Visc amb el trauma permanent que qualsevol dia em detindran acusat de falsificar la meva pròpia firma. No n’he sabut mai, de firmar, i no me’n queden dues d’iguals. Perquè quan la faig intento recordar com havia fet l’última, em poso nerviós, em bloquejo i sempre m’acaba sortint un gargot que em delataria davant de qualsevol grafòleg com a subjecte indecís, frustrat i nerviós. (I esquerrà, perquè a sobre deixo rastre al paper i se’m taca el dit).
Quan feia BUP en un institut que ja no existeix anàvem a una llibreria que ja no hi és a encarregar el material. Com que abans eren temps millors, hi teníem obert un albarà on anàvem llistant i confirmant les compres que fèiem, des de llapis amb goma fins a bolis i llibres, i de tant en tant passàvem a pagar el deute acumulat. Tenia un amic que a l’hora de firmar ho passava fins i tot pitjor que jo, perquè després de fer volar el boli amunt i avall per damunt del paper, davant la impaciència de tothom, acabava estampant una miserable “X”. La dependenta s’enfadava perquè no se li creia la firma, però ell deia que no li sortia res més.
No sé si Jack Lew, secretari del Tresor dels Estats Units, tenia una firma gaire convencional quan era jove i quantes vegades l’ha hagut de canviar al llarg de la seva vida. Però aquesta setmana ho ha hagut de fer perquè el guixot d’aquí sobre era el que apareixia com a firma seva en els bitllets de dòlar americans des que se’l va nomenar, el febrer passat. I la gent se n’ha rigut molt. N’han dit de tot, des de cable de telèfon fins a palleta de refresc divertida de parc d’atraccions, però ningú no hi ha pogut identificar, ni remotament, cap de les set lletres del seu nom, que és que el que se suposa has de poder veure en una firma mínimament intel·ligible.
A partir de la tardor ja li imprimiran la nova. Com que aquesta la veig fàcil i la meva no ha d’anar a cap bitllet, potser me la quedo i la copio. Però del revés, que jo sóc esquerrà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada