Menys lliçons, comissari

[Article publicat a EL 9 NOU el 21.02.14]

Si tot va segons el previst, el 25 de maig Europa entrarà en una crisi institucional sense precedents en el que portem de segle i una mica més. Arran de les eleccions que hi haurà aquell dia, el president de la Comissió Europea, el portuguès José Manuel Durão Barroso, aquell que dóna lliçons i pontifica sobre el futur que espera a les nacions que desafien l’immobilisme buròcrata i gris que governa la Unió Europea, es veurà abocat a no ser ni representar gaire res.

I el socialista i exllibreter alemany Martin Schulz, que com a mínim ha llegit Cabré i coneix el que té de fons el procés sobiranista de Catalunya, pot ser el seu relleu.

Per què? Perquè totes les enquestes apunten que els Socialistes i Demòcrates Europeus (S&D) superaran com a principal grup del Parlament d’Estrasburg el Partit Popular Europeu. D’allà en surt, en coherència, la composició de la futura Comissió Europea. Que d’entrada no vol dir res, perquè dins dels socialistes europeus també hi ha, per exemple, el PSOE, que ja sabem què pensa del procés de Catalunya i de si el 9 de novembre se l’ha de deixar votar o no.

La crisi serà, sobretot, per una altra banda: creixerà la fragmentació del Parlament Europeu i els anomenats euroescèptics, aquells que van a Europa bàsicament per qüestionar-la enfront de la sobirania que reclamen per als estats, poden acostar-se fins al 30% de la futura cambra, extrema dreta inclosa. És molt, això.

A partir del 26 de maig Europa serà, per tant, una mica més dèbil. I no crec que estigui en condicions d’imposar massa condicions ni a Escòcia ni a Catalunya si, com a nacions que han estat part d’estats membres de la Unió Europea i que defensen el seu europeisme, reclamen lliurament el dret a continuar-ne essent una part activa. La candidatura unitària del front sobiranista hauria tingut, crec, un impacte molt relatiu. En tindria més que Europa, per xuleria, amenacés de desprendre’s d’aquells que, essent-ne part, volen justament assegurar-la.

175