El cel ens cau al cap

[Article publicat a EL 9 NOU el 21.01.11]

Hi ha una obra mestra de Hitchcock que es diu The Birds, més coneguda com Los pájaros, tot i que en realitat va d’ocells. Em sap greu però he d’explicar el final, perquè si no costarà d’entendre l’article. Resulta que hi ha una invasió d’ocells en un poblet, ataquen a tothom i converteixen la vida en un infern. Tota la història és una successió d’angúnies que no porten enlloc, perquè al final els ocells se’n van i acaba la pel·lícula sense que surti cap expert a explicar per què ho han fet. La primera conseqüència és que els coloms et cauen fins i tot pitjor que abans de mirar-te-la.

Això ve a tomb perquè últimament han estat notícia diferents mortaldats d’ocells arreu del món, des dels Estats Units fins a Itàlia, passant per Suècia, on els han arribat a comptar de mil en mil. Un cop superada la primera reacció idiota –“deuen ser els mateixos”–, cada dia que passa m’angoixo més perquè, com a la pel·lícula de Hitchcock, no ha sortit ningú a aclarir el què. I es tanca l’expedient, com per dissimular. Diuen que si l’estrès, que si una calamarsada, que si un castell de focs, que si un mal àpat –va coincidir amb festes, de fet–. Normalment, les catàstrofes aèries no s’expliquen mai per una sola causa, de manera que m’inclinaria a pensar que va ser un cas de mala sort de travessar una calamarsada en ple castell de focs després d’haver hagut de sortir volant d’un sopar.

Anys enrere vam viure una experiència similar amb meteorits que apareixien com bolets i que no va quedar clar d’on venien, tret del cas d’un paio que va encarregar un cràter a un paleta per portar turistes a casa. A la resta no hi vam trobar explicació, i per dormir tranquils vam preferir pensar que la història ens avorria per no parlar-ne més.

Però fa la seva angúnia, no poder tancar temes. Dormiria més tranquil sabent què va passar a les 4.000 merles que van caure mortes –literalment– a Arkansas. I m’agradaria entrevistar el que les va comptar. Havia de quedar mort, també.