Catalans universals

[Article publicat a EL 9 NOU el 17.02.12]

Sempre hi ha un primer record d’una primera cosa important que veus a la vida. El meu és a Montserrat, l’any 1979, quan hi van passar les despulles de Pau Casals que acabaven d’arribar de l’exili. Tinc la imatge de la pompa, la solemnitat i l’emoció de molta gent. I també les d’una unitat dels Mossos d’Esquadra amb l’uniforme de gala, barret de copa i espardenyes de set vetes, que em feien força por perquè, malgrat tot, els veia policies i rabiüts.

Parlo de Pau Casals perquè és el paradigma d’allò que sempre se n’ha dit un català universal. Pel seu art, per la seva projecció mundial i pel compromís nacional que va portar inherent a una cosa i a l’altra. Deu ser això, el que els defineix. No he sabut mai qui en porta la llista i qui relleva a qui quan un en salta. De catalans universals i de gent important del país n’han anat desapareixent. I ara estem en aquell moment que comencen a morir –per raons d’edat, bàsicament– aquells catalans universals, o si més no catalans importants, que durant molts i molts anys la nostra generació els hem tingut a la llista d’aquells cinc o deu noms que sempre t’han anat sortint quan volies presumir. Antoni Tàpies, com abans Miró o Dalí, deu ser un d’aquests noms. I ens consola poder-los continuar considerant catalans universals perquè, tot i haver mort, “sempre ens quedarà el seu art”, com queda tan bé dir a les esqueles.

Ara que vivim de ple en la societat de les actualitzacions, m’agradaria que alguna autoritat competent publiqués en algun lloc la llista revisada de catalans universals, però sobretot que ens expliqués com anem de vius. I que ens aclarís si a l’hora de fer-la només valen músics i pintors o si també pot haver-hi cineastes, actors, escriptors, arquitectes, metges, cuiners, entrenadors de futbol o fins i tot polítics honestos, vés a saber, perquè la llista seria més fàcil de fer.

Si Antoni Tàpies acaba de deixar la llista, aniria bé saber qui ens hi han posat. I en Guardiola no val, que ja hi era.