La traçabilitat del peix

Els que som de terra endins tenim molt assumit això dels controls veterinaris i de traçabilitat de tota mena de granges i bestiar que acaben formant part de la nostra dieta. En som tan conscients que, segurament, no fem gaire cas dels maldecaps habituals que suposa per a un pagès, o un ramader, haver de respondre davant de qualsevol inspecció de la manera com està portant els papers. I vol dir que mentre espera la inspecció, els papers els deu haver de portar bé.

L'altre dia -faig vacances- vam anar a comprar al mercat del peix de Palamós. Esplendorós com cada tarda, però segurament una mica menys concorregut que altres tants mesos de juliol. Vam agafar un parell de quilos de musclos petits -9 euros, em sembla- i ens en vam anar cap a casa. Ja no en queda ni un.

Abans de marxar, però, a mi em va venir la reflexió que tot el peix que es pesca i es ven a la llotja -que és boníssim i té un aspecte la mar de saludable, encara que estigui mort- no crec que disposi de cap seguiment gaire concret ni de cap control veterinari que certifiqui que aquella sípia, o aquella gamba, o aquella orada ha tingut un estricte control almentari i no s'ha empassat, per exemple, cap mena de residu ni de seqüela procedent de cap mena d'abocament incontrolat d'algun energumen al mig del mar. I no ho dic perquè no me'n refiï, sinó una mica per constatar el greuge que representa en relació als que venen carn de porc o de vaca.

Pel poc que hi entenc -que és gens, de fet-, tal i com arriben i desembarquen les caixes de les barques, el peix se'n va a llotja, a mercat i a botiga. Segur que deuen tenir controls ni que sigui aleatoris i estadístics, però no crec que ningú em pugui dir on ha dinat, i a base de què, una sardina tres hores abans de quedar atrapada en una xarxa.

Ja està, només és això.

Dutxa inútil

En certa manera es pot considerar que acabo de començar vacances, amb la primera capbussada al Mediterrani -no de l'any, però sí d'avui, primer dia de vacances. I ja m'ha passat la primera tonteria. Al sortir de l'aigua m'he volgut dutxar i m'he trobat que, amb el vent que feia, la cortina d'aigua no anava de dalt a baix, sinó d'esquerra a dreta. I si anava a buscar l'aigua se'm desactivava el botó i em quedava sense dutxa. Suposo que he fet una mica de pena, però no era culpa meva.

De cara a propers estius, què tal si ara que ja sabem com va dessalinitzem el mar sencer, o com a mínim els primers cent metres de la línia de la costa? Així ja sortiríem dutxats de dins l'aigua, encara que fes vent.

Doncs jo defenso el "no" de CiU

Doncs a mi, la veritat, no em sembla gens malament aquesta oposició frontal de CiU al nou model de finançament que s'acaba de pactar. I penso que, més enllà del paper que tots plegats han de jugar, al tripartit li va la mar de bé que CiU quedi aparentment descol·locada i, alhora, a CiU li va encara mol millor presumir d'un llistó que vol mes alt, sabent el Govern del país ja ha lligat, com a mínim, posar-lo molt més amunt d'on era fins ara. (Que en el fons també els va bé). Si els papers haguessin estat invertits, amb CiU negociant i el tripartit a l'oposició, les posicions d'uns i altres harien estat calcades: el govern amb discurs de govern aferrant-se a l'avanç del model, i l'oposició dient que això no és res.

Què hauria representat el consens? En certa manera, una claudicació. Una manera de donar a entendre que fins aquí podíem arribar, que reprimim la nostra ambició nacional de portar l'Estatut fins allà on el propi Estatut permet i que, per tant, tots ens hem posat d'acord per acceptar això. Gràcies per l'esforç, per la gentilesa i pels calés. Ja ens està bé.

Vaig trobar especialment significativa la resposta de Joan Puigcercós l'endemà de fer-se públic l'acord. No va carregar contra CiU amb el discurs fàcil de dir que s'havia aconseguit més ara que en 23 anys de governs Pujol, sinó que va aplicar aquesta mateixa lògica que acabo de comentar: si en el futur CiU té l'opció de governar el país i treballa per aixecar el llistó del finançament, ERC li donarà suport encara que estigui a l'oposició. Quin llistó podria aixecar, si ara arriba a acceptar el que s'acaba d'imposar el tripartit?

Consti que no sóc de CiU, però trobo exagerada la consigna que s'ha marcat el tripartit de situar-lo al marge del consens, dels grans pactes nacionals i, per tant, de la centralitat del país. Penso, francament, que algú havia de fer el paper que ha fet CiU. Si l'arriba a fer ERC, ara potser no hi hauria govern. No crec que l'única condició que hi hagi posat hagi estat poder aparèixer, a última hora, com a salvador de l'acord i garant de les essències del catalanisme per aconseguir uns quants diners més.

Tants mesos de parlar-ne, de denunciar les mentides reiterades de Zapatero respecte als calendaris mentre anaven creixent els greuges cap a Catalunya, i al final el tripartit ha de defensar la legitimitat de l'acord amb anuncis als diaris. En el fons, CiU els fa por. El que havia de ser una batalla per la dignitat contra Espanya, ha acabat essent una altra vegada contra nosaltres mateixos.

No n'aprendrem mai.

Molèsties urbanes

Ja sé que no seré gaire original en el tema de l'apunt, però és que fa bastants dies que hi penso i encara no he arribat a entendre perquè el Tour de França tindrà dues etapes, la Girona-Barcelona i la Barcelona-Andorra, que no passaran precisament per França. És com si el ral·li Osona d'aquest cap de setmana hagués inclòs, per exemple, la pujada a Montserrat des de Monistrol.

També he llegit més d'una cosa aquests dies que m'ha fet adonar d'una greu paradoxa: la multa que es plantegen posar als assajos d'U2 per molestar els veïns -i que al capdavall no va costar ni un duro, més o menys, a Barcelona- i el fet que sigui precisament l'Ajuntament de Barcelona el que ara molesti els veïns programant una etapa del Tour pel mig de la ciutat. I a sobre, que això encara valgui 1 milió d'euros.

L'altre dia deien per la tele que si s'hagués de pagar en publicitat la projecció internacional que donarà el Tour a Barcelona, valdria 30 vegades més. Potser sí. Però l'altra cosa és si realment li convé, ara, a Barcelona, aquesta publicitat afegida. Quan jo em compri un cotxe serà perquè em fa falta, no perquè de sobte tingui l'oportunitat de comprar-ne un que em costarà 30 vegades menys d'un altre que em costaria 30 vegades més.

No?

U2, els decibels i l'Umberto Eco

Molt bona la primícia d'avui d'El Punt, que ha dit això de la multa als promotors del concert d'U2 per deixar-los assajar fora d'hores i amb els decibels molt per sobre del permès. En general, els decibels d'aquesta mena de concerts segur que ja estan molt per sobre dels límits fins i tot durant els concerts, però no és pas aquest el tema.

Curiosament, l'Avui, a la seva contraportada, dedicava un comentari -sense saber la notícia- sobre els veïns que han de suportar tot aquest temperi als voltants del Camp Nou. I a la secció de Diàleg, un article molt divertit de l'Umberto Eco (traduït, afortunadament) reivindicant el dret al silenci i a la cada vegada més inevitable convivència quotidiana amb el soroll. Donant per entès, i això és el divertit, que molta música que acabem sentint tant si volem com si no, també ho és.

El recomano.

Represa

Hola. Com es pot deduir de l'apunt que precedeix aquest, he estat celebrant fins ara la victòria del Barça. En realitat han passat moltes més coses, però quedem que em torna a motivar, ara que vénen vacances i ja he vist jubilar el primer company i amic de feina, reprendre el meu bloc. Més que res perquè detecto que algú se'l va mirant -m'ho diu el comptador- i el pobre ja fa dies que no hi troba cap novetat.

De coses per explicar en tinc unes quantes. Però la que em fa més gràcia és una que m'acabo de trobar aquesta mateixa tarda, sortint del Sucre després d'anar a la permanent del Consell Comarcal. Resulta que quan vas per obrir, la porta et demana que la tanquis i inicialment te'n donava les gràcies. Ara resulta que et pren simplement per homosexual, i que a sobre et ve amb exigències.

Em veuré obligat a presentar una moció si la cosa no s'esmena.