10.7.10

Jo hi era


Veig que l'última entrada que tinc al bloc és del 12 d'abril. Fa tres mesos. Però difícilment trobaria un motiu més adequat que el d'avui per tornar a fer una entrada al bloc. No sé si això dels blocs, o del blogger, durarà tants anys o més que la meva memòria, o la dels que em puguin llegir. Però si d'aquí a unes quantes desenes d'anys algú accedeix ni que sigui per error a aquest apunt sabrà que jo, com més d'un milió de persones, vaig ser a la manifestació contra la sentència de l'Estatut del 10 de juliol de 2010.

La primera conclusió és que aquest nostre país és tan petit que, els que ens el creiem, ens necessitem tots. Potser per això el bon rotllo que he trobat amb centenars de desconeguts amb qui he compartit estones diferents, i algunes trepitjades de xancletes -no és el més adequat per anar a una manifestació, desenganyem-nos-, que en qualsevol altre context m'haurien merescut un insult. Avui no: "Tranquil, no passa res!", com si fos el petit sacrifici que avui tocava assumir estoicament amb aquests inesperats companys de viatge.

No crec que hagi arribat a fer 200 metres lineals de manifestació des d'on, teòricament, havia de començar la marxa: l'obelisc de passeig de Gràcia amb Diagonal. Però m'és igual. He cantat, he cridat, m'he distret, he vist bastoners i castellers, he acabat veient gent que no m'esperava i he descobert que l'Albert Om, que obria el vídeo convocant a la manifestació, a quarts de vuit del vespre encara s'esperava anònimament a la mateixa cruïlla que era jo, pendent de començar a caminar. I també m'ha vingut en Carles Móra demanant calés per muntar un monument a Arenys de Munt.

Si tot el que avui s'ha vist i s'ha sentit al carrer es canalitza de manera adequada, aquest país ha de canviar radicalment a curt termini. Podem dir pestes dels polítics i dels partits, però en últim terme, per desgraciats que siguin, són els únics a qui hem delegat la legitimitat de representar els nostres anhels i de concretar-los a través d'una acció que la volem compromesa amb el país. Si tota la pressió que avui han rebut la senten de la mateixa manera quan els toqui decidir-se, no tindran altre remei que fer-ho.

He decidit que, des d'avui, proclamo el meu independentisme i que el meu espectre d'opcions polítiques passa a ser, estrictament, el d'aquells partits que de manera expressa i de manera explícita així ho proclamin. La dignitat del meu país, que és la meva mateixa, és massa important com perquè algú encara pretengui donar-me entendre que amb Espanya encara hi ha alguna cosa a fer. Massa temps que hem perdut creient-nos-ho!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada