19.9.09

30 anys de Palmarola

Aquest 19 de setembre estàvem convocats els regidors i regidores que alguna cosa tenim a veure amb els primers 30 anys d'ajuntaments democràtics després de la dictatura de Franco. Ha estat un acte institucional, protocolari, ben organitzat i amenitzat musicalment per en Jordi Domènech i en Dani Espasa, que ha estat molt bé. El que passa és que si fos periodista i m'encarreguessin el parell d'idees centrals de tot plegat em quedaria amb aquestes:
  • S'homenatjava a les dues primeres alcaldesses d'Osona, i cap de les dues hi ha pogut ser a recollir el detall. Ho han fet els alcaldes actuals
  • També s'homenatjava en Josep Palmarola com l'alcalde que es manté al càrrec des de les eleccions de 1979, a Seva. I quan el president comarcal ja donava per acomiadat el formulisme per presentar el concert, en Palmarola ha agafat el micro per dir que només espera que, d'aquí a 30 anys més, a Casserres es faci una altra trobada per celebrar els 60 anys d'ajuntaments democràtics, i els 25 d'independència. No dels ajuntaments, sinó de Catalunya.
  • I llavors hem cantat els Segadors -bastant bé, per cert- i al final ha tornat a sortir en Palmarola per cridar tot sol "Visca Catalunya lliure!"

Doncs, això. Visca.

16.9.09

La primera lliçó del dia

Tots els personatges d'aquesta escena són anònims, però com que donen un punt d'humanitat a la vida de cada dia, massa sovint carregada de renecs, l'explico. De fet no té gaire res d'espectacular, però ahir em va semblar tan bé que m'hi hauria quedat a aplaudir.
Simplement, quan al matí arribava a la feina vaig veure un cotxe maniobrant -amb algú a dins, evidentment- per poder aparcar en un forat relativament petit. Em sembla que era una C15. No se n'acabava de sortir, però és comprensible perquè, entre altres coses, duia la L de conductor novell al darrere. Hi insistia, però no entrava gens bé. En un d'aquells lapsus que hi ha prou marge per esquivar-lo, vaig avançar-lo i vaig anar a aparcar. Em va costar trobar lloc, de manera que vaig fer un parell de voltes al recorregut habitual i, entre tot plegat, no van passar menys de tres o quatre minuts.
Quan vaig tornar al lloc de la C15, vaig veure de lluny que encara estava intentant aparcar-la, amb una cua de sis o set cotxes al darrere. Però quan m'hi vaig acostar vaig veure que qui l'aparcava no era el conductor d'abans, sinó el del primer cotxe de la cua, amb l'acompanyant que duia, també dreta al carrer, per orientar-lo una mica mentre somreia a qui estava provocant aquell petit embús.
No va haver-hi ni una sola bocina, tot i que era hora d'anar treballar, d'arribar tard i de patir per l'horari només començar el dia.
Doncs això, un aplaudiment a tothom.

14.9.09

Indestructibles


Tota curiosa, la reacció de l'Estat, amb això de la consulta popular d'Arenys de Munt. Primer se'l va intentar combatre amb esverament des de la legalitat i tribunals pel mig. Com que no se n'han sortit i la consulta va ser un èxit, ara l'argument és que tampoc n'hi havia per tant, perquè com que la consulta no la va convocar l'Ajuntament no té la més mínima vinculació. Gran descobriment. A Arenys ho saben des del moment que van convocar la consulta, que no va pas ser la setmana passada, precisament.
La vicepresidenta De la Vega ha dit avui que la consulta, efectivament, no té cap valor. Ah, no? Doncs en algun en deu tenir, si van haver de mobilitzar l'Advocacia de l'Estat per evitar que una cosa que no té cap valor es tirés endavant.
Canvio de tema per tornar al dia a dia, ara que també es demana tant per part de qui es pensa que tenim una part del país que només està per entabanar la gent amb utopies:
Quedo francament parat de la foto que vaig poder fer aquest diumenge, d'un rètol de trànsit que indica l'entrada de Vic des de la rotonda de can Pamplona. Més que res perquè tant que ens queixem de les bretolades en papereres, contenidors, cabines i parets, on tothom hi escriu de tot, estripa cartells i trenca el que pot, resulta que en aquest senyal hi ha un paperet que indica una trobada de minis que s'hi va enganxar el març passat. És a dir, fa exactament mig any. I si es comença a florir és pel procés d'autodestrucció del paperet en qüestió. Pel que tinc controlat, ha durat fins i tot més que molts dels que es pengen per orientar els convidats d'un casament, que en alguns casos han arribat a superar el casament, el viatge, la tornada, la primera bronca i el divorci.
Només pel que ha resistit, jo casi que hi dedicaria ni que fos un minimonument.

