Primavera valenciana

[Article publicat a EL 9 NOU el 24.02.12]

Samuel Aranda s’haurà d’esperar. El flamant premi World Press Photo amb la imatge d’una mare iemenita abraçant el fill ferit amb posat de La Pietat de Miquel Àngel va dir que la propera revolució que li agradaria fotografiar seria la d’Espanya. Que era una vergonya pertànyer a un país on els joves no tenen cap mena d’expectativa i on la factura de la crisi continuen pagant-la els que menys han contribuït a generar-la. I que contra això no hi ha més resposta que una revolució que, malgrat tot, no arriba.

La tan mal anomenada primavera valenciana –ep!, és una opinió– sembla que no haurà estat, finalment, la guspira que l’hauria pogut encendre, si més no a remolc de l’etiqueta que algú hi va posar i que s’ha sobredimensionat fins a desemmascarar-se com una cosa tan efímera i inconsistent com un trending topic de Twitter. Les primaveres han marcat punts d’inflexió que han canviat el món. A València, la indignació per una càrrega policial desmesurada contra adolescents ha acabat derivant, amb els dies, en el reconeixement d’uns excessos policials inqüestionables que es compensaven amb la tesi que, com sempre, persones que ni eren estudiants ni ganes de ser-ho s’havien ficat al mig per rebentar-ho tot. De manera que, al final, empat a 1 i revolució desactivada. Com sempre, vaja.

Hi ha hagut, però, un aspecte tangencial que no ha transcendit tant però que és simptomàtic de la situació que es viu al País Valencià des de fa molt temps, i és la cobertura informativa que n’ha fet el Canal 9. No en puc parlar ara en primera persona, però sí del 20 de juliol passat –jo hi era–, quan el president Francisco Camps va anunciar la seva dimissió i tots els mitjans van informar-ne al moment excepte, ves per on, la radiotelevisió pública valenciana, dedicada a festes de moros i cristians. Ara ha passat el mateix. Mentre la policia estomacava estudiants –i altres– al centre, la Ciutat de les Arts i les Ciències lluïa com sempre. El pla preferit de Canal 9. I del PP.