[Article publicat a EL 9 NOU el 15.06.12]
Podríem estar d’acord que res del que està fent el govern de Madrid, que és bàsicament patir i passar-se el dia torejant sense capa, ho tenia previst en el seu programa electoral. Les circumstàncies ho han devorat tot, i només li queda apagar focs permanentment a costa d’hipotecar el país per uns quants anys i a canvi d’una mica d’aire per respirar. Llavors se t’acut una pregunta estúpida, i és què estaria fent aquest govern si tinguéssim un país normal, amb una economia normal, un atur normal i un marge de maniobra normal com per anar tirant. Com quan érem normals, vaja.
Podríem estar d’acord que res del que està fent el govern de Madrid, que és bàsicament patir i passar-se el dia torejant sense capa, ho tenia previst en el seu programa electoral. Les circumstàncies ho han devorat tot, i només li queda apagar focs permanentment a costa d’hipotecar el país per uns quants anys i a canvi d’una mica d’aire per respirar. Llavors se t’acut una pregunta estúpida, i és què estaria fent aquest govern si tinguéssim un país normal, amb una economia normal, un atur normal i un marge de maniobra normal com per anar tirant. Com quan érem normals, vaja.
Perquè aquest 15 de juny, per exemple, fa cinc anys exactes que consideràvem normal que ens pogués sortir el llavors ministre d’Economia, Pedro Solbes, a anunciar que el seu govern rebaixaria dos punts la tarifa de l’IRPF perquè la balança entre ingressos i despeses de l’Estat acumulava quatre anys consecutius de superàvit i que, només per al 2008, es preveia de més de 4.000 milions d’euros. Pujava la inflació, pujaven els sous, pujaven els impostos, però anàvem tan bé que ni ens preocupava que hi perdés una mica el nostre poder adquisitiu. I ja llavors, a Madrid, tant CiU com ERC aprofitaven el moment per proposar que es destinés part del superàvit de l’Estat a les inversions pendents a Catalunya. Només en això la resposta d’abans ja era exactament igual de normal que ara: no.
Era el mateix dia, aquell 15 de juny de 2007, que es publicava un exhaustiu estudi de l’ara extinta Caixa Catalunya que revelava que vuit de cada deu catalans defensaven l’accés gratuït dels immigrants a la sanitat i a l’educació encara que estiguessin en situació irregular. És sarcàstic que, cinc anys després, la notícia hagi estat la d’un arquitecte mataroní que per haver arribat a 28 anys sense tenir-ne dos de cotitzats perdia la targeta sanitària. Retallada indecent que s’ha reconduït, per sort.
Quan érem feliços no ho hauríem imaginat mai, això. Ara, el que ens toca imaginar ja és una altra manera de poder-ho ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada