[Article publicat a EL 9 NOU el 30.11.12]
A la manifestació de la Diada no se’m va acudir demanar a la gent que hi havia qui votaria en cas de fer-se eleccions. Suposo que n’hauria trobat de CiU, d’ERC, de SI, de la CUP, d’ICV i fins i tot del PSC. Però aquell dia hi havia una unanimitat, per sobre de matisos en discurs social i política de retallades, en el sentit que Catalunya havia de fer un pas ferm en el camí cap a la independència davant l’atzucac a què ens havia portat el menyspreu d’Espanya. Qui llavors era president de la Generalitat, que ho tornarà a ser, va respondre al clam convocant-nos a les urnes.
A la manifestació de la Diada no se’m va acudir demanar a la gent que hi havia qui votaria en cas de fer-se eleccions. Suposo que n’hauria trobat de CiU, d’ERC, de SI, de la CUP, d’ICV i fins i tot del PSC. Però aquell dia hi havia una unanimitat, per sobre de matisos en discurs social i política de retallades, en el sentit que Catalunya havia de fer un pas ferm en el camí cap a la independència davant l’atzucac a què ens havia portat el menyspreu d’Espanya. Qui llavors era president de la Generalitat, que ho tornarà a ser, va respondre al clam convocant-nos a les urnes.
Les eleccions no han sortit –per als seus interessos– com el president esperava, però permeten una lectura en positiu, que és el que interessa. En certa manera, fa la impressió que l’electorat transversalment sobiranista té tan interioritzat el procés que ha començat a dibuixar el Parlament que podria tenir una Catalunya independent: un centre-dreta que venint de la inèrcia de la centralitat política paga la factura d’unes retallades impopulars, i una nova esquerra que, globalment, creix i insinua una alternativa que amb el temps acabarà de quallar. El decalatge és que, a l’altra banda, PP, Ciutadans i en part el PSC han mobilitzat un vot essencialment plebiscitari i han aconseguit canalitzar el “no” a la independència, sense cap altre matís que l’emocional. Que aquest Parlament sigui el resultat d’un 70% de participació aporta un valor afegit importantíssim i intueix la fotografia del país davant del referèndum.
Si els partits pel dret a decidir haguessin jugat nítidament la carta del plebiscit com ho ha fet l’anomenat bloc unionista, el resultat potser hauria estat un altre. Ja abans del 25-N, i davant l’excepcionalitat del moment, el defenestrat candidat de SI, Alfons López Tena, defensava un govern de concentració nacional davant del repte de la independència. No el va seguir ningú. I llavors passa que l’electorat sobiranista acaba donant una resposta un punt convencional a una situació excepcional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada