28.11.14

No és l'hora, ara?


[Article publicat a EL 9 NOU el 28.11.14]

Tant ens va acostumar el president Mas a les metàfores que l’única que no ho era, “la consulta definitiva”, ens la vam empassar com una metàfora més pensant que parlava d’eleccions. I ho són, sí. Però plantejades dins del seu pla no deixen de ser una argúcia per tornar a respondre “sí-sí”, “sí-no” o “no” a la independència, abocant les diferents llistes que hi hagi a un posicionament clar i inequívoc.

I crec que té raó quan diu que en unes eleccions convencionals amb el sistema convencional de partits i de programes, per més que hi hagués un punt compartit i fins i tot una marca paraigua per aixoplugar el front independentista, generaria una nebulosa a l’hora d’interpretar els resultats. Què voldria dir, Ara és l’hora-CiU o Ara és l’hora-ICV, si fos el cas?

És molt comprensible que la resta de partits parlamentaris alineats sense embuts al bloc sobiranista, que ara mateix són ERC i la CUP, els faci molta mandra adherir-se a una llista unitària per al “sí-sí” al costat de Mas. No tant per l’objectiu ni pel calendari concretíssim que els proposa, que entre els independentistes no pot generar altra cosa que entusiasme, sinó perquè en l’imaginari de la gent no deixaria de ser “la llista del president”. La llista d’Artur Mas, de CiU, dels Pujol i de les retallades, pensarien sobretot els votants de la CUP i d’ERC.

Però si entre tots posen fàcil que s’acompleixi el calendari dels 18 mesos, arribarem al 2016 amb una convocatòria electoral; la mateixa que hi hauria en cas que l’actual legislatura esgotés el temps que li correspon. No es prorroga res ni es legitima cap govern, sinó que s’introdueix un parèntesi amb l’objectiu comú dels independentistes d’arribar al 2016 amb molta feina feta i poder encarar un procés constituent real.

No es tracta de fer la coalició CDC-ERC, sinó que CDC i ERC i tant de bo la CUP siguin part d’una gran plataforma social que digui al món qui som i on anem. I ni tan sols cal que qui lideri la llista hagi de ser després el president. O presidenta...

115



21.11.14

La fi de Convergència


[Article publicat a EL 9 NOU el 21.11.14]

El 17 de novembre de 1974 es va fundar Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Va ser a Montserrat, amb el pretext de la celebració dels 75 anys del Barça. Un centenar de persones van encobrir en la clandestinitat el naixement del nou partit sota el lideratge de Jordi Pujol.

El 17 i 18 de novembre de 1984 es van celebrar els 10 anys de Convergència. 8.000 persones van escoltar el llavors president del partit, Ramon Trias Fargas, i l’endemà qui llavors ja era president de la Generalitat, Jordi Pujol. 100.000 persones van passar pel recinte de Fira de Barcelona.

El 19 i 20 de novembre de 1994 es van celebrar els 20 anys de Convergència. Va ser a Montserrat, davant de 13.000 persones. Aquell dissabte hi havia jornada de reflexió nacionalista i revetlla popular. I diumenge, festa i acte polític. 

El 17 de novembre de 2004 es van celebrar els 30 anys de Convergència. Vivia la travessa del desert després de perdre, feia just un any, el govern de la Generalitat per l’acord tripartit del president Maragall. No hi va haver festa, però sí una reunió de l’executiva, altra vegada a Montserrat.

El 17 de novembre de 2014, dilluns passat, Convergència va fer 40 anys. No hi va haver festa, ni mítings ni reunions extraordinàries. Només apunts en blocs i articles en algun diari. Com el de Josep Rull, coordinador general del partit, que escrivia a La Vanguardia que el dia que es va fundar CDC ell tenia sis anys. Convergencia.cat s’ha convertit en Convergents.cat. I en la nota dels 40 anys, cap referència a Pujol.

S’acosten eleccions i apareixen senyals que Convergència busca una refundació profunda. I que en el seu projecte de “llista de país”, amb ERC o sense, ha decidit que li convé amagar la marca pròpia per aconseguir que al voltant d’aquesta candidatura pivoti el que es volia compartir sobretot amb ERC: l’expressió majoritària d’una societat plural però unida en l’objectiu d’aconseguir la independència de Catalunya.  

El que ja no sé és si comptaven que el primer a sumar-se a la causa seria el fiscal general de l’Estat.

14.11.14

Una història verídica


[Article publicat a EL 9 NOU el 14.11.14]

En Carles, que en realitat es diu Santi però n’hi direm Carles per protegir la seva identitat, va anar dissabte a recollir un premi que li va tocar a la 1a Marxa Cicloturista de Palamós-Costa Brava de fa uns dies. El van citar al port de Sant Feliu de Guíxols, amb la resta de premiats. Va demanar ajut perquè no sabia gaire on anava. I li van dir que cap problema, que anés al port i un cop allà ja l’esperaria algú que el portaria fins al lloc on es feia l’entrega de premis.

Perfecte. Dissabte, en Carles va marxar ben content de casa seva disposat a fer 102 quilòmetres –és una pista per protegir el lloc on viu– per anar a buscar el premi. Va arribar al port de Sant Feliu i, en efecte, allà ja l’esperava algú. Li va fer senyals tan bon punt va arribar amb el cotxe. “Mira, és aquell”, va pensar. Va aparcar on li va dir i el va seguir, caminant pel port.
De conversa, més aviat poca. Va intuir que alguna cosa li explicava però no ho acabava d’entendre. Al cap d’una mica van arribar davant d’un vaixell. Va baixar la rampa i el seu contacte el va convidar a seguir-lo cap a dins. En Carles va començar a pensar que la Marxa Cicloturista de Palamós-Costa Brava havia muntat una entrega de premis espectacular. Però curiosament, o ell era el primer o allò era un fracàs de convocatòria.

El cas és que, un cop al vaixell, un iot impressionant, van portar en Carles directament a la sala de màquines. I un cop allà, el seu contacte li va donar les claus perquè l’engegués. “Va parir quin premi”, va pensar en Carles. I mentre això passava, va començar a pujar gent. Feien pinta de turistes russos, una mica com el contacte que l’havia dut fins allà. Ell es va espantar i va sortir immediatament d’allà. No sense abans repartir abraçades i petons amb tothom qui pujava, per dissimular.

Mentrestant, en un altre punt del port algú continuava esperant en Carles. L’havia de dur fins al restaurant on hi havia l’entrega de premis, però un rus se li havia avançat confonent-lo pel capità.

Al final, un fart de riure. I un regal de 100 euros. 



8.11.14

Podem i guanyarem

[Article publicat a EL 9 NOU el 07.11.14]

El govern espanyol viu des de fa temps en una alienació mental permanent en què la realitat no és el que és sinó la versió que ell en dóna. I el que passa a Catalunya, per tant, no és el que hi passa sinó el que ell n'explica. Per això, com es diu a vegades a les pel·lícules amb risc d'al·ludir a algú, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Aquest diumenge ho acabarem de confirmar.

Ficats, doncs, en el seu discurs, la victòria del govern espanyol no és que aquest diumenge no es voti, que es votarà, sinó poder presumir que el Tribunal Constitucional els ha donat la raó dues vegades seguides i que hauran aconseguit que el succedani de consulta no serveixi de res. Per tant, passi el que passi diumenge, serà un fracàs perquè, finalment, i gràcies a la ferma acció del govern corn a garant suprem del compliment de la llei, la consulta serà una farsa perquè hi podran participar en Bob Esponja, la Pipi Langstrum, en Charlot i el gos d'en Tíntín. Si no hagués estat per ells, en canvi, hi hauria pogut participar la gent normal.

Això és el que s'explica a Espanya. I aquest és el discurs que vendran. L'han canviat tres vegades en 15 dies -de farsa a impugnació, i d'impugnació altra vegada a farsa-, quan en realítat, aquí, aquests últims 15 dies, no s'ha mogut absolutament res. Tot continua endavant, la gent continua consultant on ha de votar, les urnes arriben a lloc i els voluntaris ja estan tots convocats per a la funció que han de tenir aquest diumenge.

Això és el que diu el govern, però no explica el que també deu escoltar. I a Madrid, com al conjunt d'Espanya, també hi ha analistes sensats que ja fa dies que repeteixen que la segona impugnació al Constitucíonal va ser un error colossal. I que res faria més transcendent, definitiu i irreversible el 9N a Catalunya que la imatge de policies nacionals, mossos o exèrcit irrompent a les seus de votació per retirar les urnes. Per això, segur, diumenge serà un gran dia. I guanyarem.

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat