Toni Albà, teatre en furgoneta

Des d'ahir admiro encara una mica més en Toni Albà. No ja com a actor, que no cal dir-ne res de nou respecte al que gairebé tothom coneix d'ell, sinó com a professional, com a responsable de la seva pròpia companyia i com a home de teatre en el sentit més integral del terme. Quan estàs més o menys ficat en l'organització d'una festa major te'n trobes de tots colors a l'hora de contractar un espectacle. Gent simpatiquíssima, gent menys agradable i, de tant en tant, un muntador llomat i força amargat en general que es passa el dia de mal humor, donant ordres tocant-se l'esquena i fotent bronques a tort i a dret fins i tot als de la comissió de festes que l'ajuden i a qui no coneix de res.

Ahir vam tenir en Toni Albà i la seva companyia, amb el Protocol per a camaleons. Van arribar a Sant Pere, en dues furgonetes, poc després de les 11 del matí. Actuaven a les 8 del vespre. Tot i que ho preveia el contracte, no van demanar ningú per muntar. Just els que érem allà per ajudar a descarregar tot el material, i carregar-lo a la nit. Tot el muntatge de l'escenari, que va durar sis hores, se'l va fer la mateixa companyia, els mateixos actors i els seus propis tècnics. Amb en Toni Albà al capdavant, coordinant-ho tot i amb un humor que contagiava a tothom, cantant, imitant i transmetent un bon rotllo impressionant.

Una hora abans de l'espectacle, quan ja en feia sis que treballaven i que normalment és l'hora que arriben els artistes per trobar-ho tot a punt, els actors de Protocol per a camaleons es van anar a dutxar, a canviar i a posar-se a punt per sortir a l'escenari que acabaven de muntar. Ja els esperava el públic. Van fer la funció, la gent va riure, va acabar la funció i, mentre a la pista començava la botifarrada popular, els actors de la companyia tenien un parell d'hores més de feina per desmuntar l'escenografia i empaquetar-ho tot per tornar-ho a carregar. En Toni Albà va respirar una mica abans de posar-s'hi, fent-se algunes fotos amb admiradors.

Els carregàvem les furgonetes a quarts d'una de la matinada. I continuaven cantant, escarnint, i rient. I en Toni Albà, a dins de la furgoneta, continuava coordinant l'operació i posant les caixes en ordre com segurament devia fer el primer dia que va anar de bolo.

Segurament que tot això no fa per un actor de la tele. Per això, des d'ahir, encara admiro una mica més en Toni Albà.

Què passa avui a Sant Pere?

La Bibiana Ballbé, pregonera d'avui

Doncs que després del concert d'ahir dels Quatre de Corda, que va agradar molt a la seixantena llarga de persones que van ser a la sala d'actes de Les Monges, avui comencen els quatre dies centrals de la festa. Aquest any hi ha la novetat que abans del pregó tindrem cercavila amb La Simforosa. A 2/4 de 10, tindrem la Bibiana Ballbé al balcó de l'Ajuntament, i després les carretilles, el ressopó a la plaça de la Generalitat i els sardanes amb la cobla Ciutat de Girona. A partir de la mitjanit, obrirà el Xiringuito a la zona industrial amb l'actuació, entre d'altres, de la banda SPT. És el cau alternatiu del jovent, però un dels pulmons de la festa, sobretot divendres. Hi ha motiu per acostar-se a tot arreu. A més, ara diu que el temps acompanyarà.

Què passa avui a Sant Pere?

Doncs que comença la festa major. Tindrem un concert amb els Quatre de Corda, que formen el santperenc Jordi Ricart (viola), Roger Pujol i Hèctor Rodrigo (violins) i Arcadi Prat (violoncel). Serà a 2/4 de 10 del vespre, a la sala d'actes de Les Monges. L'organitza la biblioteca L'Esqueller i és la primera vegada que la festa grossa de Sant Pere s'obre amb violins i violoncels. El que passa és que no serà precisament per tocar Mozart, Beethoven o Haydn, sinó Beatles, Nirvana o Evanescence. Una proposta musical original i ben tocada, com ben tocades queden moltes altres coses que aquesta colla toquen amb altres formacions de cambra o simfòniques. El concert és amb entrada gratuïta.

P.D. Avui també tenim ple del Consell Comarcal. Suposo que entre festa i festa i acte io acte tindré temps per comentar-ne alguna cosa.

Enfestats

Suposo que es nota que aquesta setmana no tinc gaire temps d'estar pel bloc. Sense que serveixi d'excusa, clicant sobre la foto en teniu els motius. Esteu invitats a tot arreu, que consti.

Zapateta

Partint de la condema més total a l'atemptat d'ETA, que és una cosa de la qual no m'apartaré mai, he fet l'excercici de posar-me, per un moment, en l'escenari de diàleg que es va obrir durant l'anterior legislatura i que va acabar essent una estafa. D'ETA cap al govern central, segurament; però segurament que també del govern cap a ETA i, el més greu, cap al conjunt de l'opinió pública que havia fet l'esforç de creure's que allò podia anar seriosament.

L'exercici és tan senzill com extrapolar el cúmul de mentides i de compromisos incomplerts per part del Govern central en relació a l'Estatut, i posar-ho en el que devia ser la primera mesa de diàleg entre govern i ETA quan va declarar-se la treva indefinida. Llavors, la resposta del PP era que el govern cedia al xantatge dels terroristes per dir-los sí a tot. En canvi, coneixent una mica el Govern, no crec que en tots els mesos que es va dir que hi havia diàleg hi hagués gaire res més que maniobres dilatòries per no acabar proposant massa res, ni en fons ni en formes. I que l'estratègia no anava gaire més enllà que guanyar temps i crear un estat d'opinió, fins i tot al País Basc, en què el terrorisme acabés desapareixent per ofec.

No va ser així. I així continuem anant, malgrat tot.

Finalment, la foto denúncia

Quan feia BUP vaig ser de la cèl·lula fundadora de l'MDT-Osona. No diré amb qui perquè, ara que s'està il·legalitzant tot, encara em farien donar noms per il·legaltizar-los a ells i a tot el que han fet des de llavors amb efectes retroactius. Teníem un local clandestí al carrer Rocaprevera de Torelló. I ho era tant, de clandestí, que fins i tot nosaltres teníem problemes per entrar-hi. També hi teníem una impremta clandestina, que era un ciclostil amb el qual vam arribar a fer vuit o deu butlletins. De tota manera, vaig abandonar la militància abans de pagar la primera quota, perquè un bon dia vam decidir la primera acció: anar a apedregar l'estació de tren de Sant Quirze perquè a la façana encara hi deia San Quirico de Basora.

Abans de ser de l'MDT, jo m'havia educat amb la Norma, aquella nena tan simpàtica que ens ensenyava català per la tele a començaments dels vuitanta. També corrien adhesius d'aquells que deien En Català, sis us plau. De fet, els principis dels vuintanta quedaven molt a la vora del cop d'Estat del 1981, dels últims anys del franquisme i dels primers anys de recuperació de la democràcia i, de mica en mica, de la normaltizació de la llengua.

Admeto que jo n'havia enganxat uns quants, d'adhesius d'aquests. Em sublevava veure el català tan mal escrit en molts rètols, papers, programes i altres cartells penjats en parets i aparadors. Però també entenia, en aquell moment, que era molt més el desconeixement d'una determinada generació de la llengua normativa, més que no pas la falta de voluntat per escriure-la i per reivindicar-la com a vehicle de comunicació normal d'un país normal.

Ara el que em subleva és la desídia amb què a vegades s'està utilitzant la llengua, destrossant-la sense cap mirament ni cap interès per saber com s'escriu. I és simptomàtic, també, que tot i que ja fa molts dies que els cartells que reprodueixo estan en una pizzeria de Torelló -i que fan un mal d'ulls terrible-, no consta que hi hagi hagut ni una sola queixa, ni una sola protesta, ni un sol adhesiu per fer adonar algú que el català és una llengua seriosa, que té una normativa i que s'escriu d'una determinada manera, amb la seva pròpia ortografia i la seva pròpia gramàtica. Doncs aquí, ni una cosa ni l'altra.

Quan feia de periodista, una de les entrevistes més interessants que recordo haver fet va ser amb en Quim Monzó. I em deia, al final, que estava convençut que ell seria de la generació d'escriptors amb qui es tancaria el català com a llengua literària. "Perquè això s'acaba, segur". Em sap greu constatar que cada dia que passa tinc més motius per donar-li la raó.