11.9.09

Hotel Gallery ****

Acabo de veure per la tele la Noa, cantant a l'acte institucional de la Diada. Suposo que molta gent se l'ha mirat pendent de quina cara hi posava, de si hi havia gaires crits, de si en Joan Saura l'aplaudia o no -per mala sort seva ha estat el primer d'asseure's de la tarima presidencial després dels aplaudiments, just quan estava en el pla de la televisió- i de com es muntava, sense cap necessitat de fer-ho -ni segurament d'haver-ho plantejat prèviament-, un acte de desgreuge per part de la resta de públic.
Doncs jo ho sento molt, però el que més m'ha cridat l'atenció en un acte tan formal, tan institucional, tan protocolari, tan dirigit i tan controlat com aquest és que la Noa s'estava mirant les lletres en uns papers de l'Hotel Gallery, de quatre estrelles. Potser se les hi ha apuntat aquest matí tot esmorzant, o ahir havent sopat, agafant-los de la tauleta de nit de l'habitació.
Jo hi he tocat en tres o quatre casaments, allà. I recordo que, almenys quan jo hi anava -que ja fa anys, d'això- sempre ens hi trobàvem dinant en Pere Gimferrer. Amb barret i bufanda, evidentment.
Ja veiueu que tothom es mira les coses a la seva manera.
Apa, bona Diada!

2.9.09

Arenys de Munt


No deixa de ser preocupantment esperpèntic que un Estat que ens toreja anant i tornant amb el calendari (i els termes) del nou finançament i es permetrà retallar un Estatut aprovat pel Parlament, pel Congrés i per referèndum, senti malgrat tot veritable terror davant la possibilitat que, en un petit municipi del Maresme, una plataforma cívica cometi la gosadia de convocar una consulta popular -qui n'ha dit mai referèndum?- per demanar a la gent què els semblaria que Catalunya puguin arribar a ser un Estat lliure dins de la Unió Europea.

M'assabento, abans d'escriure aquest apunt, que el Departament d'Interior de la Generalitat ha decidit finalment prohibir la manifestació de la Falange a Arenys de Munt el mateix dia de la consulta, el 13 de setembre. Hauran d'anar-hi una setmana després. Posats a acumular despropòsits, no vindrà pas d'un. La publicitat i el protagonisme que s'ha donat a aquesta gent darrere de tot aquest sidral no la podrien pas pagar amb quotes de militants durant 50 anys. I ja és el colmo que, a sobre, sembli que és precisament la Falange la que fa ús de la legalitat per convocar una manifestació el dia que en un municipi, de manera ben cívica, es plantejava una cosa absolutament il·legal: convocar la gent del poble a contestar una pregunta ficant un sobre en una urna. A Sant Pere, d'aquesta manera tan exacrable, hem decidit el color de la façana de l'equipament de la gent gran, el nom del gegantó, el dels carrers del Polvorí i els de la zona industrial. I de moment no ens ho ha impugnat ningú.

Que l'Advocacia de l'Estat s'hagi hagut de mobilitzar contra tota aquesta misèria ja indica quina mena d'Estat tenim, o més aviat en quina mena d'Estat estem ficats cada vegada més per força. Només això ja hauria de ser motiu per començar a pintar pancartes per a la famosa manifestació no per defensar cap Estatut, sinó per dir clarament ja que comencem a estar farts de tot plegat.

Un miler llarg de càrrecs electes d'arreu dels Països Catalans formem part de la plataforma Decidim.cat, que aquesta sí que clarament treballa en l'horitzó de la convocatòria d'un referèndum per l'autodeterminació convocada directament des dels municipis, i per acord de ple.

Espero que l'exemple d'Arenys de Munt, amb tota la pressió que haurà d'aguantar tots aquests dies, esperoni molts altres ajuntaments a començar a treballar en el mateix sentit i en la defensa d'un dret democràtic i irrenunciable com a poble, que és el de poder decidir lliurement com volem encarrilar el nostre futur.

Gairebé que demanaria al Tribunal Constitucional que ens destrossi l'Estatut en la sentència. Ens aniria bé, potser, per agitar una mica una consciència nacional adormida, que difícilment es despertarà si no és amb un ensurt de mort. I més val que ens despertem abans no ens acabin matant a base de somnífers.

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat