Quina penya..!

[Article publicat a EL 9 NOU el 9.08.13]

És una llàstima que en els últims 10 anys, per exemple, els gibraltarenys no hagin trobat un sol  motiu de queixa per deixar de formar part de la Gran Bretanya i sol·licitar tornar a dependre d’Espanya, que és el que Espanya voldria. Des que el 1713 va passar a sobirania britànica pel Tractat d’Utrecht, dins la mateixa Guerra de Successió en què va rebre Catalunya, no han faltat els intents espanyols per fer-s’ho seu una altra vegada. Però no se n’han sortit, entre altres coses perquè a Gibraltar no hi han tingut mai interès.

I és llàstima perquè si aquest interès hi hagués estat i els 30.000 gibraltarenys volguessin ser espanyols, ara mateix Espanya seria un dels estats del món més sensibilitzats pel dret a decidir i reclamaria a la reina mare un referèndum perquè els habitants de Gibraltar, i només ells –no fos cas que la resta de Gran Bretanya ho impedís–, poguessin decidir si ja els està bé ser britànics o prefereixen, en canvi, corregir una perversió històrica que els va condemnar a trencar amb la mare pàtria per una guerra injusta i l’arbitrarietat dels acords amb què se sotmetia als vençuts.

En altres temps, quan les consciències nacionals i els patrimonis sentimentals eren més fràgils, potser s’hauria resolt d’una altra manera. Comprant-ho, per exemple. Com van fer els americans als russos amb Alaska, el juliol de 1867, per 7 milions de dòlars. O com fa poc van suggerir dos diputats alemanys a Grècia: que es venguessin un parell o tres d’illes i així podrien tornar deute. O com, de fet, els propis alemanys ja estan fent amb Mallorca: que se la van quedant de mica en mica a base d’invasions, inversions i retolacions, mentre el president Bauzá persegueix el català per la por que li fa.

Gibraltar és 252.000 vegades més petit que Alaska. A preu de 1867 ens n’hauríem fet 25 euros. Ara potser val una mica més, però la podríem comprar a mitges amb Gran Bretanya i que ens deixin un local per fer el referèndum. I ja estaria.