[Article publicat a EL 9 NOU el 08.07.11]
La meva vinculació amb les curses de toros no va més enllà del cartell de botigueta de platja en què pots convertir en torero un amic teu a qui, de fet, li estàs dient que només l’aprecies fins a cert punt. Encara en corren, però diria que menys. Potser per efecte col·lateral de la supressió de les curses aprovada ara fa un any. De fet, si aviat ja no se’n faran seria absurd continuar imprimint cartells per anunciar-les. Però també pensava que era absurd fer trens si no hi ha d’anar ningú, i bé que se n’han fet, fins ara.
La meva vinculació amb les curses de toros no va més enllà del cartell de botigueta de platja en què pots convertir en torero un amic teu a qui, de fet, li estàs dient que només l’aprecies fins a cert punt. Encara en corren, però diria que menys. Potser per efecte col·lateral de la supressió de les curses aprovada ara fa un any. De fet, si aviat ja no se’n faran seria absurd continuar imprimint cartells per anunciar-les. Però també pensava que era absurd fer trens si no hi ha d’anar ningú, i bé que se n’han fet, fins ara.
Aquesta setmana s’ha frustrat la idea del PP d’aconseguir una moratòria de tres anys a la supressió dels toros amb l’excusa que valdrà molts calés indemnitzar la gent que en viu, passant per alt que en realitat el que pretén la llei és deixar viu el toro.
S’agraeix l’esforç del PP de buscar idees per oxigenar les malmeses finances de la Generalitat. Però si aquesta era la manera de celebrar el primer aniversari des que el Parlament va aprovar la mesura –28 de juliol passat, per aplicar-se a partir de l’1 de gener de 2012-, també hauria pogut parar esment en un altre primer aniversari, el del 10-J, que s’escaurà aquest diumenge. No estaria malament, en homenatge a aquella gran mobilització contra la sentència de l’Estatut, plantejar alguna mena de moratòria en la contribució fiscal de Catalunya al govern d’Espanya ni que sigui a compte del que Espanya ha d’acabar pagant a Catalunya, que fins a final d’any encara donaria per unes quantes corrides.
Ho dic perquè aquell dia que semblava que canviàvem el món en vam sortir orgullosos, de la mani. Cofois que sempre més podríem dir allò del “jo hi era”, i que per primera vegada en molt temps havíem posat límit a la indignitat que estàvem disposats a suportar. Però és que al cap d’un any, i a la vista d’on som, el que m’amoïna és que si mai se m’acut dir que jo hi era em demanin “i què hi feies?”. Doncs mira, segurament allò tan poc taurí de mirar-se els toros des de la barrera. Que en català ho podríem traduir com mirar de no prendre mal i no fer-ne.
Per moratòries, les nostres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada