[Article publicat a EL 9 NOU el 8.05.15]
Se’ns farà molt llarg esperar fins a final d’any perquè el PP desaparegui de la majoria absoluta de Madrid i, amb una mica de sort, del govern de l’Estat. Com que és el que desitjo no em fa res dir-ho així de clar. I se’ns farà molt llarg perquè si les eleccions generals són, com tocaria, un parell de mesos més tard que les catalanes del 27 de setembre, arribat el moment –i segons com vagin els resultats– l’ambient polític serà de veritable croada contra Catalunya. Wert acaba de fer un primer assaig aquesta setmana desenterrant de nou la batalla del castellà a l’escola, que ja deu ser de les poques banderes que els queden per brandar. I bruta i estripada, a més, de tan amortitzada com la tenen.
Se’ns farà molt feixuc veure com Espanya passa del bipartidisme a un quadripartit en què podem trobar-nos, fins i tot, que ni tan sols dos d’ells aconsegueixin una majoria parlamentària suficient. I que superada la urgència de fonamentar les bases d’una nova Espanya institucional, Catalunya passi a ser la qüestió d’Estat, potser l’única, sobre la qual puguin aixecar alguna mena de consens: això no toca, ni es toca.
Vivim en una mena de paranoia, aquí. La de pensar que en certa manera ja fa temps que ens estem desconnectant d’Espanya quan en realitat no és així. Com si les etapes que l’independentisme ha anat cremant en el seu imaginari corresponguessin a una realitat que, de fet, és molt més tossuda. Començant per admetre que els partits sobiranistes, des del 9N, no han estat precisament un exemple de lideratge, entusiasme i complicitats per sumar il·lusions en el procés.
Ens vam passar el cap de setmana mofant-nos de l’enquesta de La Vanguardia. Però potser aniria bé que algú se la prengués seriosament i convencés els votants de Convergència que sense ERC i la CUP no hi haurà independència. I els votants de la CUP i ERC, que sense Convergència, tampoc. Esperarem al 28 de setembre a entendre-ho, i a treballar-hi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada