La importància de les fonts

[Article publicat a EL 9 NOU el 04.04.14]

Més val no refiar-se dels traductors automàtics. Són els que tradueixen el caché d’un artista per la seva memòria cau, en Joan Aguado per en Joan Aigualit o la Lady Di per la Lady Vaig Donar. I que diuen que llegeixo Messi, quan ni tan sols em consta que hagi escrit mai res.

Però si una cosa constaten els traductors, tant automàtics com humans, és que un mateix text –llegeixi’s crònica informativa d’un diari, per exemple– ocupa menys en català que en castellà. Som estalviadors fins i tot en el vocabulari i les formes gramaticals. Això significa que per dir el mateix hi estem una mica menys, i que sobretot gastem menys tinta per explicar-ho, si ens ho demanen per escrit.

No sé si mai s’ha fet cap estudi per posar números a tot això. Sumant el nombre de pàgines que podrien quedar més buides, agrupant continguts, reduint paper i multiplicant-ho pel nombre d’exemplars. En el cas de diaris, que en són cada dia unes quantes desenes de milers, segurament quedaríem parats de l’impacte. I sense deixar de dir res, acabaríem abans.

Als Estats Units, Suvir Mirchandani ho té estudiat, això de l’estalvi de tinta. Sembla el nom d’un investigador, però de moment és un alumne de 14 anys que ha arribat a la conclusió que canviant, simplement, la tipografia de tots els documents que genera l’administració nord-americana es podrien estalviar cada any 400 milions de dòlars només en tinta.

Va començar aplicant-ho a la seva escola i, animat per un professor, va extrapolar la seva tesi a tot el govern federal. La clau està a substituir la Times New Roman per la Garamond, que en principi tothom té instal·lada a l’ordinador i, de fet, també es fa servir bastant. Com que és de traç més fi, a la llarga pots acabar dient exactament el mateix per molts menys calés.

Quan tinguem estat, himne i bandera, també podríem proclamar la Garamond com a lletra oficial. Escriurem una pàgina brillant ben barata, i encara ens en quedaran per muntar un sopar de gala.