[Article publicat a EL 9 NOU el 8.03.13]
Arribarà el dia que un dinar de restaurant no serà gaire diferent d’un càtering d’avió. Tot envasat, precintat, etiquetat, homologat i pressuritzat. Suposo que el penúltim escàndol per la carn de cavall a les pilotilles d’Ikea, i l’últim per l’aparició de bacteris fecals en els pastissos de xocolata d’Ikea ho acabaran de precipitar tot.
De fet, no feia ni un parell de setmanes que, per altres motius, ja ens havien avisat que les setrilleres d’oli als restaurants tenen els dies comptats. A partir d’ara ens l’hauran de portar en ampolla i amb l’etiqueta, per saber quina qualitat ens donen. Doncs què no haurà de passar amb el beure?, pregunto. Allò del vi de la casa s’haurà acabat. I segur que ben aviat haurem d’aclarir de quina casa el volem i ens hauran de treure el tap a taula, o com a mínim desprecintar el bric, si el triem de casa barata.
O el pa. Una petita panera amb tres o quatre llesques o un parell de panets rodons servits a la intempèrie seran motiu de sanció. Cada peça haurà d’anar embossada, amb el seu codi de barres i data de caducitat. I el mateix pel vinagre o per la sal, que se servirà en minidosis ensobrades per garantir que no fa quatre mesos que hi ha la mateixa dins del pot, o que al restaurant no ens hi han barrejat la de vuit salers del dia abans.
Superada aquesta fase, començarà la croada per les amanides. On s’és vist que t’aboquin en un plat tomàquet, enciam, ceba, pastanaga, olives i pebrot sense poder-ne certificar la procedència? Per quantes mans i aixetes i aigües haurà passat, abans d’arribar a taula? I després, els bistecs. Encara que el demanem molt fet, ens l’hauran d’ensenyar abans de cuinar-lo amb el certificat de traçabilitat per comprovar que és de fiar. En canvi, del peix ens en continuarem fiant directament, com fins ara. Que tampoc he entès mai per què tanta paperassa per la carn i tan poca pel peix, francament.
I ara, la mala sort d’Ikea. I mira que sempre toquen fusta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada