Els que som de terra endins tenim molt assumit això dels controls veterinaris i de traçabilitat de tota mena de granges i bestiar que acaben formant part de la nostra dieta. En som tan conscients que, segurament, no fem gaire cas dels maldecaps habituals que suposa per a un pagès, o un ramader, haver de respondre davant de qualsevol inspecció de la manera com està portant els papers. I vol dir que mentre espera la inspecció, els papers els deu haver de portar bé.
L'altre dia -faig vacances- vam anar a comprar al mercat del peix de Palamós. Esplendorós com cada tarda, però segurament una mica menys concorregut que altres tants mesos de juliol. Vam agafar un parell de quilos de musclos petits -9 euros, em sembla- i ens en vam anar cap a casa. Ja no en queda ni un.
Abans de marxar, però, a mi em va venir la reflexió que tot el peix que es pesca i es ven a la llotja -que és boníssim i té un aspecte la mar de saludable, encara que estigui mort- no crec que disposi de cap seguiment gaire concret ni de cap control veterinari que certifiqui que aquella sípia, o aquella gamba, o aquella orada ha tingut un estricte control almentari i no s'ha empassat, per exemple, cap mena de residu ni de seqüela procedent de cap mena d'abocament incontrolat d'algun energumen al mig del mar. I no ho dic perquè no me'n refiï, sinó una mica per constatar el greuge que representa en relació als que venen carn de porc o de vaca.
Pel poc que hi entenc -que és gens, de fet-, tal i com arriben i desembarquen les caixes de les barques, el peix se'n va a llotja, a mercat i a botiga. Segur que deuen tenir controls ni que sigui aleatoris i estadístics, però no crec que ningú em pugui dir on ha dinat, i a base de què, una sardina tres hores abans de quedar atrapada en una xarxa.
Ja està, només és això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada