Com qui sent ploure

[Article publicat a EL 9 NOU el 14.09.12]

El moment central de la visita al castell medieval d’Edimburg, a Escòcia, és quan arribes a la Sala dels Honors. S’hi exposen la corona, el ceptre i l’espasa reials i l’anomenada pedra del destí, sobre la qual eren coronats els reis escocesos. Són joies dels segles XV i XVI –la pedra fins i tot anterior– i condensen en una petita cambra l’essència d’un país que es planteja tornar a ser estat independent si així ho aprova el referèndum que hi ha previst per al 2014. Des de 1707 forma part del Regne Unit.

Quan arribes al castell, però, el que et sorprèn és que la bandera que hi oneja al punt més alt no és l’escocesa, sinó la britànica. Tota sola. Perquè s’entengui, és com si a la torre més alta del monestir de Montserrat, referent simbòlic i turístic per excel·lència del nostre país, hi hagués una bandera espanyola que ningú no discutís.

Com ningú no discuteix, tampoc, que el procés democràtic que ha iniciat Escòcia per avançar en el procés secessionista respecte al Regne Unit és un referent i un exemple a seguir. Hi vaig pensar de seguida llegint un tuit de l’eurodiputat Ramon Tremosa quan, a les portes de la Diada, deia que Catalunya és com Escòcia o el Quebec però que Espanya no és com el Regne Unit o el Canadà, perquè en el nostre escenari “hi ha més separadors que separatistes”.

La tranquil·litat amb què Escòcia avança cap a la seva independència fa difícil veure el més mínim signe de confrontació respecte al govern de Londres. Segur que hi són, les reticències. Però davant d’aquesta normalitat, la reacció d’Espanya respecte al camí iniciat per Catalunya no fa sinó confirmar la seva debilitat extrema, una histèria patològica i, en definitiva, una incultura democràtica de la qual ara més que mai necessitem desprendre’ns.

Això ha estat el millor d’aquest Onze de Setembre: passar absolutament de l’ira que ha vomitat l’Espanya més ressentida i carregar-nos d’aquella fleuma britànica que, com qui sent ploure, comença, impassible, a tirar pel dret.