28.4.09

Carretero


Em vaig trobar amb l'article de Joan Carretero per casualiat, sense voler. Estic subscrit a l'Avui els caps de setmana i va ser notícia de portada d'un dissabte. Em vaig llegir l'article que hi signava, i la meva primera reacció va ser pensar que el mateix Joan Puigcercós o Josep Lluís Carod-Rovira haurien escrit el mateix sis o set anys enrere. Tants com fa, per entendre'ns, que no eren al govern de la Generalitat. Que Espanya era una estructura caduca, que se sosté de les rendes (principalment) de Catalunya i que a sobre alimenta i conrea l'odi contra tot allò que representa la identitat catalana està en el decàleg de qualsevol independentista.

Per això, en tot allò que puc estar d'acord amb Carretero hi sóc igualment escèptic tant en la seva viabilitat com en el seu sentit. És impossible que un Parlament de Catalunya aprovi unilateralment la declaració d'independència, perquè en la mesura que el Parlament és expressió de la ciutadania de Catalunya, estic convençut que la majoria de la població de Catalunya no refrendaria la independència. Vaig escriure exactament el mateix sobre Euskadi i el Pla Ibarretxe: si un govern espanyol volia desautoritzar per sempre aquest pla hauria hagut de tenir la valentia d'autoritzar el referèndum. El meu pronòstic (i n'hi havia i n'hi continua havent enquestes), és que el perdria. Molt més, per tant, a Catalunya, amb molta més població i amb molta més població immigrada i connectada emocionalment amb Espanya.

Tinc un germà convergent (de l'ala sobiranista, afortunadament) que ens explicava precisament això. Convergència no estarà mai per un referèndum per la independència perquè és perfectament conscient que una bona part del seu electorat (la suficient per tenir-la en compte, si més no) no entendria aquest pas i se n'allunyaria. Per altra banda, davant d'una consulta com podria ser la independència de Catalunya, els partidaris del "sí" haurien de defensar-la des d'arguments racionals, pràctics i estrictament polítics per arrossegar-hi els que no convencerien des de raons només emocionals, mentre que els partidaris del "no" en tindrien prou només amb aquestes per frustrar les expectatives d'un vot favorable a la independència.

No sé, doncs, fins a on i fins a qui pot arribar el missatge de Carretero. De moment, el que més em sorprèn és que faci 10 dies que no es deixa de parlar d'ell sense que, de fet, ell no hagi dit absolutament res.

23.4.09

Veces

Foto: osona.com

Ahir encara en parlàvem. A mi, de tota la festa de Convergència de l'altre dia a Vic, el que més em va agradar va ser que, l'endemà, tots els diaris en català, les ràdios i les televisions van citar un tall de veu de l'expresident Pujol que parlava de les "veces". Admeto que és una paraula que no em sonava, que escrita fins i tot em va fer mal efecte -se me'n va a pronunciar-la de seguida en castellà-, però que en canvi és la mar de catalana. I només per això, per haver après una paraula nova, més aviat insòlita i gairebé pròpia de país endins, em va agradar.

Ho vinculo a la iniciativa que avui, diada de Sant Jordi, faran a l'escola de Sant Pere. Els nens i nenes recuperen paraules antigues típiques del poble -n'enumera unes quantes, de paraules i expressions, el filòleg Jordi Dorca en el seu llibre sobre el parlar de la Vall del Ges-, que estan entrant en desús i de les quals faran una mena d'apadrinament: el compromís de fer-les servir en aquelles converses on es pugui. També va lligat, tot plegat, a la celebració dels 75 anys de l'escola.

O sigui que mentre del català ja no ens quedin més que les veces, aplaudeixo la iniciativa i intentaré, si puc, que tots els apunts que escrigui a partir d'ara en aquest bloc incorporin una paraula que, per mi, sigui nova.

Bona Diada!

14.4.09

Planxa titànica


Avui, que som 14 d'abril, fa anys de l'enfonsament del Titànic (i de la proclamació de la República Catalana del president Companys, que va acabar igual de malament). La meva manera de recordar-lo és un comentari que va fer a la cèlebre pel·lícula de James Cameron em sembla que en Jaume Ayats, musicòleg i persona culturalment inquieta, que es va fixar en un detall bastant impressionant:

En una de les escenes que recrea el luxe del vaixell i del material que transportava s'hi veu la reproducció d'un quadre de Picaso. Només té el problema que, en el moment de l'enfonsament, Picaso encara l'havia de pintar.


També és curiós que no hi hagi cap televisió que avui no dediqui cap pel·lícula a commemorar l'esdeveniment. Després del Ben-Hur de cada Setmana Santa, l'enfonsament del Titànic semblaria que ha de ser un plat tradicional de cada any el dia que toca. Preparem-nos pel centenari de 2012, si més no.

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat