menys d’un, que era periquito però que també venia. Vam quedar que no me les donaria però que, a canvi, em pagaria mil peles per cada gol del Barça. Llavors vam anar al camp i van marcar Koeman, Iván i Romario, que en va fer tres. Vaig cobrar 5.000 peles i vam sortir del camp en globus.

Dimecres vam tornar a coincidir, amb aquest periquito, gran amic meu. Em va fer una pintada a la paret del Facebook per dir que estava molt emocionat, molt. S’ha de dir que ja no és periquito. No sé si el punt d’inflexió va ser aquell gener de 1994, però el cas és que d’una manera progressiva, discreta però definitiva, es va fer del Barça. I ara és dels milers de convençuts que el Barça és el millor equip del món i que Mourinho no està enlloc més ben assegut que a la tassa d’un vàter.

Jo ho sento molt, però si s’és objectiu i s’entén la dimensió mediàtica de l’esport com un espectacle que pot arribar a fer-se art, no hi ha debat possible sobre l’hegemonia que els últims anys representa el Barça en aquest punt. Fins a l’extrem que la quantitat i qualitat de satisfaccions que ens està donant dins i fora del camp queden molt per sobre de copes i desfilades carnavalesques a què ens acabin convocant després d’aconseguir-les.

Per això, derrotar el Madrid i tot el que representa –dins i fora del camp, també– ja no és només un acte de justícia esportiva. És, sobretot, el triomf de la dignitat. Es nota, que sóc del Barça?

22.4.11

On pares, Sant Jordi?



[Article publicat a EL 9 NOU el 21.04.11]

Coincidint que a Bèlgica portaran a judici Tintín al Congo per racista, m’he repassat la llegenda de Sant Jordi i s’ha confirmat el que em temia. És molt bèstia. Em pensava que només hi sortien el drac, el rei, la princesa i el cavaller. Però aquests són els que surten vius a la història, perquè prèviament el drac es va menjant donzelles una darrere l’altra, i a raó d’una per dia. Els va tocant per sorteig, pobres, i tot plegat no passa a ser notícia –és a dir, llegenda– fins que li toca a la filla del rei. Que tampoc entenc l’interès del poble a protegir la corona i a prestar-se de manera tan submisa a rellevar la princesa a l’hora de deixar-se fer xixina –quina expressió més maca; l’acabo de descobrir– entre les urpes de la fera.

Ara mateix no se m’acut cap altra història infantil més truculenta que aquesta. Avui es prohibiria, un conte així. Pel que té de violent i pel que té de denigrant per a tantes dones anònimes, llançades com sacs de carn tendra a la boca del drac. I sigui dit de passada, ja que hi som, que si juguem a donar un punt de versemblança a tot plegat penso que, arribat el cas, el nostre rei de veritat ho passaria bastant malament. (O no, vés a saber).

Hi ha un segon tema que tampoc em quadra, i veig que s’ha estudiat poc. Segur que ara mateix vuit de cada deu persones estarien convençudes que quan sant Jordi rescata la princesa, se n’enamora i es casen. Doncs no, resulta que marxa i desapareix misteriosament a l’espera de destins més alts. Com a narració, és un desafiament en tota regla a l’estructura clàssica del conte, que ha de tancar la història d’una manera rodona per no deixar desconcertada la canalla.

En certa manera la llegenda de Sant Jordi representa un primer precedent a l’estructura del serial, que deixa oberta la trama donant a entendre que continuarà. Però tenint en compte que va marxar al segle IV i des de llavors que no se’n sap res, comença a fer patir. Jo voto perquè se’l localitzi i puguem descobrir el final d’una vegada. Però de moment, feliç diada! 
  

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat