[Article publicat a EL 9 NOU el 15.05.15]
Ara que hem sabut que el president cubà és capaç d’anar un dia a missa per com de bé li ha caigut el papa de Roma, m’ha fet gràcia seguir aquesta setmana un procés d’elecció gairebé papal que ha tingut distrets, i finalment frustrats, els sibarites de la música clàssica: l’elecció del substitut a la direcció de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, segurament la més popular i prestigiosa del món juntament amb la de Viena.
Ara que hem sabut que el president cubà és capaç d’anar un dia a missa per com de bé li ha caigut el papa de Roma, m’ha fet gràcia seguir aquesta setmana un procés d’elecció gairebé papal que ha tingut distrets, i finalment frustrats, els sibarites de la música clàssica: l’elecció del substitut a la direcció de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, segurament la més popular i prestigiosa del món juntament amb la de Viena.
El millor del cas és que han votat per un director que, si tot va bé, s’hauria d’incorporar el 2018, que és quan l’actual, Simon Rattle, deixarà el càrrec. Si als sibarites del futbol ja els avancessin qui serà l’entrenador del Barça a partir de la temporada 2018-19 hi hauria temps de sobres per guanyar la Champions a la Juve i després baixar a Segona.
La segona cosa, i gairebé millor que la primera, és que l’elecció del director de la Filharmònica de Berlín és una de les formes d’expressió del dret a decidir més perfectes que es coneixen. Com passa en l’elecció del papa, en què els cardenals es tanquen a la Capella Sixtina fins que surt fum blanc per la xemeneia, el director de la Filharmònica l’escullen els músics, directament. També tancats en una església. I a diferència del papa, no el voten només una colla de cardenals en aparent representació del conjunt de l’Església, sinó la totalitat dels 124 músics que formen la Filharmònica. O sigui, tothom.
Com que la Filharmònica de Berlín és tan reconeguda, és un gran honor i un gran prestigi tocar-hi. I s’entén que ho ha de ser tant, o més, dirigir-la. De manera que els músics, quan voten pel nou director, es poden permetre escriure el nom que vulguin, perquè el més probable és que l’elegit accedeixi sense vacil·lar a tan alt honor concedit.
El cas és, però, que van estar reunits a porta tancada tot dilluns, sense mòbils, i no hi va haver fumata blanca. Propera votació, l’any que ve. Tenim l’orquestra dividida entre renovadors i continuistes. Com amb el papa. Com amb el món. El que dubto és que baixin a Segona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada