[Article publicat a EL 9 NOU el 22.11.13]
Hi ha poquíssimes pel·lícules que m’hagin tingut clavat al sofà més de dues hores seguides. Una va ser 13 días, que recrea la tensió entre els Estats Units i la Unió Soviètica arran de la crisi dels míssils de Cuba de 1962, que va portar el món al límit de la tercera guerra mundial. Em va impressionar, d’aquell relat, prendre consciència de fins a quin punt el destí sencer de la humanitat depèn, al capdavall, de la bona voluntat d’unes poquíssimes persones. I que si John Fitzgerald Kennedy no hagués estat president dels Estats Units aquells dies, ara el món seria molt diferent. O potser s’hauria acabat el 1962. Gairebé tan bèstia com això.
L’estament militar nord-americà era partidari d’envair Cuba i destruir els míssils que el llavors líder soviètic, Nikita Khrusxov, hi havia instal·lat per amenaçar els Estats Units. I mentre això passava, Kennedy –això explica la pel·lícula– demanava al seu secretari personal que si els avions espia eren metrallats pels soviètics quan sobrevolessin l’illa no ho reconeguessin als seus superiors, perquè seria el pretext perfecte per justificar l’atac.
I si realment és veritat que el pacte amb els russos de desmantellar la base de Cuba es va tancar entre Bob Kennedy i l’ambaixador soviètic la nit abans d’esclatar una guerra, Déu n’hi do. Els camps de batalla, ja ho sabem, van alimentant l’odi fins al límit mentre els principals actors de les crisis se citen en despatxos compartint, fins i tot, una copa de whisky.
I si realment és veritat que el pacte amb els russos de desmantellar la base de Cuba es va tancar entre Bob Kennedy i l’ambaixador soviètic la nit abans d’esclatar una guerra, Déu n’hi do. Els camps de batalla, ja ho sabem, van alimentant l’odi fins al límit mentre els principals actors de les crisis se citen en despatxos compartint, fins i tot, una copa de whisky.
Aquest divendres fa 50 anys de l’assassinat del president Kennedy a Dallas. Potser l’hem fet més mite del compte, no ho sé. Aquell 22 de novembre de 1963, a la nit, ja havia de ser a Austin, per on tenia escrit un discurs que aquesta setmana tancava, com a cita final, un extraordinari reportatge de National Geographic: “Aquest país s’està movent i no s’ha d’aturar. No pot parar. És moment per al valor i són temps per als desafiaments. No ho faran ni la conformitat ni la complaença”.
Trobo que, fa 50 anys, Kennedy ens va clavar el diagnòstic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada