L'hora de la veritat

[Article publicat a EL 9 NOU el 29.05.15]

La direcció d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) hauria d’entendre que si en alguna cosa ha triomfat això que se’n diu la nova política és que les ambigüitats, les mitges tintes i els eufemismes ja no porten enlloc. Són tan inútils com el llistat d’inversions a la xarxa de Rodalies que Rajoy va enumerar dimecres al Congrés de Diputats, de les quals no en podia contrastar ni una. La seva rèplica als retrets de Pere Macias pel col·lapse del 21 de maig va ser que el mateix dia a la tarda també havien petat dues línies de metro, que són de la Generalitat. Doncs au, i així anar fent.

A Unió, la vella política s’expressa d’una altra manera. Per exemple, intentant fer creure una cosa tan intrínsecament contradictòria com que es pot estar en contra de la independència de Catalunya i alhora defensar un model confederal en la relació amb Espanya.

Mira que n’hi arriba a haver, de diferències, entre Catalunya i Espanya, però si alguna cosa comparteixen són les definicions del diccionari. “Confederació: Unió d’estats sobirans per a l’assoliment d’uns determinats fins comuns”. “Confederación: Alianza, liga, unión o pacto entre personas, grupos o Estados”. Evidentment que, d’acord amb la vella política, podríem considerar que Catalunya no deixa de ser en realitat un grup de persones –de 7,5 milions de persones, concretament– unides a 38,9 milions de persones més per a una finalitat comuna, com és compartir un estat. El que passa que, vist així, podríem arribar a l’absurda conclusió que la confederació de Catalunya amb Espanya va quedar plenament consolidada amb la caiguda de Barcelona de 1714. O sigui que no hi hauria res a reclamar.

Una confederació és, per definició i a diferència d’una federació, la unió d’estats prèviament sobirans. Fins i tot la Confederació Helvètica va néixer d’això. Mira si és clar, mira si és fàcil i mira si costa poc d’entendre, si es vol entendre. Aniria bé que, a la votació del 14 de juny, UDC s’aclarís d’una vegada.