[Article publicat a EL 9 NOU el 28.03.13]
Dels meus tractats de filosofia en temps de Batxillerat n’hi ha un que va triomfar bastant a classe. Vaig qüestionar directament Sòcrates per haver dit que només sabia que no sabia res. Una manera de demostrar que com a mínim una cosa la sabia, vaig dir, i això ja el desacreditava. Vaig ser bastant aplaudit, però també incapaç, des de llavors, de desplegar una teoria en un parell o tres de llibres sobre el cas. Em vaig quedar en el que avui seria un tuit.
Dels meus tractats de filosofia en temps de Batxillerat n’hi ha un que va triomfar bastant a classe. Vaig qüestionar directament Sòcrates per haver dit que només sabia que no sabia res. Una manera de demostrar que com a mínim una cosa la sabia, vaig dir, i això ja el desacreditava. Vaig ser bastant aplaudit, però també incapaç, des de llavors, de desplegar una teoria en un parell o tres de llibres sobre el cas. Em vaig quedar en el que avui seria un tuit.
Aquests últims dies m’ha semblat llegir i escoltar una colla de bisbes i cardenals –no tots, deixem-ho clar– a qui definiria com a socràtics en el sentit més pur del terme. Perquè malgrat el que hagin pogut predicar, només han demostrat que no sabien res, o ben poca cosa, de la missió essencial que se’ls havia encomanat com a pastors de l’Església. Que no és altra que ser exemple de compromís, d’amor als pobres i de proximitat espiritual i també real, per anar bé, cap a tantes i tantes persones –començant pels 1.000 milions de catòlics del món– i cap a tants i tants problemes que fins ara s’han mirat de lluny.
Ara s’escull un nou papa que, ni que sigui de manera simbòlica, recull aquesta sensibilitat amb una sèrie de gestos que han començat a remoure, sembla, determinats fonaments. Sobrietat, senzillesa de tracte, proximitat amb la gent... Un papa que riu, que improvisa i que desitja bon profit per anar a dinar. I aquests cardenals socràtics amb tanta pompa surten amb l’excusa que és voluntat de l’Esperit Sant, inspirador de la seva elecció, que l’Església marqui precisament ara aquest punt d’inflexió. I ens admeten que calia una Església més propera, com si fins ara no hagués estat necessari perquè, ves per on, l’Esperit Sant tampoc no hi havia caigut.
El papa nou té feina. La primera, recuperar la credibilitat de la institució que representa. I si decideix que cal escoltar més la gent no crec que l’Esperit Sant hi tingui res a dir, encara que algun bisbe se li queixi. A ell o a l’Esperit Sant, que tot pot ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada