Que faci maco, sobretot

[Article publicat a EL 9 NOU el 18.10.12]

Els galls dindi mascles diu que despleguen el seu espectacular plomatge en forma de ventall en el moment de l’aparellament, per impressionar les femelles. Ho discutiria, almenys, per dues coses: malaguanyada infraestructura si només s’ha d’amortitzar per un moment tan puntual, per preciós que sigui; i sobretot, que més d’una vegada se me n’ha obert un passant jo per davant, per la qual cosa si aquest fos el missatge seria francament preocupant.

Prefereixo pensar que ho fan quan estan contents en general o quan alguna cosa els estarrufa, com per exemple els elogis, les complicitats i els afalacs que puguin percebre al seu voltant o quan, simplement, tenen necessitat de rebre’ls. S’han de lluir les millors gales, atreure totes les mirades possibles i, en la mesura del possible, deixar-les captivades.

Si ara mateix Catalunya fos un gall dindi estaríem en aquesta fase. Però girats no cap a Espanya, que s’hi veu poc i confon la cua amb una diana, sinó cap a la resta del món, on sembla que convenç cada vegada més la plasticitat d’un discurs amable, positiu i integrador com és el que en general surt del sobiranisme d’aquest país.

Per això convertim en notícia i ens obrim de plomes cada vegada que la BBC, Le Figaro o el New York Times ens dediquen unes paraules boniques en les seves cròniques i editorials, i el president Mas reuneix els cònsols de Barcelona perquè escampin la bona nova mentre s’afanya a dir que al referèndum no hem de dir si volem ser nou estat d’Europa, sinó directament de la Unió Europea. Pel que pugui ser.

Al País Basc, on aquest diumenge tenen eleccions, la “via catalana” ja ha estat un argument recorrent de la campanya electoral com aquella alternativa que no ha de ser –PSE i PP–, la que no té perquè ser així –PNB– o la que no estaria malament que fos –Bildu–. I cito Euskadi perquè durant dècades l’hem tingut com a referent a seguir. Dimecres vaig seguir el seu debat electoral i no els vaig veure la cua. La tenen plegada.