[Article publicat a EL 9 NOU el 28.09.12]
Proposo un joc bastant divertit. Consisteix a agafar la Constitució espanyola i dibuixar un mapa d’Espanya a partir de les pistes que dóna. El joc té trampa, com la Constitució, perquè tots tenim tan interioritzada la idea d’Espanya que ni la Constitució perd el temps a dir-nos on para, ni qui la forma, ni amb quins límits, ni on té les fronteres. Només diu que la capital és a Madrid, que inclou Ceuta i Melilla i que també hi ha les Balears i les Canàries.
Ha fet fortuna l’article 2, el que parla de la indissoluble unitat de la nació espanyola. Que llavors et penses que l’article 1 t’haurà aclarit prèviament què és Espanya, però no ho fa. Només diu que Espanya es constitueix com a Estat social i de dret, donant per entès que Espanya ja saps tu què és. I més endavant defineix el règim de comunitats autònomes, però no diu ni quines, ni quantes, ni on s’han de posar.
Quan aquí vam fer l’Estatut de 2006, per exemple, vam dedicar un article, el 9, a aclarir quin era el territori de Catalunya: “el dels límits geogràfics i administratius que tingui la Generalitat en el moment de l’entrada en vigor del present Estatut”. És una pista, com a mínim. A la Constitució, no. Catalunya no hi surt. Cataluña, tampoc. Com cap altre nom de cap altra comunitat autònoma, de fet. Vic hi surt com a part de “servicios”; i Astúries, només quan parla dels prínceps que en són.
Per tant, i vist en el marc estricte del text constitucional, podria dir-se que la reivindicació de la indissoluble unitat de la nació espanyola no se sustenta en cap estructura territorial jurídicament definida que, en tant que realitat física, pugui ser divisible. És més aviat allò que el rei en diria una quimera. Deixem-ho en convenció.
Espanya és, a la Constitució, un ens preconcebut en l’imaginari col·lectiu però essencialment immaterial. Indivisible, però no per falta de ganes, sinó de cos. O sigui que la secessió d’una part del tot és inherent a la seva pròpia condició d’ens nebulós, inconcret, inconsistent i eteri.
Espanya és, a la Constitució, un ens preconcebut en l’imaginari col·lectiu però essencialment immaterial. Indivisible, però no per falta de ganes, sinó de cos. O sigui que la secessió d’una part del tot és inherent a la seva pròpia condició d’ens nebulós, inconcret, inconsistent i eteri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada