20.9.10

El pare Josep Maria Cardona


Acabo d'obrir el correu i m'arriba la notícia d'una desaparició que m'ha afectat molt: la del pare Josep M. Cardona, monjo de Montserrat, que ha mort d'una llarga malaltia (ja m'enteneu, oi?) als 61 anys. M'ha afectat perquè el pare Cardona era en Pep, el prefecte que jo vaig tenir a l'Escolania quan tenia 10 anys i ell en tenia poc més de 30. I era tot el vigor, la simpatia, l'empatia i la companyia per un nen enyorat de casa i que va trobar en ell l'amic, el tutor i una mica el "pare" que no li venia tant pel càrrec de monjo sinó per l'afecte que es guanyava de tothom.

En Pep va ser un monjo una mica mediàtic perquè és el que va rebre en Pochettino el dia que va pujar a peu a Montserrat per demanar a la Moreneta que els salvés la categoria. I com que en Pep era periquito -potser l'únic, o un dels pocs que ho reconeixia obertament- li van deixar per a ell el paper d'enllaç entre tots dos.

Quan jo feia 8è, que érem els estudiants d'últim curs de l'Escolania, vam tenir molta il·lusió perquè en Joaquim Maria Puyal ens fes una visita. Escoltàvem les seves transmissions del Barça a Ràdio Barcelona i, a través d'en Pep, vam aconseguir que un dia, finalment, ens visités i hi poguessim parlar una estona. Va ser memorable. I recordo que aquell dia li vaig dir a en Puyal -a qui no he vist mai més i per tant no em deu recordar de res- si no li semblava que, llavors que acabava de néixer Catalunya Ràdio, el seu destí no era precisament desembarcar-hi. I goita! També recordo que li vam demanar que a la pròxima transmissió fes alguna referència a l'Escolania. I el Barça va jugar amb el Bilbao, em sembla; no acabava d'anar fi, en Puyal va dir per ràdio a veure si els escolans de Montserrat entonaven alguna cosa per afinar-lo, i va acabar marcant... el Bilbao. És històric, això.

Feia anys que estava malalt, en Pep. Entre operacions, recaigudes i reflotades. Però durant tot aquest temps eren impressionants els missatges que ens escrivia de tant en tant parlant de tot el procés, de com el vivia i de com, des de la seva profundíssima convicció de monjo i de cristià, deia que es posava en mans de Déu i li agraïa tot el que li havia donat la vida: i d'una manera especial també els anys d'Escolania, en diferents etapes, on va deixar una empremta inesborrable per a molts de nosaltres. El veig com si fos ara, emocionat amb llàgrimes als ulls sortint de l'església del Sant Sepulcre, a Jerusalem, durant la gira per Israel de l'estiu de 1984.

Escric això perquè difícilment hi haurà articles als diaris parlant del pare Cardona, com de tanta gent anònima que mor cada dia i que tantes coses poden haver representat per a tanta altra gent. Però per mi en Pep va representar molt, i saber que no hi és m'afectarà com afecta la desaparició de la gent que estimes.

L'enterrament és demà, 21 de setembre. Un dia que, per altres motius, també tindrà per mi molt de simbòlic. I un simbolisme que el connectarà per sempre més amb ell. Reposi en pau.

P.D. I que estiguin tranquils els pericos, que amb en Pep corrent per dalt aquest any tenen, com a mínim, opcions de UEFA.

5 comentaris:

  1. Ep! CAsualitats de la vida. Jo vaig ser escolà amb el teu (suposo) germà Albert. I certament, el Pep Cardona, era una persona que es feia estimar. A mi també em va marcar com la majoria de gent que vaig tenir a Montserrat, als quals mai no els hauré agrït prou el fet d'ensenyar-nos, per sobre de tot, a ser persones. He sentit molt la desaparició d'en Pep però, pensant en ell i en el seu somriure, tirarem endavant tal com ell ens havia ensenyat.

    ResponElimina
  2. Ei, Pep! Efectivament sóc germà de l'Albert. Gràcies per deixar el comentari. Em sembla que em sones, també. Records!!

    ResponElimina
  3. La mort de les persones que estimem ens produeix aquest dolor físic que ens dificulta la respiració.
    Se'ns neguen els ulls i se'ns omplen de llàgrimes i llavors no veiem bé els contorns del que tenim al davant mateix.
    Ens sentim ennuegats i ens costa moure'ns. com si la quietud de la mort se'ns encomanés.
    La mort de les persones que estimem ens fa més persones i ens fa més bons.
    Els portem a elles en la nostra ruta, portem bocins de cel.
    Les persones que estimem, quan es transformen en llum, ens il·luminen el camí.
    Ànims per demà, sé què vols dir, el dia del meu 34è aniversari vam enterrar la mama.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Hola Xevi,

    Gracies per recordar el nostre estimat Pep. Que en pau descansi.

    Jo tambe guardo un gran record de la visita d'en Puyal, i de tants altres moments i experiencies que ell ens va proporcionar, i del seu mestratge com a educador i com a persona cristiana.

    Una abracada,

    albert

    ResponElimina
  5. jOstres, la mort encara que previsible, sempre et fum una martellada, el "Pepe" (a la meva època d'escolà li deiem Pepe) havia de casar la meva filla el proper dia 1 d'octubre, quan en varem parlar ja disposà un pla "b" (Pare Sebastià), tots n'erem concients de la realitat, però la ilusió ens marcava un camí que finalment s'ha esllavissat.
    Pepe el dia 1 d'octubre TAMBË estaràs amb tots nosaltres.
    Josep Maria Camps

    ResponElimina