Informar, o no

[Article publicat a EL 9 NOU el 10.04.15]

Administrar informació sensible, que tant vol dir la manera de donar-la com valorar si s’ha de donar o no, és una de les coses que es plantegen cada vegada que, per exemple, la policia fa una operació preventiva com la que aquesta setmana hem tingut a Catalunya amb el desmantellament del que s’ha definit com una cèl·lula jihadista preparada per atemptar directament al nostre país.

En la mesura que l’operació ha estat preventiva i no en resposta a res, mai no sabrem si realment era així. Hi haurà qui pensarà que sí, sense més base que la credibilitat que doni d’entrada a una informació de font oficial. Hi haurà qui pensarà que no perquè, per a ell, una font oficial transmet sobretot propaganda i fa dels cops d’efecte una de les armes més eficients pel control de l’opinió pública, a la que sap preocupada pel que avui representa aquesta amenaça terrorista d’abast indiscriminat i planetari. O almenys això tenim interioritzat.

Que l’operació policial de dimecres hagués passat desapercebuda, en els temps que corren, és una utopia. Però la pregunta que també sembla pertinent és si la projecció mediàtica que ha acabat tenint, alimentada des de la pròpia oficialitat interessada a vendre un “èxit policial”, és prudent. No deixa d’estigmatitzar un determinat entorn amb un problema sensible. I és una operació policial que, explicada, lluny de tranquil·litzar crea una alarma afegida allà on no existia, almenys amb la magnitud amb què ara s’hi ha fet present. Ara tothom sap que hi ha detinguts, també dins de xarxes que potser hauria estat millor que s’haguessin vist de sobte desconnectades. Si tot s’hagués fet igual però lluny de focus, l’efecte hauria estat el mateix i segurament ningú no hauria lamentat no saber-ho. 

Llàstima que discreció i secretisme els hem hagut d’associar massa sovint amb males praxis. Sobretot perquè de la transparència que exigim també n’abusen, al final, aquells per qui fins i tot el sistema més just hauria de resultar sempre opac.