Porto II

La primera vegada que vaig anar a Porto tenia 13 anys. Va ser per fer-hi un concert. No tenia cap record massa concret de res, perquè aquella vegada fèiem quatre concerts en sis dies a Barcelona, Madrid, Lisboa i Porto. De manera que de l'únic que em recordo és del regal que ens van fer: una bosseta de reixa amb una col·lecció d'ampolletes de vi de Porto que, evidentment, ens van requisar de seguida, més que res perquè era abans de cantar.

Ara que hi he tornat me n'he endut una impressió que la intuïa abans d'arribar-hi. Té un encant concret com a ciutat patrimoni de la humanitat, però una mica deixat. Com si estigués en plena fase de modernització, o gairebé de neteja, amb façanes plenes de mosaics que semblarien palauets si no fos perquè, moltes vegades, estan deixades i fins i tot deshabitades. I en contrast, la imatge de l'abandonament és encara més gran respecte a aquella imatge que podria oferir la ciutat.

La part més maca, i més turística, és el passeig al costat del riu. A una banda, un restaurant es toca a un altre, com també les botigues de regals amb els galls de Barcelos, les gorres de Portugal i fins i tot les samarretes de Ronaldo (el d'ara, del Madrid). A l'altra, el que es toquen són les bodegues del vi de Porto. N'hi ha 14 d'associades, i visitables, que t'ensenyen la tradició històrica de la vall del Duero, les seves propietats úniques i la tècnica que diferencia el seu vi de qualsevol altre: interrompre el procés de fermentació als pocs dies d'haver-se iniciat per afegir-hi aiguardent. Es diu que la culpa la tenen els britànics, de quan eren socis amb els portugesos: era la tècnica que havien trobat perquè el vi es mantingués en millors condicions durant la travessa fins a les illes.

Això l'ha fet un vi dolcet, de postres, que també té el seu encant.

Veus? Ja hi vaig aprendre una altra cosa.