Una plaga

Quan sents per la ràdio la quota diària, o si més no setmanal, de la violència de gènere que viu aquest país arriba un punt que ja no t'afecta. Quan les circumstàncies t'hi fan sentir implicat emocionalment i t'alteren el cor, perquè n'acabes de viure un exemple a 50 metres d'on estaves, se't regira l'estómac i et rebenta. Només vull deixar-ne constància pel que ha passat aquest matí a Torelló.

P.D. De veritat que avui ja tenia previst penjar la foto denúncia. És més, tinc el text escrit i tot. Però ho deixo pel cap de setmana. Les urgències manen. I els principis, encara més.

Denúncia sense foto

Em van venir ganes d'escriure-ho al mateix moment que m'hi vaig trobar, però sabent que altres vegades tinc problemes per trobar una idea per escriure me l'he guardat fins avui, que toca actualitzar el bloc. El cas és que ahir, a les nou del matí tocades, vaig baixar al bar de sota a casa a esmorzar i em vaig trobar amb un embús monumental al carrer Sant Miquel i dels que pretenien sortir de la plaça Nova. La primera idea va ser que tot era culpa de l'entrada a l'escola i de la gent que si pogués agafaria el cotxe per anar del menjador a la cuina. (A Torelló, a Sant Pere i a tot arreu, que consti).

Però no va ser això. Al mig del carrer, al costat d'una llibreria, s'hi havia aturat un repartidor de premsa que havia de fer la seva feina: deixar els paquets de diaris a dins. Potser no és res del que em vaig imaginar, però la meva pel·lícula és aquesta: com que cap dels aparcaments de la zona de càrrega i descàrrega estaven disponibles, i el que semblava més aviat és que estaven okupats per gent que no tenia res a veure amb el repartiment de res, el bon home va fer la protesta cívica d'aturar-se al mig del carrer agafant-se el temps que li fes falta, més que res perquè no tenia altre lloc on fer-ho.

Si hagués anat en cotxe segurament m'hauria emprenyat molt. Però com que anava a peu, l'acció del repartidor de premsa, a qui suposo que tothom li devia dir més o menys de tot, em va semblar simplement heroica.
Falta que el que hagi explicat sigui radicalment veritat. Però si no és veritat, almenys seria maco que ho hagués estat. I ja tinc un altre post escrit.
Fins demà. I dono una última oportunitat, ara sí, als que vull fer objecte de la meva foto denúncia.

Ja m'han civilitzat

Els del Barça em van venir a abraçar quan van saber que ja tenia TDT. Sóc al mig

Ahir al vespre em vaig sentir com Cristòfol Colom devia pensar que se sentien els indígenes quan va arribar a Amèrica per primera vegada: m'havien portat la civilització a casa. Bàsicament, havien instal·lat el reeemissior de senyal digital a Bellmunt i ja podia veure totes les cadenes possibles per la TDT, menys les comarcals, que des d'allà encara no hi emeten. Fins ara només veia les de TV3. Ahir mateix m'havia assabentat, indirectament, que la posada en marxa de les emissions des de Bellmunt afectava els que tenen orientada l'antena a Collsuspina. Això havia de voler dir que a Bellmunt hi havia novetats. Va ser arribar casa, allà a quarts de nou, reconfigurar el terminal, trobar-me amb Antena 3 i veure el primer gol del Barça a la Champions. A casa van acabar guanyant 3 a 1. No sé a fora.

Tinc amics que fa molts mesos que ja han tingut temps fins i tot d'avorrir la TDT i d'arribar a la conclusió que l'oferta global és molt dolenta. I que els segons programes de les principals cadenes generalistes són ben bé la torna, o una mena de blocs on només hi pengen els posts més vells i concursos dels que busquen animals de quatre lletres i es passen mitja tarda per trobar-los.

Jo veig a venir que la TDT difícilment l'avorriré perquè les meves hores habituals de televisió són poquíssimes, però em va fer gràcia, després de tants mesos i de tan aïllament tot i viure al centre de Torelló, veure la tele nítida, sense la pantalla estrellada i tot planxat i polit. Diria que per això va guanyar del Barça.

El que encara no he sabut trobar, tot i que l'aparell ho ha estat regirant tot durant la nit, és el més mínim indici de canal públic de televisió comarcal. A partir d'ara podré comprovar a cada moment, i directament des de casa, les ganes que hi ha de fer-lo.

P.D. Estic tan content amb la TDT que dono un dia més de marge als que em volia carregar amb la foto denúncia que vaig anunciar ahir.

Retard

D'entrada demanar disculpes als que dilluns a la mateixa hora van pensar que entrant al bloc hi trobarien alguna cosa. Jo pensava al mateix. De fet, el tema ja el tinc a punt. És una foto denúncia que quan em disposava a fer aquest matí m'he adonat que tenia la càmera sense targeta i sense piles. Com que desgraciadament no crec que d'avui a demà millori la situació, miraré de presentar el cas demà mateix. Mentrestant, i per dissimular, el que proposo és que us mireu la programació de la festa major de Sant Pere, que estarà força bé i que comencem la setmana que ve. Que bé!

Diada Nacional

Ja serà molt si com a mínim ens creiem aquesta.

Bona Diada a tothom, i fins dilluns a la mateixa hora!

Feliç aniversari!

Avui TV3 fa 25 anys. Malgrat tot, és un dia per felicitar-la, i per felicitar molt especialment els que van tenir l'encert de crear-la i de convertir-la en l'instrument més potent de projecció de la nostra llengua. A mi em va fer gràcia, ahir a la nit, passejant-me per la web del 25è aniversari, veure que el primer record que hi tenen penjat de tots aquests 25 anys d'història, just sota el vídeo de l'inici d'emissions amb en Joan Pera, és un de meu. No l'explicaré pas aquí. Si el voleu veure, és aquest. Per molts anys!

P.D. El programa d'avui me l'hauré de gravar, perquè a Sant Pere ens estarem menjant sardines boníssimes escoltant unes havaneres que encara ho seran més.

A Montserrat

Aquest dilluns vaig ser, amb d'altra gent, a Montserrat acompanyant una expedició dels Jubilats Bellmunt de Sant Pere. Vam omplir un autocar amb 40 persones, vam anar a la conventual solemne del 8 de setembre, vam ser rebuts pel torellonenc abat emèrit i vam anar a dinar a Collbató, en un petit restaurant de poble on vam menjar la mar de bé per menys de 10 euros -cafè inclòs-, cosa que vist fredament pot acabar essent del més destacat del viatge. Més que res perquè comença a ser difícil dinar en un restaurant dignament per aquest preu.

Montserrat m'ho conec una mica, i els que em coneixen ja saben per què. Però anar-hi en companyia d'altra gent que per primera vegada, per exemple, tenen contacte amb l'interior del monestir, t'ho fa reviure amb la il·lusió i l'interès afegit que també hi posa tota aquesta gent. O sigui que faré el resum del que ens van explicar, que són coses d'aquelles que si un estudiant ha de fer una redacció de sisè i busca "Montserrat" sàpiga, per exemple, això.

· El dia 8 de setembre s'hi celebra la festa de la Nativitat de la Mare de Déu. La de Montserrat és, com moltes altres, una de les marededéus trobades. Explica la llegenda que va ser un pastor que un bon dia va veure una llum molt estranya darrere unes mates. Avisats el rector i fins i tot el bisbe, van anar fins al lloc i, després de gratar una mica, van descobrir-hi la imatge de la Mare de Déu. La idea inicial era portar-la a la Seu de Manresa, però mentre l'hi duien, al passar per on ara hi ha el santuari la imatge es va fer terriblement pesada -de pes, vull dir- i no hi havia manera de moure-la. O sigui que van acabar deduint que és que es volia quedar allà. I allà s'ha quedat.

· Sant Ignasi de Loyola era un noble navarrès que fa ser ferit en una cama durant una de les seves batalles. Convalescent, va començar a llegir i va entrar en contacte amb els textos religiosos. El van afectar fins al punt que, després, va voler iniciar un peregrinatge a Terra Santa. Quan anava cap a Barcelona cap a embarcar-se, alguna cosa el va fer aturar a Montserrat. El va rebre un monjo i va quedar captivat del lloc i de la Mare de Déu, a qui va fer vetlla d'armes una nit sencera. Després, va desvestir-se de l'armadura i va anar fins a Manresa, en una cova, on va escriure els seus exercicis espirituals.

· Cada any passen per Montserrat 2,5 milions de persones. La comunitat la formen uns vuitanta monjos, en què també s'hi compten els de les comunitats associades del Miracle i Cuixà.

· La història del santuari comença el 888, i a partir de 1025 hi ha la primera vida monàstica, amb els monjos que hi envia l'abat Oliba des del monestir de Ripoll. Precisament, aquest 2008 s'està celebrant el mil·lenari de l'abat Oliba, i el 2025 se celebrarà el de Montserrat com a monestir.

· La devoció de la Mare de Déu és una de les que ha tingut, des de tots els temps, més projecció internacional. A Praga hi ha una església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, com també al Brasil. I l'illa de Montserrat amb què l'expedició de Cristòfor Colom va batejar una de les seves descobertes a les antilles, en el segon dels seus viatges a Amèrica, remet al nostre Montserrat. S'ho coneixien prou bé, sobretot un monjo de Montserrat que l'acompanyava per delegació papal.

Cent anys d'estelada

Que sempre s'aprenen coses ho demostra que si fa uns pocs dies m'haguessin demanat quants anys té l'estelada no se m'hauria acudit dir que 100. I la diferència entre una estelada amb el triangle blau o groc, com el fons de la bandera, és una cosa que -tot i que no m'hauria costat res preguntar-ho o buscar-ho- tampoc l'hauria sabut explicar. En resum: la històrica és la blava, en què el blau representa el cel comú de la humanitat, mentre que la groga amb estrella roja és la d'influència marxista i aquest any també està d'aniversari: se la van inventar el 1968, i per tant té 40 anys.
Ahir vaig aprendre tot això a Bellmunt, on la Comissió Unitària de l'Onze de Setembre hi va pujar una estelada de 8 metres per 5 amb motiu de la Diada i de la campanya 100 anys, 100 cims. La que ha anat més lluny és a l'Everest. A Bellmunt ens vam quedar en 1.246 metres, que fan de bon fer, sobretot si hi puges en cotxe com va ser el meu cas.

Em va semblar un acte interessant, pedagògic i valuós pel que tenia, també, de trencar alguns estigmes que associen l'estelada amb l'independentisme radical, el violent i el que legitima el terrorisme. Res més lluny de realitat, i més encara com més enllà portes la història. La millor definició me la feia l'Oriol Falguera, de la comissió 100 anys d'estelada. Vicenç Albert Ballester, a qui es considera pare de l'estelada, venia a ser "un Eliseu Climent de l'època". És a dir, de 1918. A la web de la campanya s'explica l'origen i les adhesions que està tenint la iniciativa, tot i que "de moment encara no ha sortit per TV3". I els promotors tampoc se n'han sortit amb el Museu d'Història de Catalunya, on es va proposar una exposició sobre el tema. Se'n va començar a parlar amb en Jaume Sobrequés, però al maig el van substituir. Coses que passen.

Agenda Nacional de Catalunya

Admeto que no sóc gens original. És un copiat literal de la web de Sant Pere, però agafeu-vos-ho com una invitació. La pujada a Bellmunt serà maca, i les havaneres de dimecres, molt bones. Bon cap de setmana, i no oblideu la senyera -com a mínim- al balcó!

Dins dels actes unitaris de celebració de la Diada Nacional a la Vall del Ges, aquest diumenge 7 de setembre es farà a Sant Pere la pujada de l'estelada a Bellmunt en el marc de la campanya 100 estelades, 100 cims. Se sortirà a 2/4 de 9 del matí de Sant Pere i, a dalt, hi haurà esmorzar i parlaments. A la 1 del migdia, a la sala d'actes de Les Monges, s'inaugurarà l'exposició sobre el centenari de l'estelada, que els propers dies passarà pels altres municipis de la Vall. A Sant Pere, la resta d'agenda de l'11 de Setembre és aquesta:
Dimecres, 10 de setembre
· A les 20.30 h, sardinada popular a la plaça del Dr. Monmany
· A les 21.30 h, havaneres amb el grup L'Empordanet (Palafrugell)
Dijous, 11 de setembre
· A les 14.00 h, dinar popular i ball al pavelló, organitzat pels Jubilats Bellmunt

Descompte per a grups

Diu que Catalunya serà pionera al món en la instal·lació d'un sistema d'infrarojos per detectar si en un cotxe hi va només el conductor o unes quantes persones més. I que si és així, tindràs descompte als peatges per agrair-te la contribució a una mobilitat més sostenible. També seria pioner que cada vegada que passes per un peatge et fessin passar per la cabina de pagament manual i que l'encarregat de caixa comptés la gent que hi va descomptant 20 cèntims pel segon passatger, 40 pel tercer i pagant-te directament un parell d'euros a partir del quart. No crec que ho facin enlloc més del món, això.

El que no sé, però, és si a l'hora de detectar els subjectes d'un cotxe, els infrarojos donarien per bo un personatge com el pilot automàtic d'aquesta foto, que és una escena mítica de la mítica Airplan! (1980). Amb quatre o cinc viatges segurament que ja l'amortitzaries. El que passa és que si te'n vas a Internet per buscar-hi ninots inflables, no surten precisament acompanyants per fer bulto a dins d'un cotxe.

Subvencions comarcals de Cultura

Ahir vam tenir la primera reunió de la comissió permanent del ple del Consell Comarcal. Com ja vaig explicar en un post anterior, els temes eren molt de tràmit, tot i que al final va aparèixer la Mila Martrínez, consellera d'Immigració, per presentar-nos una memòria de la seva àrea i dir-nos que aquest any s'han pogut gestionar 30.000 euros més i que s'ha disparat el servei de traduccions que s'ofereix als nouvinguts: en el primer semestre de 2008 ja se n'han fet tantes com en tot l'any passat, prop de 500. Com a rellevant, i de l'acta corresponent a la sessió de juliol i que ahir vam aprovar, enumero les subvencions atorgades per l'Àrea de Cultura a les entitats d'Osona en base a la convocatòria oberta per tot l'any, i que ha repartit uns 30.000 euros. Ahir vam fer el mateix aprovant les d'Esports. Faré el mateix quan, al mes que ve, ratifiquem l'acta de la reunió d'ahir. Els santperencs que sàpiguen que hi ha 1.000 euros pel Centre Excursionista Serragrenyada.

P.D. El tros blanc que hi ha fins al començament de la taula no hi hauria de ser. M'hauré d'apuntar a un curset perquè m'ensenyin a esborrar-lo.

Entitat	Subvenció
XXè Concurs literari Ajuntament de Gurb	800,00
Fira Medieval de Besora	720,00
Ballabisaura 2008	275,00
Sisè festival de curtmetratges de Manlleu	375,00
Teatre per a persones amb discapacitat intel·lectual de la comarca d’Osona (Sant Tompas)	750,00
Fira del Fil a l’Agulla de Tona	3.000,00
Flama del Canigó 2008 (Tradicat)	200,00
7a Fira del Llibre de Muntanya	1.800,00
OsonaSona (Pla del Remei)	2.250,00
Les caramelles de Sau – 7a. edició	1.600,00
La conservació i el foment de la cultura i la tradició del món rural - Conservació material passants 3 tombs	225,00
Tertúlia literària i club del llibre al Centre de formació permanent d’Osona Sud	1.125,00
Certamen literari del Moianès i Osona, de Collsuspina	480,00
Alpens, 1873	800,00
Casa museu del Voltreganès (2a fase)	750,00
Missatges al vent, d’ADFO	4.215,00
Fes-te l’agost, de Prats de Lluçanès	800,00
Espectacles familiars a l’Esquirol	250,00
XXIX premis literaris de Calldetenes	960,00
Versosbisaura 2008. Quarta edició	225,00
OSONaeSCENA (Torelló)	2.345,00
Les papallones, els insectes i altres éssers vius en l’obra de Verdaguer	1.935,00
Publicació que inclou l’edició d’un DVD titulada: Cantar a la fàbrica, cantar al “coro” (MIT)	750,00
Dinamització del teatre no professional a la comarca d’Osona - Activitat Premi Boira de Teatre	450,00
IV Festa de les Arts del Lluçanès	1.350,00
Aprilium (Les Masies de Voltregà)	800,00
Cicle de conferències 2008. Recursos que mouen el món. Rutes comercials a través de la història (L’Esquerda)	270,00
Pessebre vivent vila de Rupit	480,00
TOTAL	29.980,00

Tornen les reunions del Consell Comarcal

Aquest és l'ordre del dia de la comissió permanent del ple del Consell Comarcal que es reuneix aquest dimecres, a 2/4 de 8 del vespre. No és gaire emocionant, però com que és el primer suposo que també estrenarem bata.

01.- Aprovació de l’acta de la sessió anterior (08/2008)

02.- Aprovació de la 3a certificació del projecte constructiu dels col·lectors i l’EDAR de les Cases Noves.

03.- Aprovació de la 2a certificació del projecte constructiu dels col·ectors i l’EDAR de Tavertet.

04.- Aprovació de la 2a certificació del projecte constructiu dels col·lectors i l’EDAR de Santa Maria de Besora.

05.- Encàrrec redacció i execució del projecte de generació d’energia elèctrica a partir del biogàs generat a l’EDAR de Vic.

06.- Ampliació de l’encàrrec de reposició i millores pels sistemes de sanejament a la comarca d’Osona.

07.- Adjudicació definitiva del subministrament de bosses de recollida de vidre i fracció multiproducte.

08.- Modificació d’algunes rutes escolars.

09.- Contractació personal laboral.

10.- Aprovació de bases i convocatòria d’ajuts per l’activitat “Taller del Pa”.

11.- Aprovació de bases i convocatòria d’ajuts pel programa “Entrem als Museus d’Osona”.

12.- Primer atorgament d’ajuts individuals de desplaçament curs 2008-2009.

13.- Primer atorgament d’ajuts individuals de menjador obligatori pel curs 2008-2009.

14.- Primer atorgament d’ajuts individuals de menjador de caràcter socioeconòmic pel curs 2008-2009.

15.- Ratificació de resolucions.

16.- Precs i preguntes.

En un altre ordre de coses, agraeixo i felicito el Consell Comarcal perquè el tema de la xerrada de l'Onze de Setembre sigui, aquesta vegada, la figura de l'Abat Oliba en l'any del seu mil·lenari. Arran de la moció d'adhesió que es va aprovar en l'últim ple, al juny, a proposta del grup d'ERC, el nostre grup va afegir que seria oportú dedicar-hi l'acte institucional de la Diada d'aquest any. O sigui que faig extensiva la invitació a tothom a través del targetó que ja se m'ha fet arribar, via electrònica:

ONZE DE SETEMBRE. DIADA NACIONAL DE CATALUNYA
L’Il·lm. president del Consell Comarcal d’Osona, Sr. Miquel Arisa Coma, i la consellera delegada de cultura, Sra. Rosa Vestit Villegas, us conviden a assistir a la conferència L'Abat Oliba: Pare de Catalunya i Pare d'Europa, a càrrec d’Elisabet Ferran Planas, doctora en Dret per la Universitat Pompeu Fabra, que es farà el dia 17 de setembre, a les 18.00 h, a la Sala de Plens del Consell Comarcal d’Osona.
Coordinarà l’acte el poeta Josep Checa
Vic (Osona), setembre de 2008

Ai...

Ahir vaig veure per primera vegada la Mònica López presentant el temps a TVE-1. Ara en diuen 1 a seques. I després de sentir-la vaig estar temptat, pensant en aquest matí, a posar-me a escoltar la COPE i comprar La Razón, El Mundo, i l'ABC -tot i que aquest, últimament, potser no tant. No per res: al final del programa demanava als telespectadors que li enviïn fotos de fenòmens meteorològics, com ja es fa aquí amb TV3, i quan va donar l'adreça se li va escapar "erre té vé é ese". Mare de Déu! Els catalans ens estem carregant el castellà a Catalunya i només faltava que una catalana s'atrevís a carregar-se'l directament a Madrid i a la tele pública que representa la vertebració d'Espanya i de la seva llengua. Se l'hauria de cessar immediatament.

Consti que se'n va adonar i ho va corregir al final, però tampoc li acabava de sortir i per trobar la "uve" es va entrebancar una mica.

Això dels nervis és curiós. Tècnicament, parlar davant d'una càmera és exactament igual si a l''altra banda hi tens 40.000 persones, o 200.000, o 2,5 milions. Al capdavall, el presentador, des de la tele, sembla que s'adreci personalment a un sol espectador. Però potser els nervis van ser més per haver de parlar en castellà quan no estàs habituat a fer-ho per la tele. I consti que, tret de la ve baixa, l'accent era impecable.

De moment, el més dolent de la Mònica López a TVE és el cop de flaix que li van fer a la cara en la foto oficial de presentació.

Récords olímpics

Un dels primers problemes de lògica que em van plantejar de petit i que ni amb tots els meus anys d'estudis ni, fins i tot, com a conseller comarcal he pogut resoldre és el següent: matemàticament és impossible anar d'un lloc a un altre perquè, per poder-hi arribar, has de passar prèviament per mig camí. I avançant de meitat en meitat és impossible arribar matemàticament a la distància 0. Això és un trauma molt gros.

Ja fa dies que volia penjar aquest post però l'actualitat me l'ha fet ajornar fins avui. Bàsicament era per dir que els rècords olímpics els trobo essencialment molt relatius, i que quan estem parlant de dècimes de diferència -parlo d'atlestisme, i de natació- pot haver-hi factors ambientals que condicionin en gran mesura aconseguir una fracció de segon de més o de menys en una determinada marca. La densitat d'una aigua, o la seva composició química, deuen poder aportar més o menys resistència a l'hora de nedar per una piscina, no? I un determinat parquet de pista deu poder fer més fàcil córre-hi més o menys que un altre, no? Existeixen dues piscines, dues aigues, dues pistes d'atletisme exactament iguals? Només podrien ser-ho si fossin exactament la mateixa i el mateix lloc. I que la cursa es corrés exactament al mateix moment. Cosa que és impossible.

Els recordmans olímpics són terribles, no ho nego pas. Però suposo que també arribarà el dia que una marca olímpica ja no es podrà rebaixar més. Si anéssim rebaixant de dècima en dècima i creguéssim que sempre es pot superar, arribaríem a l'absurd que una cursa hauria d'acabar-se abans de començar, i aquest récord fins i tot em veig en cor de fer-lo jo.

Què passarà el dia que això arribi? Doncs que per trobar nous al·licients ens inventarem la cursa dels 90 metres llisos, o els 40 metres esquena si anem a la piscina. Llavors segurament podrem viure de noves il·lusions olímpiques unes quantes desenes d'anys més.

L'oracle Joaquim Maria Puyal

Foto: Avui

Si jo fos (de) Rac-1, hauria trobat gairebé una falta de respecte el que va dir en Joaquim M. Puyal a la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent, en motiu del merescut homenatge que se li va fer el 18 d'agost passat. Va venir a dir que en aquest país falta un grup potent de comunicació privat en català. I que se sentia frustrat de no poder-lo fer ell.

També em va estranyar força l'article que li va dedicar l'endemà el director de l'Avui, Xavier Bosch, que com a tal està dins de l'òrbita del Grup Godó (La Vanguardia) i, per extensió, també de Rac-1, del mateix grup. També és veritat que Bosch havia estat el primer conductor d'El món a Rac-1 i que en va marxar d'una manera bastant poc ortodoxa per anar a dirigir el diari. Bosch convertia Puyal en una mena d'oracle, de veu profètica que està per sobre el bé i del mal, i que tot allò que diu s'ha d'interpretar com la paraula del Mestre. Home...

Que a Rac-1 els va saber greu el que va dir Puyal ho demostra que pocs dies després van atacar-lo anunciant que les transmissions esportives del Barça s'acostaven més que mai a les seves, amb només 23.000 oïents de diferència, i que els que segueixen el Barça per Catalunya Ràdio tenen, la majoria, més de 45 anys, mentre que Rac-1 està capitalitzant tota l'audiència més jove.

I llavors, Catalunya Ràdio, en una campanya inaudita en els seus 25 anys d'història, ha atacat Rac-1 per recordar que les transmissions d'en Puyal tenen més oïents que totes les cadenes de la competència en català juntes. Cosa que tampoc desmenteix l'anterior, de fet.

Rac-1 deu tenir tota la legitimitat per considerar-se un grup de comunicació privat en català potent, ni que sigui perquè ara mateix és l'únic. I no és gens menyspreable que en determinades franges horàries (que ben aviat m'ensumo que s'ampliaran) ja estigui superant Catalunya Ràdio, fins ara la inqüestionada ràdio més potent del país, en audiència. Per això els devia molestar que en Puyal digués el que va dir a Prada de Conflent, com menystenint el que avui ja representa aquesta emissora i quan, en realitat, el moment més baix fins i tot d'autoestima des de la seva creació l'està vivint ara mateix Catalunya Ràdio.

Jo escolto en Puyal perquè l'he estat escoltant des d'el Futbol en Català de Ràdio Barcelona. Ha estat -i és- un dels millors comunicadors que ha donat aquest país, però malgrat tot tampoc crec que calgui divinitzar-lo. I també em sembla oportú destacar que la independència professional també es demostra posicionant-se públicament, i immediatament, sobre les coses que passen a cada moment. Els oracles ja ho tenen, això: que moltes vegades només parlen quan els interesssa, i no pas quan realment faria falta que ho fessin.