Owen, Yannick i Dràcula

La foto no és meva. L'hauria pogut fer igual, però em vaig perdre mentre buscava la vista i vaig agafar por. De fet em venia un llop per darrere i ja era fosc. O sigui que tampoc s'hauria vist res a la foto

Trobo bastant fort el cas aquest del Sota terra de TV3. Resulta que reseguint la batalla de l'Ebre van descobrir una cova on van trobar, gravades a la paret, les inscripcions Owen i Yannick. Resulta que van decidir especular que eren dos brigadistes de la guerra civil, van començar a repassar noms i van localitzar un tal Owen que havia estat voluntari en aquella batalla. Van acabar localitzant un seu fill a Califòrnia, el van portar a la cova i se'ls va emocionar recordant el seu pare. Li van demanar qui podia ser Yannick, i va dir que no ho sabia.

Ara ha sortit l'amo de la cova, que a sobre ha presentat denúncia per entendre que van gravar sense permís en una propietat privada, i ha aclarit que Owen i Yannick són dos nebots seus, i que la cova no la va descobrir TV3, sinó que ja l'havien netejat ells.

Hauran de fer la prova del carboni-14 per determinar si els dos noms gravats a la paret són de l'any passat o de l'estiu del 1938. [Això ho dic jo, és broma, suposo que s'entén]. Però tot plegat fa pensar una mica. Ja seria casualitat, també.

Una mica com això del Dràcula, que he pogut conèixer aquest estiu anant de vacances per Romania. Resulta que hi ha un castell a Bran, prop de Brasov, que presumeix en les ombrel·les de la plaça de ser, "probablement, la ciutat més bonica del món" -els devia pagar la campanya la Carlsberg- , que tothom té identificat com el castell d'en Dràcula. I és una convenció perfectament assumida per absolutament tothom, tot i que en realitat en Dràcula no hi va ser mai ni hi va tenir mai res a veure. Però com que és medieval, com en Drácula, està restaurat i està una mica encimbellat, com a les pel·lícules, tothom ho dóna per bo i és dels pocs llocs del país on has de fer cua per entrar. No sé si havia congut mai un destí turístic més adulterat que aquest. Però no és cap retret a ningú. Simplement constato que quan ens fa il·lusió creure en alguna cosa som capaços de fer-ho la mar de convençuts, encara que en el fons sapiguem que és tot mentida. I què; no?