31.10.13

No ho llegiu, 'top secret'


[Article publicat a EL 9 NOU el 31.10.13]

No sóc espia –tampoc ho diria– i si algú m’està utilitzant des de fa temps per accedir a determinada informació a través meu el felicito, perquè no en tinc el més mínim indici. I potser perquè no hi entenc encara estic impressionat pels 60 milions de trucades interceptades a l’Estat espanyol per serveis d’intel·ligència de no se sap on entre el desembre i el gener passat. Més que res perquè el primer que se’m va acudir és quant temps necessitaria, personalment, per estar al cas de 60 milions de trucades, si fos espia.

1 minut són 60 segons, 1 hora són 60 minuts i, per tant, 3.600 segons. Un dia de 24 hores, que és la mitjana habitual, té 86.400 segons. I si multipliquem els segons que té un dia pels 365 dies de l’any, resulta que un any té 31,5 milions de segons.

En resum, que si jo fos espia i m’haguessin encarregat el seguiment de 60 milions de trucades, invertint només un segon a cada una durant tot un any –sense temps de poder menjar, ni dormir, ni trucar, ni poder escriure aquest article–, amb prou feines arribaria a cobrir la meitat de l’encàrrec.

Però és que el seguiment a aquests 60 milions de trucades no es va fer en un any, o sigui 365 dies, sinó en un mes, que són 30. Vol dir que cada dia hauria d’haver estat al cas de 2 milions de trucades, quan la mitjana habitual és d’entre tres i quatre (3 i 4, vull dir), tenint en compte que hi ha gent que truca 20 cops al dia i altres que no ho fan mai. Això representa un seguiment de 83.333 trucades cada hora, que vindrien a ser 1.388 cada minut, que serien 23 trucades per segon. I dedicant, insisteixo, només un segon per totes 23. El temps de dir “digui”, vaja. Que quan els altres 23 contesten –que és el que fa gràcia espiar– ja tens 23 trucades pendents més.

Si l’espia que espiava ha vist de què anava l’article i ha sentit curiositat per llegir-lo hi haurà invertit un parell de minuts, o sigui, s’haurà perdut 2.760 trucades. Ho sento, però no m’ho crec. Més que espia, aquest paio és un boques. I un fantasma.

158



25.10.13

Que no fos l'última...


[Article publicat a EL 9 NOU el 25.10.13]

La idea d’avui era convertir aquesta finestra en un espai de servei públic per explicar les conclusions del fòrum mediterrani que es va celebrar dimecres a Barcelona. Però és que no n’he trobat informació enlloc, ho sento. Primera, per un problema de nom: se n’ha dit des de Fòrum Mediterrani fins a Cimera Euromediterrània i fins i tot Iberoamericana, en algun tuit despistat. (En realitat, d’Amèrica, com de Catalunya, tampoc s’hi havia convidat ningú). Doncs no. El nom oficial era Fòrum Econòmic del Mediterrani Occidental 5+5. Vol dir que hi havia cinc estats europeus compartint trobada amb cinc d’africans: Portugal, Espanya, França, Itàlia, Malta, Mauritània, Marroc, Argèlia, Tunísia i Líbia.

Suposo que si la trobada s’hagués fet en condicions normals tampoc no n’hauria transcendit gaire res. La mateixa nota tan desapassionada de la web del Ministeri d’Exteriors espanyola, dient que “el foro es un foro de diálogo informal”, ja feia una rebaixa preventiva de llistó. Tot i així, havia de ferir molt l’autoestima de nou ministres d’Afers Exteriors –el d’Itàlia no va venir– que la portada i l’interès de tots els diaris de l’endemà fos la mirada que es van creuar els presidents Mas i Rajoy en els pocs minuts que van coincidir durant la foto. Sense dir res –tampoc podia–, Mas en va tenir prou amb menys de mitja hora per endur-se tot el protagonisme d’una cimera on ni tan sols va acabar assistint. Es miri com es miri, té molt mèrit.

El resum de la reunió, per boca de Rajoy, és que “lo moderno es la unión, no la disgregación ni el aislamiento”, que pel que es veu no va fer cap gràcia a la delegació de Malta, que s’ho va agafar com una ofensa directa sense venir a tomb de res. Però és que Rajoy ho deia per Mas, clar, que ja no hi era. 

Que no fos, però, que la cimera pretengués una altra cosa: fer una trobada al Palau de Pedralbes abans que en una futura Catalunya independent fora de l’euro, d’Europa i del Mediterrani, Espanya ja no hi pugui tornar a convidar ningú. 


18.10.13

Cadena de disbarats



[Article publicat a EL 9 NOU el 18.10.13]

Va ser molt vista i comentada, dies enrere, la notícia que la xarxa de missatgeria WhatsApp havia trencat 28 milions de parelles a tot el món per allò de la gelosia. Miraves el rànquing de les més vistes del dia als diaris digitals i els liderava tots. Jo hi vaig contribuir, ho admeto. Però també admeto que la notícia no aportava absolutament res, perquè un cop dit això i que presumptament ho publicava una revista especialitzada –que és el que sempre dóna credibilitat a una freakada– acabava explicant, simplement, què vol dir la marca verda simple i la doble de quan envies un whats.

En un intent de contrastar la notícia, anaves saltant d’una web a l’altra i et trobaves exactament el mateix redactat i ningú capaç de contestar-te una cosa tan elemental com aquesta: “I com ho han sabut?”. Fins que @AlbertCuesta, un periodista especialitzat en la matèria, va acabar descobrint que era tot mentida. Simplement, una mala traducció –o manipulació interessada– d’una investigació de 2010 que havia arribat a una conclusió molt més empírica: 28 milions d’usuaris de Facebook, que no és WhatsApp, havien passat d’estar “lliures” a “en una relació”, d’acord amb la informació que ells mateixos havien deixat a la xarxa. A partir d’aquí començava la cadena de disbarats que acaba convertint en notícia una no-notícia.

Aquest article, que es va publicar al diari Ara, no va tenir tanta repercussió, clar. I si el problema és només de traducció, més val que ens calcem si ens hem de refiar de les eines que ens donen internet i els traductors automàtics que encara convertien, aquesta mateixa setmana, una infografia de “Convergència i Unió” amb la de “Convergència i Va unir” .

Tot i que personalment em quedo amb la del president d’Extremadura, José Antonio Monago, que es pensa que el refrany “Qui gemega (és perquè) ja ha rebut” (sic) vol dir que si Catalunya ja ha cobrat, ara li toca fer-ho a Extremadura. S’ha cobert de més glòria de la que ja tenia. I mira que té mèrit.


11.10.13

Un país per als sensats



[Article publicat a EL 9 NOU l'11.10.13]

Cometrem un gravíssim error si la imatge que interessadament ens queda d’aquest 12 d’octubre és el d’una trobada d’ultres i feixistes de tot Espanya a Barcelona per exigir l’espanyolitat de Catalunya.

De la mateixa manera que 13TV o La Razón van tenir obsessió per trobar forats buits o ninots de cartró a la Via Catalana, també hi haurà qui, des d’aquí, aquest dissabte resumirà el Dia de la Hispanitat amb energúmens cremant senyeres i estelades i brandant banderes franquistes a la plaça de Sants. En resum, una guerra de propaganda i de contrapropaganda que comença a arribar el moment de superar.

S’ha de ser intel·ligent i entendre que la batalla que veritablement compta, que és la del dret a decidir, s’ha de guanyar sumant en el mateix objectiu els que volen la independència de Catalunya i els que no. I que entre aquests últims, que essent catalans volen continuar essent espanyols, hi ha una gran majoria de persones la mar de sensates i honestes que tenen tot el dret a reivindicar-se i a trobar el seu lloc i legitimitat en el procés. Em refereixo de manera especial als que, pensant això, no se senten representats per cap partit capaç de trobar un discurs que, en clau espanyola i des de la seva oposició a la independència de Catalunya, tingui almenys el coratge de defensar el referèndum per al 2014.

Ser intel·ligent també vol dir, des del discurs sobiranista, defensar que un estat català serà més fort i cohesionat si, als espanyols que ho volen continuar essent a Catalunya, se’ls permet l’opció de la doble nacionalitat.

Quants dels que es manifestaran sota el lema “Som Catalunya, somos España” es mirarien el procés d’una altra manera si es convencessin que el sobiranisme català està a les antípodes del discurs excloent que tant s’esforcen a denunciar els poders fàctics d’Espanya, quan és justament Espanya qui el fa? 

Llavors podríem tornar a mirar-nos El convidat amb Iniesta i tothom se’l sentiria seu.



4.10.13

Fem com ells, coi


[Article publicat a EL 9 NOU el 4.10.13]

Si treballés pel govern d’Espanya i hagués d’explotar la meva astúcia per posar en un compromís la causa sobiranista de Catalunya, hauria autoritzat el referèndum. Emparant-me, a més, amb la potestat de la Constitució per cedir a la Generalitat la competència de convocar-lo.

Com que li faria un favor, jo n’hi demanaria un altre: fixaria jo les condicions per reconèixer el resultat. I exigiria un mínim d’un 60% de participació i d’un 60% a favor del sí, per considerar-lo vinculant. A Catalunya dirien que no s’hi val, però jo diria que tanta xuleria i tanta Diada i tanta Via Catalana, doncs a demostrar-ho. Això seria el meu gest de grandesa. I a Catalunya hi hauria debat, segur, però no del que hi ha ara. 

Però no treballo pel govern d’Espanya, que entre altres coses ja ha deixat clar que no pensa autoritzar la consulta. I m’està la mar de bé que mentrestant, aquí, ja es treballi en la pregunta, al marge que al final l’acabem fent o no. No ens podem queixar: tres mesos per decidir-la i uns altres tres que ja portem discutint-la. Ha de quedar maca per força. Sobretot si abans d’acabar els tres mesos ens hem posat d’acord sobre el nombre de respostes que hi han de cabre, perquè això obligarà a obrir un debat d’uns altres tres o quatre mesos per decidir com funcionarà el referèndum i quin suport haurà de tenir, com a mínim, l’opció guanyadora.

Si la tercera via acaba fent fortuna i s’ha d’incorporar una tercera resposta a la pregunta, amb quin percentatge de vot es consideraria guanyadora qualsevol de les opcions? També amb el 55%, com amb la resposta de “sí” o “no”? El 41% seria suficient, si superés les altres dues per separat? (Set punts per sobre del que seria aconseguir la tercera part dels vots).

Personalment estic per la pregunta simple. Però si cal pactar més de dues respostes, proposo el sistema de votació del COI: a doble volta i la menys votada eliminada en primera ronda. Seria més emocionant, més net, més clar i més definitiu. No? 


Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat