31.8.13

#OLETU



[Article publicat a EL 9 NOU el 30.08.13]

Data indeterminada en una cala inconcreta de la Costa Brava, entre Sant Feliu i Tossa. Diumenge d’estiu, bon cel i bona mar. Ambient familiar en una platja tranquil·la on remotament el vent et porta trossos de conversa d’aquí i d‘allà que jugues a cosir per construir diàlegs absurds mentre prens el sol amb els ulls tancats i una gorra tapant-te la cara. De tant en tant, espies de reüll explorant novetats. I en trobes una: sigilosament, un iot impressionant acaba de fondejar davant mateix de la platja. És molt gran. Tant, que la il·lusió òptica és que ocupa la cala de banda a banda, i no en podries sortir nedant.

Sense fer soroll -almenys no arriba-, per la popa s’obre una comporta que desplega una plataforma on podries muntar una arrossada. Com en una nau marciana acabada d’aterrar, descobreixes que hi ha vida quan comences a identificar persones que entren i surten apilant ombrel·les, tombones, una galleda amb forma de torre i tota aquella logística pròpia d’un dia de platja. Amb la diferència que inclou, en aquest cas, una petita llanxa que també ha sortit del desplegable i on el personal de servei carrega el parament.

Un cop plena, tres encarregats condueixen la llanxa fins a la cala. Metòdicament, hi munten el camp base a tocar de l’aigua. La llanxa se’n torna cap a la plataforma, on s’intueix que hi espera algú amb tota la pinta de ser el gros. Ell i una nena petita. L’avi i la néta. Pugen a la llanxa i els condueixen cap a la platja. Però just quan són a punt de desembarcar, algú que es mirava l’espetacle des de feia estona es posa dret enmig de la gent i comença a aplaudir solemnament. Braços enlaire, que se’l veu més.

L’avi compta que se n’adona i suggereix alguna cosa al personal de servei. Se l’emporten quan encara no havia ni tocat terra. Tornen per desfer la paradeta, carreguen llanxa i tombones al iot, desapareixen tots a dins, es plega la plataforma i, al cap d’un moment, salpen.

I jo torno a tancar els ulls sota la gorra, dedicant un somriure còmplice al de l’ovació.

24.8.13

SCAT Panda



[Article publicat a EL 9 NOU el 23.08.13]

A Gran Bretanya s’ha obert un debat nacional sobre el destí de Tian Tian i Yang Guang si Escòcia acaba essent un estat independent. Són dos óssos panda cedits pel govern xinès al britànic fins al 2021, i que tot sols han reflotat l’economia del zoo d’Edimburg i s’han convertit en icona de referència que més d’un ja incorporaria directament a la bandera. El debat està en què passaria si, arribat el moment, Escòcia s’independitza i l’acord Xina-Gran Bretanya ja no l’incumbeix. En Tian Tian i la Yang Guang s’haurien de traslladar en territori sota sobirania britànica? Hi ha gent capaç de decantar el vot només per això.

Aquí, el que més se’ns assembla al panda d’Escòcia és un Seat que s’ho diu. I no tant per Panda com per Seat, perquè arribat el cas trobarem, segur, qui defensarà que la Sociedad Española de Automóviles de Turismo, fent cas al seu nom, ha de ser a Espanya i no a un país veí, per molta sortida al mar que tingui. Perquè va ser amb aquest argument que els socis italians de la Fiat van fer desistir Franco i el franquisme d’instal·lar la factoria al centre d’Espanya, com era la seva intenció.

Més macabra i no menys certa deu ser la teoria que donar a Fiat la llicència de Seat, el 1950, va ser un detall de Franco a Mussolini per agrair-li els serveis prestats durant la guerra, que entre altres coses va incloure el bombardeig de Barcelona. I que per restituir-li el greuge i reflotar la seva economia, li van deixar fer cotxes.

O sigui que arribat el moment, si des d’Espanya algú reclama la Seat com si fos un panda podrem tirar d’hemeroteca per deixar clar que la factoria no va ser cap cessió d’Espanya, sinó una opció estratègica revestida de justificació política en un dels moments més tràgics de la història que hi hem hagut de compartir.

Com a molt podríem renegociar el nom, canviant la Seat per la Scat, que sona nostrat i solvent. O fins i tot per Yang Guang, en homenatge a l’óssa panda d’Escòcia i que té un to coreà que ajudaria: no passés per alt que Hyundai i Kia, coreanes elles, no paren de guanyar mercat.

16.8.13

Festival de l'humor



[Article publicat a EL 9 NOU el 16.08.13]

Una vegada vaig acompanyar un músic a un assaig pregeneral del festival de Cap Roig. Hi feien Carmen, de Bizet. El paratge, a Calella de Palafrugell, és preciós, amb un jardí botànic ran de mar que és un encant. Però aquell dia, només arribar ens va sorprendre veure-hi un helicòpter i bombers. Se t’acut que, com que era estiu, potser hi havia foc a la vora. Però no es veia fum enlloc ni t’arribava aquella olor tan tràgica que el delata. Res d’incendi, per sort.

Vam demanar què passava i ens van explicar que hi havia un senyor que havia caigut pel penya-segat. De cop, t’imagines un senyor gran caient per un penya-segat i et fa molta angúnia, però als equips de rescat no se’ls veia especialment atabalats. Vam arribar fins al lloc de l’assaig i resulta que el senyor accidentat era un dels tenors de l’òpera, que havia anat a escalfar la veu passejant pels cingles del jardí botànic i, pendent d’orientar-la bé, es va acabar desorientant ell. Va caure uns quants metres cingle avall, sense prendre mal, però a un lloc suficientment complicat com per no poder tornar a pujar. Va poder avisar per mòbil que l’anessin a buscar, i es va desplegar un operatiu de rescat per terra, mar i aire. Literalment.

S’hauria pogut matar, però no va ser res. Tinc la teoria que el va salvar el cognom, Santamaria, i que a l’òpera hi feia el paper de Remendado, que agafat en sentit estricte ve a ser una mena de recosit a base de pedaços. És una mica com va quedar ell, de fet, cosa que li va donar gran credibilitat en el seu paper. Si algú vol posar a prova la meva, que vagi a Google i teclegi “tenor penya-segat”, i veure què troba.

Aquests dies se’m fa bastant pesat, ho admeto, l’actitud absolutament acrítica dels mitjans a l’hora de passar revista als grans festivals d’estiu, on sembla que cada dia absolutament tothom captiva, enlluerna, brilla, commou i emociona alhora. Jo no he tingut cap altra experiència a Cap Roig, però certifico que aquella, almenys, al final em va fer molt riure.



9.8.13

Quina penya..!



[Article publicat a EL 9 NOU el 9.08.13]

És una llàstima que en els últims 10 anys, per exemple, els gibraltarenys no hagin trobat un sol  motiu de queixa per deixar de formar part de la Gran Bretanya i sol·licitar tornar a dependre d’Espanya, que és el que Espanya voldria. Des que el 1713 va passar a sobirania britànica pel Tractat d’Utrecht, dins la mateixa Guerra de Successió en què va rebre Catalunya, no han faltat els intents espanyols per fer-s’ho seu una altra vegada. Però no se n’han sortit, entre altres coses perquè a Gibraltar no hi han tingut mai interès.

I és llàstima perquè si aquest interès hi hagués estat i els 30.000 gibraltarenys volguessin ser espanyols, ara mateix Espanya seria un dels estats del món més sensibilitzats pel dret a decidir i reclamaria a la reina mare un referèndum perquè els habitants de Gibraltar, i només ells –no fos cas que la resta de Gran Bretanya ho impedís–, poguessin decidir si ja els està bé ser britànics o prefereixen, en canvi, corregir una perversió històrica que els va condemnar a trencar amb la mare pàtria per una guerra injusta i l’arbitrarietat dels acords amb què se sotmetia als vençuts.

En altres temps, quan les consciències nacionals i els patrimonis sentimentals eren més fràgils, potser s’hauria resolt d’una altra manera. Comprant-ho, per exemple. Com van fer els americans als russos amb Alaska, el juliol de 1867, per 7 milions de dòlars. O com fa poc van suggerir dos diputats alemanys a Grècia: que es venguessin un parell o tres d’illes i així podrien tornar deute. O com, de fet, els propis alemanys ja estan fent amb Mallorca: que se la van quedant de mica en mica a base d’invasions, inversions i retolacions, mentre el president Bauzá persegueix el català per la por que li fa.

Gibraltar és 252.000 vegades més petit que Alaska. A preu de 1867 ens n’hauríem fet 25 euros. Ara potser val una mica més, però la podríem comprar a mitges amb Gran Bretanya i que ens deixin un local per fer el referèndum. I ja estaria.

2.8.13

Centraleta campaneta



[Article publicat a EL 9 NOU el 2.08.13]

Com tanta altra gent, per qüestions de feina he de fer cada dia unes quantes trucades i, de mica en mica, he anat elaborant un catàleg de tons d’espera de les centraletes de telèfon. A l’estiu sol passar que passes per més d’una, perquè entre que hi ha gent de vacances i els que treballen no són fàcils de localitzar –van de bòlit–, el pianista del Para Elisa va saltant d’un telèfon a l’altre havent de començar la peça cada vegada i no l’hi deixen acabar mai. Que ha de ser ben avorrit, pobre. Jo ja hauria plegat.

Dimecres, en canvi, vaig tenir una experiència nova, que em va agradar molt. Si truques al Departament de Presidència de la Generalitat, a la plaça de Sant Jaume, t’atenen la mar de bé i sembla que treballin amb la finestra oberta, perquè sents el carilló del Palau. És un disc, clar, però deliciós. Aquell dia amb Chopin, per exemple. Per si algú no ho acaba saber, el carilló és un teclat en què cada tecla va lligada a una campana, i sona com una caixa de música de cinc tonelades. Al de Barcelona les campanes són a la teulada del Palau, visibles des del carrer. No és que tingui una llarga història, perquè el van comprar el 1976, però s’ha convertit en símbol de la Generalitat.

Doncs em va agradar i vaig riure sol perquè feia poques hores que havia revisionat Benvinguts al nord (2008), una divertidíssima comèdia francesa que entre moltes altres coses va fer famós el carilló de Bergues, a la regió de Nord-Pas de Calais. Aquell té més història, perquè és l’únic que queda dels tres que hi havia a la ciutat abans de la Revolució Francesa.

Si no teniu opció de veure’l directament –és molt lluny, Bergues, fins i tot per als francesos de París–, podeu mirar-vos la pel·lícula. I a més de riure una estona, potser us entraran ganes de conèixer el de la Generalitat. I si tampoc us vaga anar a Barcelona, almenys truqueu a Palau demanant pel president. Mentre us el busquen, podreu escoltar que maco que sona.

El més probable és que ell estigui reunit, però.


Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat