Doncs no fem pregunta

[Article publicat a EL 9 NOU el 29.11.13]

Si és veritat que d’aquí a tres setmanes hi haurà pregunta per al referèndum tindrem un doble motiu per avergonyir-nos. Si és la que la immensa majoria de ciutadans que volem votar hem demanat des del primer moment que se’ns faci, ens preguntarem per què ha calgut tant temps de discussions, nervis, impaciència i desgast per arribar a una conclusió tan òbvia com la pregunta que s’ha de fer. Si, en canvi, pretén acontentar els que la volen tan ambigua que després de fer-la ens haguem de passar un parell d’anys més intentant aclarir què vol dir la resposta, ens preguntarem, definitivament, què n’hem de fer de la nostra classe política.

Em fa una mica de por que la solució final s’inspiri en la del referèndum de l’OTAN de 1986. La pregunta era (relativament) clara i la resposta de “sí” o “no”, amb la qual cosa s’ajustaria força a les premisses que, per exemple, fixava la setmana passada l’Assemblea Nacional Catalana respecte al format.

Ningú no parla, en canvi, del preàmbul que s’hi podria encabir, i que en el cas de l’OTAN fixava en tres ítems els compromisos de l’Estat respecte a una hipotètica integració a l’Aliança Atlàntica: 1. No s’entraria a l’estructura militar. 2. S’impediria la instal·lació d’armes nuclears en territori espanyol. 3. Hi hauria la reducció progressiva de tropes nord-americanes en territori estatal. Davant d’això, “considera convenient per a Espanya continuar pertanyent a l’Aliança Atlàntica en els termes acordats pel govern de la nació?”. 

Seria massa fàcil que la pregunta fos tan simple com “desitja que Catalunya sigui un estat independent?” sense cap advertència, ni que sigui per acontentar una tercera via que almenys deu voler deixar constància que no quedaria clara la incorporació automàtica a la UE ni el reconeixement internacional.

Doncs si no hi ha consens per la pregunta, no la fem. I siguem moderns, com al Facebook. Diguem simplement Catalunya nou estat independent i una casella per marcar M’agrada.