El mur de l'antic règim

[Article publicat a EL 9 NOU el 13.06.14]

Ara mateix, diria que la principal preocupació de la infanta Elionor, que per si de cas ja ens han ensenyat en una foto a la tauleta del despatx de l’avi, és que amb l’eufòria de la coronació de la setmana que ve, o fins i tot d’una victòria de La Roja al Mundial del Brasil, no acabés apareixent un germanet a complicar-li la vida. Entre moltes altres coses perquè el rei seria ell. Una prerrogativa constitucional que la nostra generació s’ha empassat per l’esquadra en el cas de Felip VI, però que d’aquí a 30 o 40 anys vés a saber com anirà Espanya de cultura política per acceptar segons què.

Aquesta última setmana, republicans de tot Espanya i fins i tot monàrquics que ja no estan d’acord a donar determinats xecs en blanc a aquestes alçades de la història han tastat el pa que s’hi dóna en això de la reforma constitucional. La mateixa línia de successió monàrquica que dibuixa ja és signe, 36 anys després de 1978, de com n’és d’anacrònica. I s’ha fet evident en un moment tan fràgil per a la supervivència d’Espanya que, obrint-hi ara qualsevol escletxa, seria tant com engegar un ventilador davant d’un castell de cartes. Tocar la Constitució enfonsa definitivament el sistema.

Modificar la línia de successió del rei per equiparar en drets homes i dones o obrir la porta al dret a decidir entre monarquia i república és exactament igual d’impossible que reconèixer, des de la Constitució, el dret d’autodeterminació de Catalunya: proposta de text reformat, aprovació per 2/3 parts de Congrés i Senat, eleccions, reaprovació per 2/3 parts del nou Congrés i Senat, i referèndum popular. I fins i tot, si a algú se li acudís cremar contenidors durant aquesta estona, el govern tindria sempre a la mà declarar els estats d’alarma, excepció o setge que anul·larien automàticament el procés.

He fet números fins i tot amb Podemos com a futurible tercera força. No cal perdre el temps. Per la via de la reforma constitucional, mai no hi haurà absolutament res a fer.