19.7.09

Doncs jo defenso el "no" de CiU

Doncs a mi, la veritat, no em sembla gens malament aquesta oposició frontal de CiU al nou model de finançament que s'acaba de pactar. I penso que, més enllà del paper que tots plegats han de jugar, al tripartit li va la mar de bé que CiU quedi aparentment descol·locada i, alhora, a CiU li va encara mol millor presumir d'un llistó que vol mes alt, sabent el Govern del país ja ha lligat, com a mínim, posar-lo molt més amunt d'on era fins ara. (Que en el fons també els va bé). Si els papers haguessin estat invertits, amb CiU negociant i el tripartit a l'oposició, les posicions d'uns i altres harien estat calcades: el govern amb discurs de govern aferrant-se a l'avanç del model, i l'oposició dient que això no és res.
Què hauria representat el consens? En certa manera, una claudicació. Una manera de donar a entendre que fins aquí podíem arribar, que reprimim la nostra ambició nacional de portar l'Estatut fins allà on el propi Estatut permet i que, per tant, tots ens hem posat d'acord per acceptar això. Gràcies per l'esforç, per la gentilesa i pels calés. Ja ens està bé.
Vaig trobar especialment significativa la resposta de Joan Puigcercós l'endemà de fer-se públic l'acord. No va carregar contra CiU amb el discurs fàcil de dir que s'havia aconseguit més ara que en 23 anys de governs Pujol, sinó que va aplicar aquesta mateixa lògica que acabo de comentar: si en el futur CiU té l'opció de governar el país i treballa per aixecar el llistó del finançament, ERC li donarà suport encara que estigui a l'oposició. Quin llistó podria aixecar, si ara arriba a acceptar el que s'acaba d'imposar el tripartit?
Consti que no sóc de CiU, però trobo exagerada la consigna que s'ha marcat el tripartit de situar-lo al marge del consens, dels grans pactes nacionals i, per tant, de la centralitat del país. Penso, francament, que algú havia de fer el paper que ha fet CiU. Si l'arriba a fer ERC, ara potser no hi hauria govern. No crec que l'única condició que hi hagi posat hagi estat poder aparèixer, a última hora, com a salvador de l'acord i garant de les essències del catalanisme per aconseguir uns quants diners més.
Tants mesos de parlar-ne, de denunciar les mentides reiterades de Zapatero respecte als calendaris mentre anaven creixent els greuges cap a Catalunya, i al final el tripartit ha de defensar la legitimitat de l'acord amb anuncis als diaris. En el fons, CiU els fa por. El que havia de ser una batalla per la dignitat contra Espanya, ha acabat essent una altra vegada contra nosaltres mateixos.
No n'aprendrem mai.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada