[Article publicat a EL 9 NOU el 15.02.13]
Entre les imatges col·laterals de la dimissió de Benet XVI n’hi ha una de televisió que em va quedar. Una edició especial de L’Osservatore Romano que es repartia a grapats entre la gent la mateixa tarda de l’anunci de la renúncia papal. Era la primera vegada en tota la història de la humanitat, que no és poca cosa, que la premsa es feia ressò de la dimissió d’un papa. Entre altres coses, perquè l’última que s’havia produït fins llavors, la de 1415, s’havia fet sense premsa. I sense impremta, de fet, perquè Gutenberg no la va inventar fins al 1440.
Aquí, l’endemà, algunes portades dels diaris també sorprenien per la dimensió gràfica que donaven a la notícia. En una societat laica i fins i tot d’anticlericalisme creixent com la nostra, tant protagonisme mereixia un papa que plega? Prejudicis al marge, la notícia hi era. Sobretot per la seva dimensió històrica. I precisament per això, alguns diaris van avançar edicions i altres van compondre portades amb la idea que havien de ser per recordar. D’aquelles que s’enquadernen, es guarden i són reducte emocional de moments de gran transcendència, ni que sigui simbòlica. I aquest, sense dubte, n’era un.
Perquè malgrat tot, l’empremta i fins i tot l’autoritat d’un diari imprès no la dóna cap altre suport. Ni una web, ni un tuit, ni un titular de ràdio ni un sumari de televisió, que se’n va just quan s’acaba de dir. Tant que se’ns profetitza la fi, de la premsa de paper, i els grans temes que ens estan marcant l’agenda des de fa dies són la publicació de papers als diaris: informes, notes, transcripcions, factures... Diaris que veus, que toques i que pots remirar una i altra vegada passant el dit per sobre. Fins i tot les entrevistes a polítics dels dominicals acaben essent notícia a la televisió, i rarament a la inversa. Per què? El dia que un diari hagi de dir a portada que ja no té paper estarà admetent, en el fons, que s’ha fet una mica més efímer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada