[Article publicat a EL 9 NOU el 13.03.15]
Vaig agrair molt, dilluns a la tarda, no haver d’escriure per a ningú cap crònica de la triple compareixença dels germans Pujol a la comissió del Parlament que investiga (és un dir) la corrupció. Abans de veure les que es van fer m’hauria costat encertar què hi havia de dir, tot i que després de llegir-les vaig trobar que els titulars que en sortien no mereixen, ni de lluny, les set hores de xerrera que hi van invertir els interessats. En un cas, per dir “jo no sóc cap evasor fiscal”. En un altre, per dir “jo als 31 anys ja era un tio bastant ric”. I en l’altre, per dir “no diré res”. Vet aquí el resum.
I ben mirat, és així. Que una compareixença duri 2 minuts o 7 hores no afecta que acabi tenint, en un titular de ràdio, els mateixos 8 o 10 segons escassos que toquen en un butlletí. I aquests titulars són, en molts casos, els que marquen la síntesi màxima del resum a la que s’agafen, per mandra, per inèrcia o per mimetisme, la resta de mitjans quan és l’hora d’elaborar el seu propi relat.
Personalment, a mi em va fer gràcia saber que Oleguer Pujol gestionava 80 comptes corrents alhora i que el dia que li van fer el registre de casa la policia se’n va endur fins i tot capses buides –va dir–, només per impressionar la premsa del fato que n’arribaven a treure.
Personalment, a mi em va fer gràcia saber que Oleguer Pujol gestionava 80 comptes corrents alhora i que el dia que li van fer el registre de casa la policia se’n va endur fins i tot capses buides –va dir–, només per impressionar la premsa del fato que n’arribaven a treure.
El cas és que segur que existeix la millor manera possible de dir en 500 paraules el que hauries explicat en 1.000, i de concentrar en 250 el que diries en 500. Com va passar en ple franquisme en una convulsa reunió dels bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, que un il·lustre historiador revelava fa pocs dies en una xerrada a la qual vaig assistir. El president de l’assemblea, preocupat per la tensió que hi havia, va demanar intervencions breus. “Si pueden decirlo en 5 minutos, mejor que en 10; y si pueden decirlo en 2 minutos, mejor que en 5; y en 1 mejor que en 2”. Davant d’això, un aixeca el dit: “Puedo decir algo?”, va demanar. “Diga usted”, li va dir el president. I el senyor bisbe en qüestió va deixar anar la síntesi: “Coño!”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada