[Article publicat a EL 9 NOU el 30.08.13]
Data indeterminada en una cala inconcreta de la Costa Brava, entre Sant Feliu i Tossa. Diumenge d’estiu, bon cel i bona mar. Ambient familiar en una platja tranquil·la on remotament el vent et porta trossos de conversa d’aquí i d‘allà que jugues a cosir per construir diàlegs absurds mentre prens el sol amb els ulls tancats i una gorra tapant-te la cara. De tant en tant, espies de reüll explorant novetats. I en trobes una: sigilosament, un iot impressionant acaba de fondejar davant mateix de la platja. És molt gran. Tant, que la il·lusió òptica és que ocupa la cala de banda a banda, i no en podries sortir nedant.
Sense fer soroll -almenys no arriba-, per la popa s’obre una comporta que desplega una plataforma on podries muntar una arrossada. Com en una nau marciana acabada d’aterrar, descobreixes que hi ha vida quan comences a identificar persones que entren i surten apilant ombrel·les, tombones, una galleda amb forma de torre i tota aquella logística pròpia d’un dia de platja. Amb la diferència que inclou, en aquest cas, una petita llanxa que també ha sortit del desplegable i on el personal de servei carrega el parament.
Un cop plena, tres encarregats condueixen la llanxa fins a la cala. Metòdicament, hi munten el camp base a tocar de l’aigua. La llanxa se’n torna cap a la plataforma, on s’intueix que hi espera algú amb tota la pinta de ser el gros. Ell i una nena petita. L’avi i la néta. Pugen a la llanxa i els condueixen cap a la platja. Però just quan són a punt de desembarcar, algú que es mirava l’espetacle des de feia estona es posa dret enmig de la gent i comença a aplaudir solemnament. Braços enlaire, que se’l veu més.
L’avi compta que se n’adona i suggereix alguna cosa al personal de servei. Se l’emporten quan encara no havia ni tocat terra. Tornen per desfer la paradeta, carreguen llanxa i tombones al iot, desapareixen tots a dins, es plega la plataforma i, al cap d’un moment, salpen.
L’avi compta que se n’adona i suggereix alguna cosa al personal de servei. Se l’emporten quan encara no havia ni tocat terra. Tornen per desfer la paradeta, carreguen llanxa i tombones al iot, desapareixen tots a dins, es plega la plataforma i, al cap d’un moment, salpen.
I jo torno a tancar els ulls sota la gorra, dedicant un somriure còmplice al de l’ovació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada