21.2.14

Menys lliçons, comissari


[Article publicat a EL 9 NOU el 21.02.14]

Si tot va segons el previst, el 25 de maig Europa entrarà en una crisi institucional sense precedents en el que portem de segle i una mica més. Arran de les eleccions que hi haurà aquell dia, el president de la Comissió Europea, el portuguès José Manuel Durão Barroso, aquell que dóna lliçons i pontifica sobre el futur que espera a les nacions que desafien l’immobilisme buròcrata i gris que governa la Unió Europea, es veurà abocat a no ser ni representar gaire res.

I el socialista i exllibreter alemany Martin Schulz, que com a mínim ha llegit Cabré i coneix el que té de fons el procés sobiranista de Catalunya, pot ser el seu relleu.

Per què? Perquè totes les enquestes apunten que els Socialistes i Demòcrates Europeus (S&D) superaran com a principal grup del Parlament d’Estrasburg el Partit Popular Europeu. D’allà en surt, en coherència, la composició de la futura Comissió Europea. Que d’entrada no vol dir res, perquè dins dels socialistes europeus també hi ha, per exemple, el PSOE, que ja sabem què pensa del procés de Catalunya i de si el 9 de novembre se l’ha de deixar votar o no.

La crisi serà, sobretot, per una altra banda: creixerà la fragmentació del Parlament Europeu i els anomenats euroescèptics, aquells que van a Europa bàsicament per qüestionar-la enfront de la sobirania que reclamen per als estats, poden acostar-se fins al 30% de la futura cambra, extrema dreta inclosa. És molt, això.

A partir del 26 de maig Europa serà, per tant, una mica més dèbil. I no crec que estigui en condicions d’imposar massa condicions ni a Escòcia ni a Catalunya si, com a nacions que han estat part d’estats membres de la Unió Europea i que defensen el seu europeisme, reclamen lliurament el dret a continuar-ne essent una part activa. La candidatura unitària del front sobiranista hauria tingut, crec, un impacte molt relatiu. En tindria més que Europa, per xuleria, amenacés de desprendre’s d’aquells que, essent-ne part, volen justament assegurar-la.

175


14.2.14

Exclusives, o no


[Article publicat a EL 9 NOU el 14.02.14]

Anys enrere, sobretot a l’àrea de Barcelona, hi havia fotògrafs free lance que tenien d’amagat un escàner a casa per interceptar freqüències de policia, bombers i ambulàncies. S’assabentaven a l’instant de qualsevol emergència i sortien corrent amb la moto per ser els primers a arribar-hi, per aconseguir les millors imatges. Després anaven a les redaccions dels principals diaris a vendre-les. En vaig conèixer un que ho feia, i que em va explicar com anava.

Eren temps que la portada de La Vanguardia o la d’El Periódico, que ja podreu entendre per què cito, només la podies veure si la pagaves. Al quiosc. I una foto exclusiva era, efectivament, exclusiva. El preu pagat per una bona imatge s’amortitzava amb l’impacte que generava per ella mateixa i el valor afegit que no la tenia ningú més.

Ara ja no va així. No sé què haurà pagat El Mundo pel vídeo del judici de la infanta, però si en altres temps s’ho hauria pogut fer valer, ara li toca pair que la immensa majoria de gent hi haurà tingut accés sense pagar-ne ni cinc i per canals absolutament aliens. O sigui que l’impacte per al diari es dilueix i el valor afegit desapareix, perquè molts altres mitjans se l’han fet seu a cap cost; tan sols dient que era d’El Mundo. I el que és pitjor: no pas per cap reconeixement al mitjà, sinó sobretot com a coartada perquè, en cas d’haver de respondre d’un document aconseguit de manera il·lícita, puguin dir “és d’ells”.

Com va passar amb la patètica gravació de Sánchez-Camacho, de Método 3. La tenia tothom i no la publicava ningú, fins que s’hi va llançar El Triangle. I llavors més d’un mitjà va dir: “El Triangle ha publicat això”. I publicava la seva, de cinta.  

Ara ja hi som tots, en aquest joc. Què passaria si, a partir de dilluns que ve, qualsevol imatge que circulés per la xarxa estigués realment subjecta als drets d’autor i s’hagués de pagar un simbòlic cèntim d’euro per cada foto que fem servir, sense ser nostra, a Facebook o a Twitter? Pagaríem, o plegaríem...? 



7.2.14

La rampa que enrampa


[Article publicat a EL 9 NOU el 07.02.14]

En el moment de tancar aquesta edició, com se sol dir, encara no se sabia si aquest dissabte la infanta Cristina entrarà a declarar al jutjat de Palma a peu o en cotxe, per la rampa aquella. Jo, dijous, ho vaig voler fer amb el ninot del Google Street View, però no em van deixar passar de la porta del carrer. Tot i que era oberta. Des de la vorera vaig veure que a baix hi tenien un Land Rover blanc i un cotxe patrulla, que suposo que trauran, que fa lleig.

També trauran de més amunt, segur, una altra cosa, que és el logotip d’una cervesa que allà on va, triomfa. El tenen estampat al tendal d’Es Suprem, el bar més famós de Palma d’ençà que Urdangarin i companyia van començar a desfilar per la passarel·la camí de l’entrada (de cap de setmana) dels jutjats. Algú va fer adonar a la mestressa que podia treure suc de la situació, i per això va demanar a la marca en qüestió que, com a mínim, i a canvi de la propaganda, els en regalés alguna caixa.

Però s’hi va negar. O sigui que, com a venjança, han anunciat que aquest cap de setmana el logotip estarà tapat. O vés a saber si n’hi hauran posat algun de la competència o si semblarà el plafó de fons carregat d’anuncis de les rodes de premsa del futbol, que quan no t’interessen et pots dedicar a buscar la marca que més paga, que és la que més surt.

A peu, o en cotxe, doncs? Si jo arribo a ser el jutge, hauria tirat pel dret amb una solució salomònica: que baixi a peu –la justícia és igual per tothom, almenys a l’hora d’anar-hi– però tapant la rampa amb una carpa –no fos cas que poséssim la infanta a l’abast d’algun justicier eixelebrat–.

I ja que hi som, la carpa plena de logotips i d’anunciants. Fins i tot un de ben gros a dalt, per la part de fora, pensant en balcons i helicòpters. I fins i tot llogaria l’espai aeri a alguna empresa de drones per sobrevolar l’escena i situar al món el carrer Parellades.

I així, entre tot plegat, potser faríem algun cèntim per recuperar-nos una mica de l’estafa d’aquesta colla de vividors.


Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat