Primavera valenciana

[Article publicat a EL 9 NOU el 24.02.12]

Samuel Aranda s’haurà d’esperar. El flamant premi World Press Photo amb la imatge d’una mare iemenita abraçant el fill ferit amb posat de La Pietat de Miquel Àngel va dir que la propera revolució que li agradaria fotografiar seria la d’Espanya. Que era una vergonya pertànyer a un país on els joves no tenen cap mena d’expectativa i on la factura de la crisi continuen pagant-la els que menys han contribuït a generar-la. I que contra això no hi ha més resposta que una revolució que, malgrat tot, no arriba.

La tan mal anomenada primavera valenciana –ep!, és una opinió– sembla que no haurà estat, finalment, la guspira que l’hauria pogut encendre, si més no a remolc de l’etiqueta que algú hi va posar i que s’ha sobredimensionat fins a desemmascarar-se com una cosa tan efímera i inconsistent com un trending topic de Twitter. Les primaveres han marcat punts d’inflexió que han canviat el món. A València, la indignació per una càrrega policial desmesurada contra adolescents ha acabat derivant, amb els dies, en el reconeixement d’uns excessos policials inqüestionables que es compensaven amb la tesi que, com sempre, persones que ni eren estudiants ni ganes de ser-ho s’havien ficat al mig per rebentar-ho tot. De manera que, al final, empat a 1 i revolució desactivada. Com sempre, vaja.

Hi ha hagut, però, un aspecte tangencial que no ha transcendit tant però que és simptomàtic de la situació que es viu al País Valencià des de fa molt temps, i és la cobertura informativa que n’ha fet el Canal 9. No en puc parlar ara en primera persona, però sí del 20 de juliol passat –jo hi era–, quan el president Francisco Camps va anunciar la seva dimissió i tots els mitjans van informar-ne al moment excepte, ves per on, la radiotelevisió pública valenciana, dedicada a festes de moros i cristians. Ara ha passat el mateix. Mentre la policia estomacava estudiants –i altres– al centre, la Ciutat de les Arts i les Ciències lluïa com sempre. El pla preferit de Canal 9. I del PP.

Catalans universals

[Article publicat a EL 9 NOU el 17.02.12]

Sempre hi ha un primer record d’una primera cosa important que veus a la vida. El meu és a Montserrat, l’any 1979, quan hi van passar les despulles de Pau Casals que acabaven d’arribar de l’exili. Tinc la imatge de la pompa, la solemnitat i l’emoció de molta gent. I també les d’una unitat dels Mossos d’Esquadra amb l’uniforme de gala, barret de copa i espardenyes de set vetes, que em feien força por perquè, malgrat tot, els veia policies i rabiüts.

Parlo de Pau Casals perquè és el paradigma d’allò que sempre se n’ha dit un català universal. Pel seu art, per la seva projecció mundial i pel compromís nacional que va portar inherent a una cosa i a l’altra. Deu ser això, el que els defineix. No he sabut mai qui en porta la llista i qui relleva a qui quan un en salta. De catalans universals i de gent important del país n’han anat desapareixent. I ara estem en aquell moment que comencen a morir –per raons d’edat, bàsicament– aquells catalans universals, o si més no catalans importants, que durant molts i molts anys la nostra generació els hem tingut a la llista d’aquells cinc o deu noms que sempre t’han anat sortint quan volies presumir. Antoni Tàpies, com abans Miró o Dalí, deu ser un d’aquests noms. I ens consola poder-los continuar considerant catalans universals perquè, tot i haver mort, “sempre ens quedarà el seu art”, com queda tan bé dir a les esqueles.

Ara que vivim de ple en la societat de les actualitzacions, m’agradaria que alguna autoritat competent publiqués en algun lloc la llista revisada de catalans universals, però sobretot que ens expliqués com anem de vius. I que ens aclarís si a l’hora de fer-la només valen músics i pintors o si també pot haver-hi cineastes, actors, escriptors, arquitectes, metges, cuiners, entrenadors de futbol o fins i tot polítics honestos, vés a saber, perquè la llista seria més fàcil de fer.

Si Antoni Tàpies acaba de deixar la llista, aniria bé saber qui ens hi han posat. I en Guardiola no val, que ja hi era. 

Ni que sigui per egoisme

[Article publicat a EL 9 NOU el 10.02.12]

Això de dalt és un mapa actualitzat a gener de 2012 sobre les rutes aèries que hi ha al món. Descomptant Spanair, que ja no hi surt, n’hi ha  59.036, que connecten 3.209 aeroports i on operen, en conjunt, 531 companyies. És un mapa de transport de persones i mercaderies; i de bacteris. I és amb una imatge semblant que el doctor caldenc Pere Albajar, coordinador del programa de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per la malaltia de Chagas –autoritat mundial, per tant–, comença les xerrades per fer-nos adonar que la globalització en la transmissió de malalties va començar molt abans que l’econòmica. I això explica, també, per què hi ha aeroports on poden requisar-te un plàtan i multar-te per mil vegades el seu valor si pretens entrar-lo al país.

Mans Unides dedica aquest cap de setmana a “La salut, un dret de tots”, la seva campanya anual. Val la pena, en aquest escenari, escoltar missatges com el de Pere Albajar, l’altre dia a Vic, perquè a un expert en malalties tropicals li és impossible dissociar del seu discurs la càrrega de crítica cap als països rics; per haver negligit en l’atenció a malalties que finalment haurem d’abordar ni que sigui per egoisme, diu. Perquè ens n’arriben cada vegada més, i cada vegada més de pressa. Per terra, mar i aire. Per migracions –un de cada sis habitants del planeta és un migrat, dins o fora del propi país– o pels viatges turístics.

Vam tenir el (nostre) món alarmat perquè la pesta porcina va acabar matant 8.000 persones, però simultàniament en morien 500.000 cada any a causa de malalties que ningú no tenia interès a combatre. Fins que l’OMS va decidir actualitzar el mapa d’epidèmies i començar a pintar taques vermelles en països que no se les esperaven. Tots hem sentit a parlar de sida, tuberculosi i malària, però a hores d’ara el catàleg ja s’ha ampliat a una vintena de malalties més, que s’han identificat a més de 140 països. També el nostre, on ja ens han pintat la taca, també.

Per pensar-hi, i ser-hi sensibles. Ni que sigui per egoisme.

Endavant amb el pla B

[Article publicat a EL 9 NOU el 03.02.12]

Doncs a la vista de tot plegat, cimera de Moncloa inclosa, jo estic per autoritzar aquesta mena de ciutat-casino de Las Vegas de 600 hectàrees a tocar de l’aeroport del Prat, donar feina a 120.000 persones, atreure rics i turistes en general que arribin drets en avions de Ryanair, fer pagar 2 euros per anar al lavabo, 2 més per sortir-ne i muntar-hi aquelles màquines que fan caure duros amb un imant ben gros a la plataforma que no en deixi anar ni un. I ja que hi som, programar ruletes i escurabutxaques perquè no toqui mai a ningú, excepte a algun dels 120.000 treballadors que, per torns, anirien passant per davant just en el moment que se les programés per donar algun premi i no aixecar sospites entre els clients que mentrestant farien cua cruspint-se galledes de crispetes amb l’escut del Barça. 2% de comissió a l’empleat de torn –del torn del premi, s’entén– per les molèsties, i la resta cap al pot. 759 milions el primer any.

Diu que hi muntarien sis casinos, 50.000 places de restaurant, hotels, pavellons, tres camps de golf, un palau de congressos, teatres i sales de convencions. I suposo que un aparcament, també, tot i que el diari no en parlava. Pot semblar molta feina, però tenint en compte que a la Xina han aixecat un hotel de 30 pisos en 15 dies, em veig amb cor de tenir-ho en marxa fins i tot abans que a Madrid es comencin a plantejar com anava allò de la proposta catalana de pacte fiscal. A més, tindríem el quart complex d’oci més important del món després de Las Vegas, Macao i Singapur, que fardaria molt. Si fins i tot el conseller Mas-Colell ja s’ha reunit amb Sheldon Adelson, que seria l’amo de tot, vol dir que alguna cosa hi ha.

Ara mateix em sento com si fos a la cua que va muntar García Berlanga a Bienvenido Mister Marshall, en què l’alcalde convocava el poble a la plaça perquè li fessin llista de què demanaven als americans. És per revisar-la. L’any 1953 parlava de la postguerra. Ara ho fa de nosaltres. En blanc i negre.