29.12.12

El discurs del rei (II)




[Article publicat a EL 9 NOU el 28.12.12]

Si fos el rei d’Espanya, ara mateix estaria desfet. No només pel fracàs del dinar familiar de Nadal, que va haver de repartir en dos menjadors separats per evitar que l’Iñaki coincidís amb els prínceps hereus –diu que no es fan, i a més el rei amb crosses sempre és una amenaça–, sinó perquè el discurs televisat sense cadira va ser el menys vist dels últims 15 anys tot i emetre’s per 25 cadenes de televisió. Fins i tot per Euskal Telebista, que com que encara tenen la direcció per renovar i hi manen els socialistes van decidir passar-lo per la seva primera cadena. Com aquí TVC, de fet.

Però si fos el rei d’Espanya ara mateix tindria, sobretot, un atac de gelosia bastant impressionant contra el rei Albert II de Bèlgica, que inspirant-se en el que va dir el nostre rei sobre quimeres separatistes ha muntat un bon sidral al seu país i ha estat notícia a tots els diaris, fins i tot estrangers. El motiu? Acusar subtilment els independentistes flamencs de populisme i, de passada, advertir el país dels efectes que aquest tipus de discurs va tenir durant els anys trenta del segle passat:  bàsicament, la gènesi de la II Guerra Mundial.

No ho va dir, però ho va donar a entendre. I, òbviament, l’independentisme flamenc ha sortit en tromba contra aquesta tesi i els partits francòfons l’han aplaudit com una crida a la moderació i a la convivència harmònica en temps de crisi. La seva coartada: Albert II no citava expressament cap partit, de manera que tots s’hi podien sentir al·ludits. Un esquema clavat, doncs, al que ens va dispensar el nostre Joan Carles el 18 de setembre passat, set dies després de la macromanifestació de la Diada: “Només superarem les dificultats caminant junts i remant alhora”.

Però llavors arriba Nadal i a l’Iñaki el fan sopar a la sala del costat perquè és un proscrit encaixat per protocol, el príncep arriba amb ganes de marxar de pressa i la reina es queda sola volent jugar a l’amic invisible, no fos cas que darrere la conya haguessin acabat tots enverinats entre ells. Són els reis.


P.D. Per si us interessa, aquí us deixo El discurs del rei (I), la contra de l'any passat per aquestes dates. 



21.12.12

La prima de Nadal



[Article publicat a EL 9 NOU el 21.12.12]

Ja té gràcia que entre el cúmul de ximpleries que ens van fer escoltar des d’Espanya durant tot el procés electoral del 25-N –que tornaran a partir d’ara, anem-ho assumint– no se’n toqués una que hauria ferit com poques, segurament, els nostres anhels de llibertat alhora que hagués explotat un dels estereotips més clàssics que ens defineix com a catalans: els calés. Només calia dir que si Catalunya se separava d’Espanya, a més de les pensions desapareixerien les opcions que ens toqués la loteria de Nadal. Una possibilitat que en condicions normals ja era només d’una entre 100.000, i que amb la secessió quedaria anul·lada definitivament.

També és veritat, però, que amb Catalunya separada d’Espanya també desapareixeria la contribució que fem els catalans a pagar la grossa, que no està gens malament. Diu que ve a ser el 15% del total. O sigui, 527 milions dels 3.600 que es calcula que aquest any s’hauran venut a tot l’Estat. Som els que més en gastem només per darrere de Madrid, que aquesta vegada arribarà a 555, i molt per davant de Melilla –el més tirant a l’estranger que ara mateix deuen tenir a Espanya–, que no arriba a destinar-hi un milió d’euros.

Per això, i de veritat que ho sento molt, aquest any aniria bé que no ens en toquessin ni cinc, aquí, de la loteria. Si no és  que fos pel 60509, que vaig encarregar ja fa dies per una simple qüestió d’egoisme. Si no toqués res, ens podríem lamentar durant molt temps d’haver regalat 527 milions més a Espanya i potser veuríem més opcions, una altra vegada, d’invertir-los tots aquí i poder ser menys a repartir. Si toca, en canvi, a bona part d’Espanya li farà ràbia igualment i a sobre ens dirà que si no fos per la seva loteria no en tindríem ni per pipes. I que si mai Catalunya tingués el seu propi sorteig de Nadal, passaria que la grossa ens sortiria bastant prima, vet-ho aquí.

O sigui que, de tot cor, desitjo molt mala sort a tothom per al sorteig. Però molta salut, pau i amor; que això sí que importa.  



15.12.12

L'ocellet del papa



[Article publicat a EL 9 NOU el 14.12.12]

Dimecres es va produir la primera piulada papal. Benet XVI ha obert compte propi –és un dir– a Twitter i n’ha fet versions en anglès, espanyol, alemany, francès, italià, portuguès, polonès i àrab. Tothom s’ha fixat molt en el primer tuit, que bàsicament era per saludar. N’ha fet set, de moment, que d’entrada no han aportat massa res. Jo he anat més enllà i presento un estudi sociològic d’urgència sobre les empaties que genera el papa, a jutjar pel nombre de seguidors i de repiulades per comunitats lingüístiques.

Conclusió primera: El papa és alemany, però ningú no ho diria. Semblaria que per afinitat patriòtica hauria de tenir molts seguidors germànics, però no és el cas. Aquest dijous al vespre ho vaig mirar i en tenia 33.112. Una mica lluny dels 1.072.015 que n’estan pendents en anglès, per exemple.

Conclusió segona: L’evangelització del món àrab és el gran repte de @pontifex. I difícil, diria. De moment, en tot el planeta només n’hi ha 12.527 d’interessats en el que piuli.

Conclusió tercera: A Polònia, d’on era el papa d’abans, Benet XVI tampoc té massa predicament. Són 16.692 seguidors. Cabrien tots al camp de l’Espanyol i encara podrien convidar la Grada Jove sencera i la directiva d’abans per dissimular.

Conclusió quarta: La cúria episcopal espanyola deu estar radiant. Després de la versió en anglès és la que arrossega més seguidors. S’acosten als 400.000. I proporcionalment, és la que més es mobilitza. El setè tuit, per exemple, va aconseguir pràcticament les mateixes repiulades en anglès que en espanyol, tot i que els seguidors del segon grup són menys de la meitat.

Conclusió cinquena: En català, ni piu. Hi ha un compte apòcrif que porta 76 tuits més que el papa de veritat. De moment només té 143 seguidors. Que no sigui per l’impacte Wert, ja.

Aportació final: Vaig enviar un tuit al papa recomanant-li que es mirés 13 TV, que la porten els seus a Madrid. Si aquesta és la nova evangelització, que Déu els agafi confessats a tots.



8.12.12

L'estatut de Sau



[Article publicat a EL 9 NOU el 07.12.12]

Arrossego un trauma des de fa un parell de dies. D’acord que no és l’únic, perquè això de l’esborrany del ministre Wert ja ens ha rebregat bastant per terra tot i que espero que només sigui per agafar impuls, com una molla. Però a mi se m’hi ha acumulat una mala experiència afegida.

Dimecres vaig trucar al Parador de Turisme de Sau per una cosa que no ve al cas. Per qui no ho sàpiga, és en terme municipal de les Masies de Roda, a Osona, amb vistes extraordinàries al pantà i a pocs minuts del monestir de Sant Pere de Casserres, una joia del romànic català que és propietat del Consell Comarcal i on pots fer casaments, concerts d’estiu i visites guiades que són una delícia. T’hi empeltes de cultura, de país, d’història, de sensibilitat i de paisatge.

Hi tens unes postes de sol magnífiques, i una simple aclucada d’ulls et transporta imaginàriament als temps de l’abat Acfred, als volts de l’any 1000, i a la llegenda que diu que el monestir s’havia d’aixecar sota l’advocació de sant Pere allà on s’aturés una mula que transportava les restes d’un fill dels vescomtes d’Osona que als tres dies de néixer va parlar just per avisar-los que no arribaria als 30 dies de vida (sigui dit de passada que la mula es devia aturar no pas per caprici sinó per precipici, perquè un pas més i s’hauria fotut daltabaix del cingle com el cavall de Pa negre).

I què dir precisament del Parador, símbol de la restauració de l’autogovern de Catalunya que va acollir la reunió de la vintena de parlamentaris que a finals de 1978 hi van redactar aquell Estatut d’autonomia que un milió de persones havien reclamat l’Onze de Setembre de 1977, que  Madrid va aprovar l’octubre de 1979 i que avui encara commemora un petit monòlit. L’Estatut de Sau, se’n va dir.

Això tenia entès fins dimecres. Des de llavors, però, que penso que l’Estatut de Sau deu ser el règim especial que confereix al Parador immunitat diplomàtica per poder-te dir, quan hi truques:

Es que si no me habla en castellano no entiendo nada, oiga.



1.12.12

La raó de l'absent


[Article publicat a EL 9 NOU el 30.11.12]

A la manifestació de la Diada no se’m va acudir demanar a la gent que hi havia qui votaria en cas de fer-se eleccions. Suposo que n’hauria trobat de CiU, d’ERC, de SI, de la CUP, d’ICV i fins i tot del PSC. Però aquell dia hi havia una unanimitat, per sobre de matisos en discurs social i política de retallades, en el sentit que Catalunya havia de fer un pas ferm en el camí cap a la independència davant l’atzucac a què ens havia portat el menyspreu d’Espanya. Qui llavors era president de la Generalitat, que ho tornarà a ser, va respondre al clam convocant-nos a les urnes.

Les eleccions no han sortit –per als seus interessos– com el president esperava, però permeten una lectura en positiu, que és el que interessa. En certa manera, fa la impressió que l’electorat transversalment sobiranista té tan interioritzat el procés que ha començat a dibuixar el Parlament que podria tenir una Catalunya independent: un centre-dreta que venint de la inèrcia de la centralitat política paga la factura d’unes retallades impopulars, i una nova esquerra que, globalment, creix i insinua una alternativa que amb el temps acabarà de quallar. El decalatge és que, a l’altra banda, PP, Ciutadans i en part el PSC han mobilitzat un vot essencialment plebiscitari i han aconseguit canalitzar el “no” a la independència, sense cap altre matís que l’emocional. Que aquest Parlament sigui el resultat d’un 70% de participació aporta un valor afegit importantíssim i intueix la fotografia del país davant del referèndum.

Si els partits pel dret a decidir haguessin jugat nítidament la carta del plebiscit com ho ha fet l’anomenat bloc unionista, el resultat potser hauria estat un altre. Ja abans del 25-N, i davant l’excepcionalitat del moment, el defenestrat candidat de SI, Alfons López Tena, defensava un govern de concentració nacional davant del repte de la independència. No el va seguir ningú. I llavors passa que l’electorat sobiranista acaba donant una resposta un punt convencional a una situació excepcional.   



Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat