Homenatge al president Companys

[És el text de la presentació de l'acte que hem fet aquest 15 d'octubre a Vic en homenatge al president Lluís Companys, a la plaça que porta el seu nom, en el 74è aniversari del seu afusellament per part del règim franquista].

La reivindicació i l’exigència de la dignitat humanes estan per sobre de qualsevol altra cosa quan se’ns convoca, aquest 15 d’octubre, a commemorar el 74è aniversari de l’afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys, per a qui una vegada més hem de convertir aquest reconeixement i homenatge, a més, en  un acte de desgreuge enfront dels qui, com en tantes altres coses, ja fa temps que han perdut la vergonya. Per reconèixer, en el cas de Companys, aquella veritat davant la qual, avui, i cada vegada més sols -com en tantes altres coses-, continuen amagant la cara: que aquella mort va ser un crim del franquisme. Va ser un assassinat del feixisme.

Només, per als cada vegada més joves que s’incorporen a la memòria històrica, unes petites pinzellades biogràfiques de Companys. És tret de l’Enciclopèdia. (No té cap mèrit): 

Lluís Companys i Jover, nascut a el Tarròs (Urgell) el 1883. Polític i advocat. Fundador, el 1917, del Partit Republicà Català, que el 1931 va ser part de la suma en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser, aquell mateix any i amb l’esclat de la República després de les eleccions municipals del 12 d’abril, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, governador civil i, mesos més tard, diputat primer a les Corts de Madrid, i ja el 1932, diputat al Parlament. El 1933 va ser ministre de Marina al govern de la República. Amb la mort del president Francesc Macià, el dia de Nadal de 1933, va ser escollit president de la Generalitat.

El 6 d’octubre de 1934, amb el govern progressista d’Espanya trencat i una dreta emmirallada en el feixisme emergent que guanya cada cop més influència, Companys proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola en un intent que acabarà frustrat de preservar els valors inherents al seu ideari polític en defensa de les llibertats individuals i col·lectives, de la fraternitat entre els pobles i de la justícia social.

Per aquests fets és detingut i condemnat a 30 anys de presó, però en surt amb el triomf del Front Popular del febrer de 1936 i torna a la presidència de la Generalitat. Des d’allà viu l’esclat de la insurrecció franquista, s’alinea i es compromet un cop més amb els postulats republicans i marxa a l’exili a les acaballes de la Guerra Civil. A França, però, és detingut pel nazisme, que llavors ja tenia ocupat el país, i lliurat al règim del general Franco.

Sotmès a un consell de guerra sumaríssim, pantomima del que havia de ser un judici just i sense la més mínima garantia processal, és sentenciat a mort i afusellat a la matinada del 15 d’octubre de 1940 al Castell de Montjuïc.

França i Alemanya han demanat perdó per haver estat còmplices de la deportació de Companys en el que va ser el camí que va haver d’enfilar cap a la seva mort. Espanya, 74 anys després, ni tan sols accepta la nul·litat de la farsa que va ser aquell judici.

I no només això. Fa només tres dies, en la celebració de la Festa de la Hispanitat, encara podíem veure atònits que el feixisme i tot el que representa continua essent ambaixador i gairebé bandera d’una part no pas insignificant de la resposta espanyola en la seva croada contra la legítima demanda de Catalunya per poder-nos preguntar a nosaltres mateixos qui volem ser: si una regió espanyola, si un estat català dins de la de federació d’Espanya que potser somiava Companys ara fa 80 anys, o si un estat català i independent, com segur que ell també defensaria ara.

I ho faria perquè recolliria, com va fer aleshores, els anhels del poble a qui va servir des del partit, des de l’Ajuntament de Barcelona, des de les Corts de Madrid, des del Parlament, des del Govern de la República i des de la presidència de la Generalitat.

El Compromís de Vic se cita un any més aquí per retre homenatge al president Companys. L'únic president d'Europa escollit democràticament, recordem-ho, que ha estat estat afusellat per un règim polític;  feixista. I el llegat del qual se’ns fa ara més viu que mai, quan Catalunya viu un dels moments centrals de la seva història i que l’ha de portar a escollir i a votar sobiranament el seu futur. Que ho hagi de fer sola, de moment, tampoc és cap novetat. Ja ho deia al president.

D’ell és cèlebre aquella cita de la carta que, des del seu confinament a París l’any 1939, va enviar als estudiants catalans, també a l’exili, reunits en un congrés a Montpeller: “Per lluitar per a altres ideals hi ha molta gent que treballa i lluita a tot el món. Però Catalunya només ens té a nosaltres.”

A la mateixa carta, una mica més avall, hi ha una altra cita que també podríem fer córrer, ara. Salvant les distàncies i els contextos, Companys també ens diu: “En altres moments, per ésser català i ser-ne digne, calia sentir i obrir com a cal. Ara, de cara al pervindre i a les possibilitats i al perill del pervindre, és una obligació sagrada. Qui no estigui ara a l’alçària d’aquests grans deures i no oviri més enllà i s’entretingui en politiqueries perverses, quina llàstima ens ha de fer...”.

Que sigui, doncs, un acte més de desgreuge i de reconeixement a la figura de Companys estar a l’alçària d’aquests grans deures, albirar més enllà i avançar junts en el compromís, de Vic i del país sencer, en el camí cap a la plena llibertat nacional.