Fem com ells, coi

[Article publicat a EL 9 NOU el 4.10.13]

Si treballés pel govern d’Espanya i hagués d’explotar la meva astúcia per posar en un compromís la causa sobiranista de Catalunya, hauria autoritzat el referèndum. Emparant-me, a més, amb la potestat de la Constitució per cedir a la Generalitat la competència de convocar-lo.

Com que li faria un favor, jo n’hi demanaria un altre: fixaria jo les condicions per reconèixer el resultat. I exigiria un mínim d’un 60% de participació i d’un 60% a favor del sí, per considerar-lo vinculant. A Catalunya dirien que no s’hi val, però jo diria que tanta xuleria i tanta Diada i tanta Via Catalana, doncs a demostrar-ho. Això seria el meu gest de grandesa. I a Catalunya hi hauria debat, segur, però no del que hi ha ara. 

Però no treballo pel govern d’Espanya, que entre altres coses ja ha deixat clar que no pensa autoritzar la consulta. I m’està la mar de bé que mentrestant, aquí, ja es treballi en la pregunta, al marge que al final l’acabem fent o no. No ens podem queixar: tres mesos per decidir-la i uns altres tres que ja portem discutint-la. Ha de quedar maca per força. Sobretot si abans d’acabar els tres mesos ens hem posat d’acord sobre el nombre de respostes que hi han de cabre, perquè això obligarà a obrir un debat d’uns altres tres o quatre mesos per decidir com funcionarà el referèndum i quin suport haurà de tenir, com a mínim, l’opció guanyadora.

Si la tercera via acaba fent fortuna i s’ha d’incorporar una tercera resposta a la pregunta, amb quin percentatge de vot es consideraria guanyadora qualsevol de les opcions? També amb el 55%, com amb la resposta de “sí” o “no”? El 41% seria suficient, si superés les altres dues per separat? (Set punts per sobre del que seria aconseguir la tercera part dels vots).

Personalment estic per la pregunta simple. Però si cal pactar més de dues respostes, proposo el sistema de votació del COI: a doble volta i la menys votada eliminada en primera ronda. Seria més emocionant, més net, més clar i més definitiu. No?